Poc importa el sistema de càlcul que s’utilitzi i si els resultats
de les noves balances fiscals donen arguments a una o altra postura.
Això és el de menys perquè del que es tracta és, simplement,
de postures i plantejaments ideològics, tal i com manifesta el Conseller d’Economia
de la Generalitat de Catalunya quan deixa clar que la diferència entre el
professor De la Fuente (autor i coordinador del nou mètode de càlcul de
balances fiscals) i ell, es la visió del que és Catalunya i Espanya a on,
segons Mas-Colell, existeix un vici d’origen basat en el fet de que “es va
produir una unificació per la força i pel dret de conquesta”, i que s’ha de corregir.
No estic d’acord amb les tesis independentistes del
Conseller Mas-Colell, però sincerament m’agrada que algú reconegui, tàcita i
explícitament, que estem davant d’un conflicte identitari, deixant en evidència
aquells que l’alimenten amb arguments basats en la injustícia amb la que l’Estat
està tractant econòmicament a Catalunya.
El que es desprèn de les afirmacions del Conseller és que la
solució no està en una rectificació de l’Estat en el que es refereix als
recursos econòmics destinats a Catalunya. M’atreveixo a dir que, fins i tot, si
es plantegés la possibilitat de que Catalunya pogués administrar els recursos
que genera (és a dir, si fos Catalunya la que destinés recursos a l’Estat i no
al revés), el conflicte continuaria viu.
Aparentment s’està exigint a l’Estat espanyol una millora
social i econòmica de Catalunya, en justícia a la seva aportació a les arques
estatals, que és la reivindicació en la que crec coincidim els catalans i
catalanes, majoritàriament; i, en canvi, el moviment, i així ho manifesta
obertament el Sr. Mas-Colell, té com objectiu únicament aconseguir la
independència, encara que no impliqui, amb certesa, un canvi positiu en les
condicions de vida de la ciutadania.
I això ens ha col·locat en un perillós conflicte de conseqüències
no mesurables perquè el problema, segons uns, és identitat i com a tal, la
solució és marxar per evitar la convivència; i els altres, en una reacció de
resposta a nivell de la mateixa exigència, i d’acord amb la seva potestat
basada en el poder, tanquen simplement la “porta”.
Dues postures que l’únic que fan és alimentar el conflicte i col·locant-lo en posicions
cada cop més allunyades amb l’objectiu de justificar la manca de diàleg i l’acord,
sabent que és l’únic mecanisme per a trobar solucions que, al cap i a la fi, és
el que jo reclamo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada