diumenge, 16 de febrer de 2014

Agenda: De vegades falten hores!!!


Dilluns 27/1 7:30 Autoritat Portuària de Barcelona. 21:00 Reunió Política Municipal

Dimarts 28/1 8:15 Reunió Paradistes Mercat. 11:00 Comissió Control Pla de Pensions. 12:30 Sessió Informativa Formació Dual. 13:00 Consell de Govern

Dimecres 29/1 8:00 Turisme.

Dijous 30/1 8:00 Promoció Econòmica. 9:30 Hotels Anllò. 12:30 PQPI (Taller comunicació). 14:00 Junta de Govern Local. 21:00 Ple Municipal

Divendres 31/1 8:30 Turisme. 10:00 Hotel Eden Rock 12:00 Hotel Barcarola
Diumenge 2/2 7:30 Parking carretera de Tossa. 9:00 Cadena SER. 9:30 Renuió Paradistes Mercat del Diumenge.

Dilluns 3/2 8:00 Guíxols Desenvolupament. 9:00 Ajuntament. 10:00 Reunion alcaldes i Regidors Estació Nàutica. 10:30 Tinglado. 11:30 Reunió Taverna del Mar. 13:30 Pantalles
Dimarts 4/2 8:00 Comerç. 8:30 Paradistes Mercat

Dimecres 5/2 8:00 APB. 20:00 Acte Avortament PSC

Dijous 6/2 8:00 Guíxols Desenvolupament.  11:00 Reunió Ocupació. 13:30 Junta de Govern Local.  21:00 Assemblea PSC

Divendres 7/2 8:00 Ajuntament. 11:00 Hotel Barcarola.


Dissabte 8/2 9:00 Primàries

dimecres, 5 de febrer de 2014

Formació Dual: Només formació

El projecte el mecanitza i posa en marxa l’àrea d’ocupació municipal, perquè la col·laboració habitual i obligada per temes d’ocupació amb l’administració supramunicipal que gestiona aquests programes - el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) – ,fa que els tècnics d’aquest àrea tinguin un protagonisme rellevant.

I això pot portar a confusions, perquè no estem parlant d’un projecte laboral per a portar treballadors a Alemanya (això seria fomentar l’emigració i res més lluny del meu objectiu). Estem parlant d’un projecte simplement formatiu que permetrà a un grup de joves adquirir una formació específica i que serà un valor afegit per entrar, o tornar a entrar, al denominat mercat del treball amb bones oportunitats.

Amb seguretat, la situació laboral que estem vivint va provocar que l’edició anterior despertés l’interès de joves amb necessitats laborals més que formatives, que entenien que la “beca” que rebien per a manutenció, era més un salari que un ajut a l’estudi, el que va provocar certs abandonaments d’alguns participants que, no pel fet d’estar dins dels índexs normals de “fracàs”, deixen de ser dolorosos.

Mindelheim 2014 conta amb l’experiència pilot que va ser l’edició 2013, el que ha permès a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols fer visible que el lideratge del projecte es fes des de l’àrea municipal d’Ensenyament, amb la col·laboració tècnica i institucional de Promoció Econòmica i Agermanaments, en una nova demostració de transversalitat organitzativa.

Però el que aquella experiència ens obliga ara és, sobretot, a deixar en mans dels que realment saben del tema, SOC i Xarxa EURES, la gestió del projecte i, com a primer pas, la selecció dels alumnes, el que com a mínim ens donarà més garantia d’èxit i de continuïtat.

Això sí, sense oblidar que en el seguiment i la supervisió, amb tota l’asèpsia possible però amb el màxim interès, també participarà activament l’Ajuntament de la ciutat, sobretot des de l’Àrea Municipal d’Ensenyament, no en va estem impulsant un projecte de formació en el que participen els nostres joves.

dimarts, 4 de febrer de 2014

Demagògia escènica

De demagògia escènica es podria qualificar l’actitud d’un polític local de l’oposició quan, al darrer Ple, va trencar en públic, de manera ostentosa, la targeta d’aparcament de la que els regidors (tan sigui d’Oposició o de Govern), “gaudim” per aparcar en zones autoritzades.

El “jo soc com a qualsevol ciutadà” va ser el recurrent, alhora que massa grapejat argument, que va utilitzar per acompanyar el seu gest, amb la clara intenció de deixar en evidència a la resta de regidors que sí que “pateixen”, que no “gaudeixen”, d’aquest suposat “privilegi”.

En política un “privilegi” és allò que, sense ser delicte, es gaudeix de manera difícilment justificada per la condició, que no pel desenvolupament, del càrrec.

En aquest cas, podríem considerar un “privilegi” si aquest regidor “gaudís” d’una targeta d’aparcament per anar, simplement, a comprar al mercat o per a fer tràmits particulars. I més enllà del privilegi seria si s’utilitzés el document d’autorització esmentat i no tingués, per exemple, vehicle o permís.

Però no és el cas, i per això dic “gaudir” entre cometes de la mateixa manera que també poso entre cometes “patir”, perquè estic segur que els Regidors de Sant Feliu, tan siguin de Govern com d’Oposició, quan fem ús de la targeta d’aparcament és per desenvolupar amb la màxima agilitat la tasca per a la que hem estat escollits utilitzant el nostre vehicle particular, amb el lògic desgast (“patiment”), que això comporta.

Clar, a lo millor el Regidor en qüestió no sap que en qualsevol empresa, entre aquestes l’Ajuntament de Sant Feliu, quan s’ha d’utilitzar el vehicle particular s’abona la corresponent compensació per quilometratge, a on també es calcula el desgast del vehicle (“patiment”), com també el cost de possibles usos d’aparcament o peatges.

Doncs bé, quan el personal de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols ha de fer un tràmit oficial i utilitzar la zona blava, perquè a la zona oficial no hi ha lloc lliure, se li hauria d’abonar el corresponent tiquet d’aparcament, amb el corresponent cost per les arques municipals.

Però l’actuació del Regidor no era fruit de la consciència col·lectiva ni de la solidaritat amb els ciutadans que, sí per anar a fer gestions particulars, han d’abonar la zona blava. Si fos així hagués renunciat a aquest permís, emès per a desenvolupar tasques oficials, de manera discreta i no farisaica com va fer.

El seu objectiu era, simple i exclusivament, fer-se notar, mostrant una manca de respecte als Regidors que, tan siguin de Govern o Oposició, desenvolupem la nostra tasca responent amb responsabilitat al compromís que hem adquirit davant els ciutadans i ciutadanes.

dilluns, 3 de febrer de 2014

Paralel·lismes locals

Fa uns dies vaig acabar de llegir la novel•la de la Julia Navarro, "Dispara yo ya estoy muerto", on mitjançant un relat basat en les relacions personals i íntimes entre unes famílies de jueus i palestins, dona una visió de l’origen del conflicte entre aquests dos pobles que encara continua latent, malgrat haver passat una  confrontació armada a on, teòricament, van haver guanyadors i vençuts.

No va ser la impossibilitat de conviure el que va provocar les diferències, si no la reivindicació del dret a la propietat basat en qüestions identitari/religioses i l’exercici reconegut de la sobirania d’uns sobre els altres, adduint a raons temporals d’assentament històric, com si la història comencés a córrer quan a un l’interessa.

A la negació de la convivència per part d’uns i dels altres, s’oposa el socialisme moderat d’un grup de jueus (també alguns palestins) que entén que el diàleg i la col·laboració és l’única manera de garantir la pau i la prosperitat, entenent que la cèdula de propietat de la terra és el treball, és a dir, la suo i no la sang.

Si volem, podem trobar paral·lelismes locals.

diumenge, 2 de febrer de 2014

Contra el 20/2012. Sí se puede!

Durant els últims temps estem veient cóm els Governs estan llençant diferents iniciatives per, amb l’excusa de seguir les directrius de Brussel·les, aprimar l’Administració i així reduir la despesa pública; i en una clara mostra de manca d’imaginació i sensibilitat, només han mecanismes d’estalvi carregant contra els treballadors públics.

Ha sigut una constat cóm els treballadors de l’Administració han perdut, any rere any, poder adquisitiu, que és com afirmar que han perdut garanties retributives consolidades. Mentre la resta de treballadors, mitjançant la negociació col·lectiva, aconseguien adequar les seves retribucions a l’increment del cost de la vida (IPC), aquest col·lectiu patia congelacions o, fins i tot, considerables alhora que injustes i injustificables baixades salarials.

Tan sigui al sector públic o al privat, crec que el patrimoni més valuós d’una empresa és el seu capital humà, i la productivitat com element quantificable està íntimament relacionada amb la implicació dels treballadors en el desenvolupament de la seva feina.

A l’àmbit de l’administració pública, l’eficàcia i l’eficiència són factors visibles i ponderables per la societat, tenint una major incidència a l’Administració Local perquè no en va, és la més propera a la ciutadania, més fàcilment analitzable i molt més fàcilment criticable, adduint l’argument recurrent de que aquests treballadors estan retribuïts amb els nostres impostos, oblidant moltes vegades que ells també són contribuents i treballadors.

Aconseguir les màximes cotes de rendibilitat i productivitat laboral a l’àmbit de l’Administració municipal és responsabilitat dels gestors polítics i, en aquest sentit, és la seva obligació trobar mecanismes per a que els treballadors continuïn responent, en el desenvolupament de la seva tasca, amb la màxima eficàcia i eficiència  a les inquietuds dels ciutadans i ciutadanes, atenent a les necessitats específiques de la població que, molt possiblement, difereixin de les d’altres localitats.

Seria molt còmode amagar-se rere ordres ministerials i Reals Decrets que retallen els drets dels treballadors municipals però crec que no seria responsable; i en aquest sentit considero que és obligació dels gestors locals cercar i aplicar mesures que, sense conculcar amb la llei ni caure en concurrències normatives, possibilitin que els treballadors municipals - perquè són treballadors! -, puguin recuperar allò que de manera absurda i arbitrària se’ls hi ha furtat.

I com diu el grit de guerra que més s’escolta últimament, i tal com es va demostrar al Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols: Sí se puede! 

dissabte, 1 de febrer de 2014

En qüestions de personal no tot s’hi val.

Sempre he manifestat la meva disconformitat quan s’intenten utilitzar qüestions relacionades amb els treballadors per a treure rèdit polític però, com sempre, hi ha gent que mostrant menys sensibilitat que una cloïssa, intenta instrumentalitzar aquest tema sense pensar en les conseqüències personals i col·lectives que pot tenir.

El proppassat dijous, al Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols i a instàncies dels grups polítics de l’oposició, va haver de comparèixer la Regidora delegada de Personal per a donar explicacions sobre una sentència que donava la raó a uns treballadors als que, per decisió tècnica en interpretació de la legislació vigent, se’ls hi havia deixat d’abonar uns premis de jubilació pactats en conveni col·lectiu.

Bona compareixença i bona argumentació de la Regidora que, entre d’altres coses, va deixar molt clar que aquest afer no era polític, sino tècnic; que l’Equip de Govern havia pres la decisió política de no recórrer la decisió judicial; i, anant més enllà, de fer extensiva l’execució de la sentència als treballadors que no havien fet la reclamació.

Però per una qüestió de satisfacció personal, vull posar negre sobre blanc alguna puntualització perquè, no en va, aquest tema té els seu origen quan jo era el responsable polític de Recursos Humans.

Perquè va ser un acord fruit de la negociació col·lectiva, i ratificat al Tribunal Laboral de Catalunya.

I perquè el proppassat mes de març, el signant d’aquesta compareixença (ara a l’oposició) va més que insinuar que aquell acord era de dubtosa legalitat, posant en entredit la meva professionalitat i honradesa i necessitava “dir-me” personalment que un jutge m’ha donat la raó i ha demostrat que allò que vaig acordar amb els treballadors al 2008 era perfectament legal, continua vigent i és d’obligat compliment. 

Sincerament no esperava, ni tampoc em fa falta, la rectificació i el reconeixement públic (aquesta manera d’actuar és contrària als principis d’actuació d’alguns polítics), però sí que m'agradaria que les qüestions de personal no fossin una eina llancívola.  

.

No és un problema econòmic, és identitari

Poc importa el sistema de càlcul que s’utilitzi i si els resultats de les noves balances fiscals donen arguments a una o altra postura.

Això és el de menys perquè del que es tracta és, simplement, de postures i plantejaments ideològics, tal i com manifesta el Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya quan deixa clar que la diferència entre el professor De la Fuente (autor i coordinador del nou mètode de càlcul de balances fiscals) i ell, es la visió del que és Catalunya i Espanya a on, segons Mas-Colell, existeix un vici d’origen basat en el fet de que “es va produir una unificació per la força i pel dret de conquesta”, i que s’ha de corregir.

No estic d’acord amb les tesis independentistes del Conseller Mas-Colell, però sincerament m’agrada que algú reconegui, tàcita i explícitament, que estem davant d’un conflicte identitari, deixant en evidència aquells que l’alimenten amb arguments basats en la injustícia amb la que l’Estat està tractant econòmicament a Catalunya.

El que es desprèn de les afirmacions del Conseller és que la solució no està en una rectificació de l’Estat en el que es refereix als recursos econòmics destinats a Catalunya. M’atreveixo a dir que, fins i tot, si es plantegés la possibilitat de que Catalunya pogués administrar els recursos que genera (és a dir, si fos Catalunya la que destinés recursos a l’Estat i no al revés), el conflicte continuaria viu.

Aparentment s’està exigint a l’Estat espanyol una millora social i econòmica de Catalunya, en justícia a la seva aportació a les arques estatals, que és la reivindicació en la que crec coincidim els catalans i catalanes, majoritàriament; i, en canvi, el moviment, i així ho manifesta obertament el Sr. Mas-Colell, té com objectiu únicament aconseguir la independència, encara que no impliqui, amb certesa, un canvi positiu en les condicions de vida de la ciutadania.

I això ens ha col·locat en un perillós conflicte de conseqüències no mesurables perquè el problema, segons uns, és identitat i com a tal, la solució és marxar per evitar la convivència; i els altres, en una reacció de resposta a nivell de la mateixa exigència, i d’acord amb la seva potestat basada en el poder, tanquen simplement la “porta”.

Dues postures que l’únic que fan  és alimentar el conflicte i col·locant-lo en posicions cada cop més allunyades amb l’objectiu de justificar la manca de diàleg i l’acord, sabent que és l’únic mecanisme per a trobar solucions que, al cap i a la fi, és el que jo reclamo.