Portava dies i dies sense dormir. Millor dit, dormint molt
poques hores, intranquil, neguitós, connectat als problemes de la feina, tan de
manera inconscient com de manera conscient. Suposo que els erudits en la
matèria dirien que no abandonar mai el meu estat de tensió diürn, m’impedia passar
de les fases 1 i 2 de les etapes del somni.
Avui he dormit 9 hores seguides!, i si bé és cert que ahir
no vaig dormir pràcticament llenys i que això podria ser un dels motius
d’aquesta dilatada fase REM, estic segur que el principal element ha sigut el
desempallegar-me d’una càrrega que havia assumit, perquè creia i crec que em
tocava, i que centrava quasi la totalitat de la meva activitat diària, de
dilluns a dilluns, obligant-me a passar a un segon estadi d’importància altres
qüestions que, realment, sí són les realment importants.
Només he hagut de prendre consciència de que havia de
prioritzar. No és tracta de dir allò de que “cada perro se lama su cip...”,
això no va amb el meu caràcter i qui em coneix sap que no ho faré mai, però sí
deixar llast i no carregar amb responsabilitats personals que no em pertoquen,
més enllà d’allò que pot perjudicar a la col·lectivitat i que, per compromís,
haig de fer front.
Però fotut és arribar a aquesta conclusió camí dels 57 anys,
perquè això només es pot traduir en la constatació dels meus errors i que,
segur, han patit aquells que haurien d’haver estat en el primer grau de la meva
escala de valors i prioritats.
Però com diuen que rectificar és de savis, prenc el propòsit
d’esmena de rectificar. Ja hagués hagut de fer-ho quan el meu fill gran era
molt petit, i tot mirant un foto meva, li va dir a la seva mare que tenia un
“papa de paper”; però no vaig fer-ho i ara ho faig.
Com a mínim, això em permetrà arribar a la fase REM amb de
manera més habitual.
Cap comentari:
Publica un comentari