Sí, estic trist

Sí, estic trist. Molt trist.

I no perquè avui podríem haver corroborat, simplement, que no hem sabut gestionar un conflicte intern, si no perquè tinc la sensació que hem acompanyat el conflicte a on érem conscients que acabaria: a la constatació d’un trencament.

Sabíem que els posicionaments eren claríssims i crec que irreconciliables. I no ens enganyem, sense deixar de tenir importància, que la té, no només la sobirania, el catalanisme o la independència de Catalunya han sigut els factors que han incidit activa i negativament.

El principal element distorsionador que va provocar aquesta crisi en el sí del PSC, té el seu origen a l’àmbit de l’acceptació dels resultats de l’aritmètica representativa que legitima l’assumpció de responsabilitats orgàniques per part d’una majoria, és a dir, d’acceptar estoicament el resultat de l’exercici de la democràcia interna mitjançant els mecanismes existents.

I els que encara participem activament en l’organització del PSC, com ho hem fet durant molts anys, som conscients d’aquesta realitat que, per cert, ni és estranya en el PSC ni en la majoria d’organitzacions polítiques, llevat d’aquelles en que la majoria s’assoleix pel sistema de la democràcia orgànica (per òrgans), que no és el cas en el PSC.

Avui, en aquest litigi dolorosament resol, només hi han dos guanyadors que, posicionats interna i externament (des de fora i des de dins del partit), han fet una pinça posicional (en molts casos vull pensar que inconscient) per ofegar a un PSC al que tots “estimen” com enemic.

I això és un valor, perquè el més senzill per qüestions estratègiques, seria difuminar-se en la majoria.