Sí, estic trist. Molt trist.
I no perquè avui podríem haver corroborat, simplement, que
no hem sabut gestionar un conflicte intern, si no perquè tinc la sensació que
hem acompanyat el conflicte a on érem conscients que acabaria: a la constatació
d’un trencament.
Sabíem que els posicionaments eren claríssims i crec que irreconciliables.
I no ens enganyem, sense deixar de tenir importància, que la té, no només la
sobirania, el catalanisme o la independència de Catalunya han sigut els factors
que han incidit activa i negativament.
El principal element distorsionador que va provocar aquesta crisi
en el sí del PSC, té el seu origen a l’àmbit de l’acceptació dels resultats de
l’aritmètica representativa que legitima l’assumpció de responsabilitats
orgàniques per part d’una majoria, és a dir, d’acceptar estoicament el resultat
de l’exercici de la democràcia interna mitjançant els mecanismes existents.
I els que encara participem activament en l’organització del
PSC, com ho hem fet durant molts anys, som conscients d’aquesta realitat que,
per cert, ni és estranya en el PSC ni en la majoria d’organitzacions polítiques,
llevat d’aquelles en que la majoria s’assoleix pel sistema de la democràcia
orgànica (per òrgans), que no és el cas en el PSC.
Avui, en aquest litigi dolorosament resol, només hi han dos
guanyadors que, posicionats interna i externament (des de fora i des de dins
del partit), han fet una pinça posicional (en molts casos vull pensar que inconscient)
per ofegar a un PSC al que tots “estimen” com enemic.
I això és un valor, perquè el més senzill per qüestions estratègiques,
seria difuminar-se en la majoria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada