surrealisme orgànic

Avui un company de partit de fa molts anys, em deia que deixava la militància del PSC, i puc assegurar que m’ha costat molt esforç persuasiu que no ho fes.

No entenia el que estava passant amb certs militants que, amb responsabilitat orgànica, es permetien la llicencia d’incrementar la pressió, plantejant públicament un pols intern en contra d’una decisió democràtica de la que ells també van ser partícips.

Aquest company no es qüestionava els plantejaments i les raons d’aquests dirigents, ni tan sols si tenen raó i si en el futur es demostrarà que la tenien; el que sí tenia clar era que en aquest moment havien perdut tota la raó, simplement pel fet de no respectar les regles del joc democràtic que, paradoxalment, ells també van elaborar.

Com era possible que havent decidit majoritàriament el Consell Nacional del PSC - màxim òrgan entre congressos - una postura determinada, des de la minoria algú exigeixi que es modifiqui la resolució d’aquest òrgan amb la clara amenaça de la “trencadissa” interna?. 

Per a qualificar-ho d'una manera suau, "surrealisme orgànic" 

L’únic argument que he pogut adduir ha sigut el de la pluralitat i el del convenciment de que es respectaran les decisions que, com a membres del Consell Nacional i amb  independència de la postura que vam recolzar, vam prendre en aquell moment.

No sé si l’he convençut, (temporalment crec que sí), però s’ha de reconèixer que algunes actituds ens estan portant a situacions límits que, com creu aquest company, són provocacions per a justificar ulteriors moviments.

Sincerament, espero que estigui equivocat.