diumenge, 26 de gener de 2014

Agenda, final 2013-inici 2014

Des de la penúltima quinzena de desembre no faig pública la meva agenda, com feia habitualment. Ara ho faig d’una “tirada”.

Diumenge 15/12 9:30 Consell Nacional PSC. 13:00 Inauguració Pessebre Porta Ferrada.

Dilluns 16/12 8:00 Guíxols Desenvolupament. 11:00 Junta de Govern Local. 11:30 CAP 12:30 Ganxó Tapes (Oficina TGurisme). 14:00 Reunió Expedient Luque.

Dimarts 17/12. 9:00 APB (Barcelona)

Dimecres 18/12. 8:00 Turisme.

Dijous 19/12 9:40 CAP. 13:30 Junta de Govern Local

Divendres 20/12 8:30 Reunió mercat diari. 10:00 Entrega diplomes curs d’anglès i rus. 14:00 Nadal Ajuntament

Dilluns 23/12 9:00 Reunió Vetlladores (Bàsquet). 12:00 Junta de Govern Local

Dijous 26/12 7:30 Aeroport Barcelona. 13:30 Junta de Govern Local. 21:00 Ple Municipal

Dilluns 30/12 8:00 Presentació PEOLS. 11:30 Mesa contractació Tinglado. 12:00 Junta de Govern Local.

Dimecres 1/1 13:00 Primer Bany de l’Any. 14:00 L’Infern

Dijous 2/1 7:30 Aeroport Barcelona. 9:00 Europa (Granollers). 13:30 Junta de Govern Local. 14:00 Platja d’Aro

Divendres 3/1 Tribunal Laboral e Catalunya (LESMA)

Dissabte 4/1 Arribada Carters Reials (Port)

Diumenge 5/1 18:00 Cavalcada Reis

Dimarts 7/1 8:30 Recursos Humans. 10:00 Reunió us del Tinglado

Dimecres 8/1 9:00 Confraria de Pescadors. 14:00 Gamas (Palamós)

Dijous 9/1 9:30 Jornada Telecomunicacions (Girona). 13:00 Junta de Govern Local

Diumenge 12/1 13:00 Entrega premis Trobada motos històriques

Dilluns 13/1 8:00 APB (Barcelona)

Dimarts 14/1 Reunió ocupació via pública (Muñoz). 11:00 Reunió Mercat diari. 12:00 Consell de Govern. 20:30 Reunió Grup Municipal

Dimecres 15/1 8:00 Turisme. 10:00 Girona

Dijous 16/1 8:00 Guíxols Desenvolupament. 11:00 Entrevista Radio Sant Feliu. 13:15 Mesa contractació Tinglado. 14:30 Junta de Govern Local

Divendres 17/1 Reunió EURES (piscina municipal). 10:00 Reunió Paradista Mercat Municipal (Transmissió). 10:45 Conseller Espadaler. 13:00 Entrega premis Aparadors. 13:30 Reunió Organització Municipal

Dimarts 21/1 8:00 Turisme/Comerç. 9:00 Ajuntament. 15:00 Estació AVE-Girona. 18:30 Presentació Estació Nàutica (Madrid)

Dimecres 22/1 9:00 Sector Ports (Madrid). 10:00 FITUR. 14:00 Reunió Estacions Nàutiques. 17:00 Entrega Banderes Estació Nàutica. 20:00 Acte Conseller Puig (Belles Arts)

Dijous 23/1 9:00 Estació Atocha (AVE). 16:00 Grup Municipal

Divendres 24/1. 8:00 Ajuntament. 11:00 Guíxols Desenvolupament. 11:00 Consell Administració Escola de Música. 11:30 Consell Administració Emissora Municipal


dimarts, 21 de gener de 2014

Orgia de partit

És una especie d'orgia en la que ens hem vist immersos, alimentada per "voyeurs" que, exercint un onanisme desenfrenat, estan disfrutant dels nostres desencontres interns.

Em recorda aquell acudit en el que un dels 14 partcipants en una orgia crida un i altre cop, ORGANITZACIÓ, ORGANITZACIÓ, tot i explicant que sent 7 homes i 7 dones, tots hetero, ja l'havien sodomitzat 5 vegades. O hi ha algun infiltrat transvestit o algú s'està aprofitant de la bona fe; però el que sí tinc clar és que aquesta orgia no convida a participar.

Si no som capaços de posar ordre a casa nostra, com poder traslladar confiança? Com podem pretendre que més gent s'apropi als nostres actes compartits si poden patir, més que probablement, una possible sodomització?

Com deia un articulista, ara ens matem a manifestos, amb l'únic objectiu de l'auto complaença. Però l'onanisme és efímer, restrictiu i limitat, i obvia que el veritable plaer és compartir el clímax.

I al tanto, que alguns d'aquests actors pasius, interns o externs, que estan alimentant la desavinença, en qualsevol moment poden abandonar l'actitud pasiva i saltar a la sorra per a convertir-se en actors actius x, amb l'objectiu de consumar una completa sodomització.

Ens hem de deixar?



diumenge, 19 de gener de 2014

La lectura escatològica 3.0

Una de les meves aficions és la lectura, i dins d’això sempre he tingut la costum, quasi la mania, de contemporitzar tres llibres diferents. I podria dir obres, però vull emfatitzar en la paraula llibre perquè parlo de paper.

1. La de llit. No puc dormir sense haver llegit alguna plana d’algun llibre, preferiblement una novel·la, i no m’importa repetir.

2. La de dia. Aquí sí que m’agrada alguna obra d’aquelles que et fan pensar: m’és ben igual el gènere (novel·la, assaig, biografia, tècnica, etc.)

3.  I l’escatològica. En la solitud del WC, preferiblement una novel·la sense pretensions, encara que no és incompatible simultaniejar amb alguna revista, sobre tot els dominicals de la premsa escrita.

Però avui he sigut conscient de que les costums varien i que, de manera inconscient i amb total normalitat, una de les accions lligades amb la lectura de les tres que com a lector quasi compulsiu portava a terme habitualment, han deixat pas a altres maneres de llegir completament diferents.

He canviat el paper per les bateries, i ara el mòbil o la tablet han guanyat el terreny al llibre de paper. I la veritat és que s’enyora, per exemple, poder doblegar la punteta de la plana d’un llibre (si és meu i d’edició barata) o de posar un trosset de paper higiènic, per a mantenir present on deixes temporalment la lectura.

Les lectures escatològiques han perdut el seu encant i, fins i tot, aquell moment gloriós en el que la premsa escrita també interactuava al wàter-closet, ha deixat el protagonisme a les múltiples possibilitats que dona un smartphone.

Però no és el mateix, ni molt menys! Perquè avui he sigut conscient que havia renunciat a la lectura en la intimitat del WC i que compartia les accions que es porten a terme en aquest habitacle amb tots aquells amb els que comparteixo xarxes socials.

I per això, encara que ja a 20 dies del seu naixement, per aquest 2014 m’he proposat recuperar la costum de la lectura escatològica en format paper i vèncer la tècnica del 3.0 que estava guanyant terreny, inexorablement.


dissabte, 18 de gener de 2014

Erròniament valents

És cert, en el PSC no sobra ningú perquè tenen cabuda totes les sensibilitats.

Clar, el problema és quan aquestes sensibilitats poden quedar ferides si s’ha d’adoptar una postura determinada que no respon als cànons d’una decisió monolítica. O sigui, quan el consens és impossible i s’han d’aplicar mecanismes  de desbloqueig.

Només hi ha dues sortides: per lògica, la primera i natural és la supeditació a l’opinió majoritària de tothom que participi, com a principi bàsic de l’exercici de la democràcia interna.
I la segona, aparentment més senzilla i còmoda a nivell intern, la equidistància entre els posicionaments per a no prendre cap decisió. És a dir, practicar l’abstencionisme per no ferir a ningú.

Però em pregunto si és legítim que un partit polític amb representació, amb independència de si desenvolupa tasques de Govern com d’Oposició, es permeti el luxe de fugir de les seves responsabilitats decidint no actuar?  Taxativament no.

Abstenció és sinònim d’ambigüitat; és la demostració de no tenir idees clares; és traslladar incertesa als possibles votants; és provocar desencís i frustracions. I com crec que el PSC, malgrat l’opinió d’alguns, té les idees clares, té l’obligació de traslladar solidesa en les seves determinacions, com única via per a tornar a generar il·lusió i confiança en l’únic projecte catalanista d’esquerres viable i integrador, fent callar aquelles veus que ara es dediquen a presentar registres de propietat ideològica sobre el PSC.

Continuo pensant que l’actuació dels tres diputats que van votar en contra de la decisió majoritària del Grup Parlamentari Socialista no van fer les coses com s’havien de fer; que es van equivocar en les formes- el fons i el per què s’ha convertit en un tema personal que mereix altres valoracions -, però com a mínim aquests tres diputats van prendre una postura determinada, coherent amb la seva manera de pensar, encara que oposada a la majoria a la que, entenc, s’haurien d’haver supeditat. Van ser, si se’m permet, erròniament valents.

No sé la decisió que prendran aquests diputats  ni la direcció del PSC, però el que sí tinc clar és que s’han de moure fitxes perquè aquí no val tancar els ulls.

divendres, 17 de gener de 2014

Soc dels 2.497.500 catalans

Treballant amb xifres absolutes, i calculant la representació popular que es pot atribuir a un escó al Parlament de Catalunya, dona com a resultat  que cada diputat parla per 55500 ciutadans.

Això vol dir que ahir, 2497500 catalans no van recolzar, legítimament i en llibertat, la decisió del Parlament de Catalunya de demanar al Congrés dels Diputats espanyol el traspàs competencial com a pas previ per aconseguir la Independència.

Res a dir perquè, segons aquests càlculs, 4995000 catalans es van manifestar ahir, també llegítima i lliurament, a favor d’aquest procés.

En clau de representativitat parlamentària, un 66,6 % dels Diputats va imposar el seu criteri sobre la resta. És el joc democràtic que els som demòcrates convençuts hem d’assumir amb total normalitat, tan els que estaven posicionats amb la majoria com els que ho feien amb les tesis minoritàries.

Imaginem l’escenari (s’ha de tenir molta imaginació!) de que el Parlament espanyol accedeix al traspàs del 150.2 de la Constitució espanyola, el que implicaria legitimar el resultat d’una hipotètica votació el 9 de novembre de 2014.

Continuant amb aquesta pirueta utòpica, imaginem que el resultat del 9-N fos favorable a les tesis independentistes, és a dir, que Catalunya pogués proclamar legítimament la seva independència (legítima per ser fruit d’una decisió democràtica) el dia 10 de novembre de 2014.

Sincerament, com he dit en múltiples ocasions, amb independència o sense continuaré sent el mateix Juanjo; continuaré pensant el mateix, continuaré lluitant contra les desigualtats socials i mantindré els meus compromisos ideològics; en síntesi, continuaré essent socialista.

I també continuaré sent català, sense necessitat de proclamar-ho als quatre vent i, espero que també sense haver de reivindicar la meva catalanitat, perquè suposo que aquells catalans que han satanitzat, i continuen fent-lo, als també catalans que no creiem que la via de la independència sigui la millor resposta pels interessos de Catalunya, titllant-nos d’anticatalans i de traïdors, rectificarien la seva actitud sectària, més pròpia de la “nit dels vidres trencats” que d’un procés de normalitat democràtica que, paradoxalment, és el que reclamen.

Però molt em temo que, encara que aquest escenari es convertís en realitat, el sectarisme seria la manera d’actuar d’aquests personatges que, encara havent guanyat ahir la votació al Parlament de Catalunya i considerant-se portadors del ADN català, com si fossin d'una raça especial, continuen insultant, desqualificant, menyspreant i despullant de la seva catalanitat als quasi dos milions i mig de ciutadans que, tenint visions diferents, també defensem els interessos de Catalunya, .

Són majoria i és cert, per poc no són una majoria qualificada; però encara que haguessin aconseguit els vots per ser-ho (els dos terços del Parlament), estarien desqualificats per l’actitud d’aquells que intenten deixar a quasi dos milions i mig de catalans en un segon termini, com si fossin catalans de segona fila o uns nou vinguts indignes de presumir de la seva catalanitat sense necessitat de ser independents i, com és el meu cas, orgullosos de ser federalistes catalans.


dijous, 16 de gener de 2014

Sí, estic trist

Sí, estic trist. Molt trist.

I no perquè avui podríem haver corroborat, simplement, que no hem sabut gestionar un conflicte intern, si no perquè tinc la sensació que hem acompanyat el conflicte a on érem conscients que acabaria: a la constatació d’un trencament.

Sabíem que els posicionaments eren claríssims i crec que irreconciliables. I no ens enganyem, sense deixar de tenir importància, que la té, no només la sobirania, el catalanisme o la independència de Catalunya han sigut els factors que han incidit activa i negativament.

El principal element distorsionador que va provocar aquesta crisi en el sí del PSC, té el seu origen a l’àmbit de l’acceptació dels resultats de l’aritmètica representativa que legitima l’assumpció de responsabilitats orgàniques per part d’una majoria, és a dir, d’acceptar estoicament el resultat de l’exercici de la democràcia interna mitjançant els mecanismes existents.

I els que encara participem activament en l’organització del PSC, com ho hem fet durant molts anys, som conscients d’aquesta realitat que, per cert, ni és estranya en el PSC ni en la majoria d’organitzacions polítiques, llevat d’aquelles en que la majoria s’assoleix pel sistema de la democràcia orgànica (per òrgans), que no és el cas en el PSC.

Avui, en aquest litigi dolorosament resol, només hi han dos guanyadors que, posicionats interna i externament (des de fora i des de dins del partit), han fet una pinça posicional (en molts casos vull pensar que inconscient) per ofegar a un PSC al que tots “estimen” com enemic.

I això és un valor, perquè el més senzill per qüestions estratègiques, seria difuminar-se en la majoria.  

Respecte i prou d'insults!!!

Malauradament hi ha alguns que volen fer creure que la diferència estratègica és sinònim de diferencia ideològica, i actuen com aquells que sí tenen una diferència ideològica i per això militen en altres formacions polítiques. I és aquest l’escenari on ens han fet actuar alguns militants significatius del PSC.

I avui dic que ja n’hi ha prou!

Encara no sé el que votaran tots els Diputats del PSC o, fins i tot, el que han votat perquè, possiblement, la votació al Parlament de Catalunya d’avui ja s’hagi produït.

El que sí tinc clar és que, amb independència el que hagin votat, hi ha un grup de Diputats del PSC que s’han permès la llicència, al meu entendre il•legítimament injusta, d’aliar-se amb aquells que sí amb barroera justificació, tenen com estratègia argumental, l’insult i la desqualificació com única via per a defensar les seves tesis.

Perquè, quina autoritat moral o política tenen els “acòlits” d’aquets Diputats per dubtar del meu socialisme? O del meu catalanisme? O del meu compromís amb els votants del PSC?. Dubtar del meu compromís ideològic és un insult i mereix una rectificació immediata.

En el PSC hi cabem tots; malgrat cadascú pensi i digui (allà a on s’hagi de dir) el que cregui convenient per aconseguir fer realitat el nostre projecte i apropant-se, Així, a la nostra utopia ideològica. Perquè vull pensar que la manca de coincidència no és ideològica si no de tacticisme.

Com a membre del Consell Nacional del PSC vaig exercir la democràcia interna mitjançant les regles del joc del PSC; de manera secreta (tal com es va decidir per evitar possibles “coaccions”) i al fer-ho, vaig tornar a acceptar les regles del joc i el resultat que es produís.

I ningú té per què saber quin va ser el sentit del meu vot, de la mateixa manera que no se què va votar cada conseller. El que sí puc exigir és que és respecti el que allà va decidir democràticament la majoria, com jo ho faig, m’agradi o no m’agradi el resultat.

dilluns, 13 de gener de 2014

surrealisme orgànic

Avui un company de partit de fa molts anys, em deia que deixava la militància del PSC, i puc assegurar que m’ha costat molt esforç persuasiu que no ho fes.

No entenia el que estava passant amb certs militants que, amb responsabilitat orgànica, es permetien la llicencia d’incrementar la pressió, plantejant públicament un pols intern en contra d’una decisió democràtica de la que ells també van ser partícips.

Aquest company no es qüestionava els plantejaments i les raons d’aquests dirigents, ni tan sols si tenen raó i si en el futur es demostrarà que la tenien; el que sí tenia clar era que en aquest moment havien perdut tota la raó, simplement pel fet de no respectar les regles del joc democràtic que, paradoxalment, ells també van elaborar.

Com era possible que havent decidit majoritàriament el Consell Nacional del PSC - màxim òrgan entre congressos - una postura determinada, des de la minoria algú exigeixi que es modifiqui la resolució d’aquest òrgan amb la clara amenaça de la “trencadissa” interna?. 

Per a qualificar-ho d'una manera suau, "surrealisme orgànic" 

L’únic argument que he pogut adduir ha sigut el de la pluralitat i el del convenciment de que es respectaran les decisions que, com a membres del Consell Nacional i amb  independència de la postura que vam recolzar, vam prendre en aquell moment.

No sé si l’he convençut, (temporalment crec que sí), però s’ha de reconèixer que algunes actituds ens estan portant a situacions límits que, com creu aquest company, són provocacions per a justificar ulteriors moviments.

Sincerament, espero que estigui equivocat.


diumenge, 12 de gener de 2014

He arribat a la fase REM

Portava dies i dies sense dormir. Millor dit, dormint molt poques hores, intranquil, neguitós, connectat als problemes de la feina, tan de manera inconscient com de manera conscient. Suposo que els erudits en la matèria dirien que no abandonar mai el meu estat de tensió diürn, m’impedia passar de les fases 1 i 2 de les etapes del somni.

Avui he dormit 9 hores seguides!, i si bé és cert que ahir no vaig dormir pràcticament llenys i que això podria ser un dels motius d’aquesta dilatada fase REM, estic segur que el principal element ha sigut el desempallegar-me d’una càrrega que havia assumit, perquè creia i crec que em tocava, i que centrava quasi la totalitat de la meva activitat diària, de dilluns a dilluns, obligant-me a passar a un segon estadi d’importància altres qüestions que, realment, sí són les realment importants.

Només he hagut de prendre consciència de que havia de prioritzar. No és tracta de dir allò de que “cada perro se lama su cip...”, això no va amb el meu caràcter i qui em coneix sap que no ho faré mai, però sí deixar llast i no carregar amb responsabilitats personals que no em pertoquen, més enllà d’allò que pot perjudicar a la col·lectivitat i que, per compromís, haig de fer front.

Però fotut és arribar a aquesta conclusió camí dels 57 anys, perquè això només es pot traduir en la constatació dels meus errors i que, segur, han patit aquells que haurien d’haver estat en el primer grau de la meva escala de valors i prioritats.

Però com diuen que rectificar és de savis, prenc el propòsit d’esmena de rectificar. Ja hagués hagut de fer-ho quan el meu fill gran era molt petit, i tot mirant un foto meva, li va dir a la seva mare que tenia un “papa de paper”; però no vaig fer-ho i ara ho faig.

Com a mínim, això em permetrà arribar a la fase REM amb de manera més habitual.

dijous, 9 de gener de 2014

Perdó, em vaig quedar aturat!

Sí, ho reconec, em vaig quedar sense paraules quan l’altre dia se’m va apropar una senyora de mitjana edat, acompanyada de dues persones més, i al costat dels contenidors  em va demanar la bossa d’escombraries que portava a la ma.

No li vaig donar, literalment la va agafar de la meva ma i la va obrir allà mateix.

Desprès d’uns segons vaig marxar sense dir res, amb cara de tòtila, i uns metros més enllà, al girar-me, veia com les tres persones anaven caminant ràpidament amb alguna cosa a la ma que, possiblement, havien agafat de la bossa que jo portava o d’un dels contenidors.

L’únic vestigi del fet va ser la meva manca de reacció, i la impossibilitat inconscient d’aplicar alguna dosi de solidaritat, perquè no van quedar restes que delatessin que algú havia obert una bossa i havia cercat alguna cosa a dins.

I reconec que estic avergonyit; no tan sols perquè a situacions com aquesta que es produeixen cada dia, ens costa donar una resposta ràpida i contundent, sino perquè jo, ni tan sols, vaig reaccionar. Em vaig quedar parat!!!

Li comentava a una amiga i em deia que hauria d’haver avisat a algú. A qui? Era 1 de gener.

I sí, responent a alguna pregunta que algú m’ha fet, eren catalans (com a mínim parlaven català)

El cas és que aquestes tres persones (tenia vistes a dues) buscaven menjar i jo estava llençant restes que ells aprofitarien per necessitat i que, amb  seguretat, continuaran fent-lo, de la mateixa manera que jo també continuaré desaprofitant alguns aliments (puc assegurar que intentaré que cada cop sigui menys quantitat).


dissabte, 4 de gener de 2014

Ser EX no és un valor

Llegia, amb molta atenció, el post de l’amic José Antonio Donaire argumentant del per què Catalunya esdevindrà un estat independent; i sí bé es cert que no és el paradigma de l’encert fent prediccions, com ell mateix reconeix, sí que té una capacitat d’anàlisi impressionant per argumentar allò que ell creu que succeirà en el futur (en aquest cas proper), i encara que estant en desacord en la conclusió, vull manifestar el respecte i admiració pel fil argumental que utilitza i que, en altra moment, m’agradaria també comentar i contrarestar.

Però més enllà de la discrepància, i repeteixo també des de l’admiració, respecte i, per què no?,  afinitat i coincidència en molts altres temes, crec que és una falta de respecte i una perversitat manifestament mediàtica anunciar que el signant d’aquest post sigui ex Diputat i ex Regidor del PSC, com si aquest fet fos un valor afegit a la pròpia i contrastada vàlua personal i professional d’en José Antonio, donant més importància al que era que al que diu, en un clar intent de manipulació.

No sé si en José Antonio desitja que la seva conclusió predictiva es converteixi en una realitat, però el que sí crec és que aquesta conclusió és a la que arriba desprès d’analitzar, sota el seu punt de vista, tots els elements del passat i del present que envolten aquesta situació actual que vivim.


Però el que sí tinc clar que, sigui quina sigui la seva posició la té com a persona amb criteri, com a ésser amb capacitat de raonament, i mai com a “ex”; perquè com a ex, un perd part del seu actiu, i en José Antonio Donaire té molt actiu i espero, que també molt d’actiu.