Sí, ho reconec, em vaig quedar sense paraules quan l’altre
dia se’m va apropar una senyora de mitjana edat, acompanyada de dues persones més,
i al costat dels contenidors em va
demanar la bossa d’escombraries que portava a la ma.
No li vaig donar, literalment la va agafar de la meva ma i
la va obrir allà mateix.
Desprès d’uns segons vaig marxar sense dir res, amb cara de
tòtila, i uns metros més enllà, al girar-me, veia com les tres persones anaven
caminant ràpidament amb alguna cosa a la ma que, possiblement, havien agafat de
la bossa que jo portava o d’un dels contenidors.
L’únic vestigi del fet va ser la meva manca de reacció, i la
impossibilitat inconscient d’aplicar alguna dosi de solidaritat, perquè no van
quedar restes que delatessin que algú havia obert una bossa i havia cercat
alguna cosa a dins.
I reconec que estic avergonyit; no tan sols perquè a
situacions com aquesta que es produeixen cada dia, ens costa donar una resposta
ràpida i contundent, sino perquè jo, ni tan sols, vaig reaccionar. Em vaig
quedar parat!!!
Li comentava a una amiga i em deia que hauria d’haver avisat
a algú. A qui? Era 1 de gener.
I sí, responent a alguna pregunta que algú m’ha fet, eren
catalans (com a mínim parlaven català)
El cas és que aquestes tres persones (tenia vistes a dues)
buscaven menjar i jo estava llençant restes que ells aprofitarien per
necessitat i que, amb seguretat,
continuaran fent-lo, de la mateixa manera que jo també continuaré desaprofitant
alguns aliments (puc assegurar que intentaré que cada cop sigui menys
quantitat).
Cap comentari:
Publica un comentari