dissabte, 1 de febrer de 2014

No és un problema econòmic, és identitari

Poc importa el sistema de càlcul que s’utilitzi i si els resultats de les noves balances fiscals donen arguments a una o altra postura.

Això és el de menys perquè del que es tracta és, simplement, de postures i plantejaments ideològics, tal i com manifesta el Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya quan deixa clar que la diferència entre el professor De la Fuente (autor i coordinador del nou mètode de càlcul de balances fiscals) i ell, es la visió del que és Catalunya i Espanya a on, segons Mas-Colell, existeix un vici d’origen basat en el fet de que “es va produir una unificació per la força i pel dret de conquesta”, i que s’ha de corregir.

No estic d’acord amb les tesis independentistes del Conseller Mas-Colell, però sincerament m’agrada que algú reconegui, tàcita i explícitament, que estem davant d’un conflicte identitari, deixant en evidència aquells que l’alimenten amb arguments basats en la injustícia amb la que l’Estat està tractant econòmicament a Catalunya.

El que es desprèn de les afirmacions del Conseller és que la solució no està en una rectificació de l’Estat en el que es refereix als recursos econòmics destinats a Catalunya. M’atreveixo a dir que, fins i tot, si es plantegés la possibilitat de que Catalunya pogués administrar els recursos que genera (és a dir, si fos Catalunya la que destinés recursos a l’Estat i no al revés), el conflicte continuaria viu.

Aparentment s’està exigint a l’Estat espanyol una millora social i econòmica de Catalunya, en justícia a la seva aportació a les arques estatals, que és la reivindicació en la que crec coincidim els catalans i catalanes, majoritàriament; i, en canvi, el moviment, i així ho manifesta obertament el Sr. Mas-Colell, té com objectiu únicament aconseguir la independència, encara que no impliqui, amb certesa, un canvi positiu en les condicions de vida de la ciutadania.

I això ens ha col·locat en un perillós conflicte de conseqüències no mesurables perquè el problema, segons uns, és identitat i com a tal, la solució és marxar per evitar la convivència; i els altres, en una reacció de resposta a nivell de la mateixa exigència, i d’acord amb la seva potestat basada en el poder, tanquen simplement la “porta”.

Dues postures que l’únic que fan  és alimentar el conflicte i col·locant-lo en posicions cada cop més allunyades amb l’objectiu de justificar la manca de diàleg i l’acord, sabent que és l’únic mecanisme per a trobar solucions que, al cap i a la fi, és el que jo reclamo.


  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada