diumenge, 28 de desembre de 2014

Hepatitis C. El preu de la vida

És com una broma de mal gust; d’aquelles que, aprofitant que és el dia dels Innocents, alguns eixelebrats duen a terme pensant que tot s’hi val.

Tens a tocar un medicament que et dona la possibilitat de salvar la vida amb un 95% d’efectivitat, i en canvi els teus representants polítics no el subministren per una qüestió de cost.

Però no és una broma pesada, és la innocentada cruel que estan patint els afectats per la hepatitis C, que ahir van tornar a fer pública la seva protesta reclamant que el Ministre de Sanitat no posi preu a la seva vida. Per cert, una protesta que poc ressò ha tingut als mitjans de comunicació d’avui.

Són 40.000 euros, segons informacions, el cost d’aquest tractament; o sigui que el valor que té per al Govern del PP una vida és molt menys que aquesta xifra.

Una xifra que, per exemple, comparada amb el volum de diners fruit del frau i de la corrupció segur és una nimietat; i, per què no?, es podrien dedicar a fer possible aquest tractament de vida.

I aquí ja no estem parlant de tractaments en proves; no estem reclamant recursos públics per investigar solucions a malalties; estan dient que ho ha un medicament eficaç i efectiu que cura de manera constatada una malaltia que, de manera irremeiable, desemboca en la mort del malalt.

No sé la quantitat de persones que hi ha afectades per aquesta malaltia però sigui la quantitat que sigui, estan condemnant a mort i de manera conscient, a molts ciutadans d’aquest país, i això amb el mutisme preocupant d’una societat que sembla tinguem ja la pell massa dura.


dimarts, 16 de desembre de 2014

Populisme frustrant

Fa ja quasi 40 anys, quan la democràcia espanyola començava a caminar, tan els sindicats com els partits polítics van haver de començar a aplicar tècniques de mercat per aconseguir el major rèdit electoral possible, elaborant plans de màrqueting que no són altra cosa que estratègies, ara denominades tacticismes, que tenien com únic objectiu convèncer de que el seu programa era el millor.

És tractava de presentar propostes amb la millor imatge utilitzant arguments  que responguessin a les inquietuds puntuals dels possibles electors, no sent necessari que fossin veritat perquè un cop exercit el dret a vot, la hegemonia presencial estava garantida durant quatre anys.

Però aquesta manera de fer va ser positiva ara fa quatre dècades, quan la novetat de la recuperació de les llibertats facilitava la recepció del missatge perquè la gent reclamava un missatge, convertint el propi missatge en un producte en sí mateix.

Per a dir-ho de manera planera, estàvem necessitats de decidir en llibertat, i ens supeditàvem a una manipulació brutal que utilitzàvem magistralment els partits amb més capacitat i poder de convicció, en un escenari de moderació entre esquerres i dretes.

Crec que aquest va ser el naixement d’allò que ara denominem bipartidisme, i que per la miopia dels gestors al no voler afrontar el fet de que tan els sistemes de “venda” i els gustos dels “clients” han evolucionat, estan posant en perill quelcom més que l’alternança.

Perquè ara ja no esperem un missatge qualsevol; els ciutadans volem el missatge que garanteixi les nostres demandes específiques en resposta a la realitat que vivim; i qui canalitzi aquestes respostes és el que aconseguirà “emportar-se el gat polític a l’aigua”.

Això sí, pot semblar que si les propostes i els missatges són en resposta a les nostres demandes, els compromisos poden ser més tangibles, però la realitat és que no, perquè les inquietuds són les mateixes, i la diferència està en que uns donaven respostes interpretant les inquietuds, i els altres incentiven de manera populista la demanda de les inquietuds per a donar respostes i llançar el missatge.

I partint de la base de que els missatges mai omplen totes les expectatives al 100%, em pregunto quina és la manera de “contestar” políticament que generarà més frustració quan es faci algun incompliment, si la que ens permet responsabilitzar al que fa una proposta de “motu propi” encara que respongui a una necessitat i no a una demanda, o la que dona una resposta i assoleix un compromís, responent a una exigència explícita.

Sens dubta la que ens auto responsabilitza com actors, i no la que ens permetria responsabilitzar com espectadors.


dimarts, 9 de desembre de 2014

Insolidaritat corporativa

La veritat és que viure sempre en la desconfiança ha de ser molt fotut i ha de provocar un permanent malestar profund. Per això, jo prefereixo moure’m des de la lleialtat, en la creença de que l’actitud lleial és mútua, encara que algú em vaticini que aquesta no serà corresposta i que, a més a més, desprès es demostri que tenia raó.

M’és igual que siguin amics o no: la lleialtat (que no fidelitat) no té perquè estar supeditada a les amistats o enemistats.

Perquè ser un ànima de canti (alma de cántaro) i rebre una desagradable sorpresa puntual té un avantatge: que fa mal al moment de rebre-la, i desprès es pot superar o, com a mínim, al ser un mal tràngol puntual tens la possibilitat de lluitar per a superar-ho puntualment; i això és més fàcil que viure en un permanent estat de recel, pendent sempre es cou a la teva esquena.

Però per què negar-ho?. Rebre una mostra de insolidaritat corporativa d’un amic sempre deixa alguna ferida a manera de sensació de ridícul, al pensar que tota la lleialtat amb la que has actuat no ha sigut reconeguda o no ha estat ben entesa, sinó tot al contrari, i que en el moment precís han sortit els veritables sentiments o la realitat de l’engany.

És com les banyes: l’altre és l’últim en assabentar-se i fan mal quan surten encara que desprès serveixin per a menjar, que no és el cas.

De totes maneres, continuaré essent un ànima de canti i, quan rebi alguna desagradable sorpresa, l'aguantaré amb l’estoïcisme al que moltes vegades obliga la lleialtat. Fins i tot, donaré les gràcies. 


dilluns, 8 de desembre de 2014

Adversaris o enemics polítics

Puc assegurar que no és el mateix. Ni de bon tros!

L’adversari és aquell que competeix pels mateixos objectius que tu. No cal dir que els adversaris volen guanyar, per això competeixen, però ho fan des de la lleialtat que implica una lluita noble, sense subterfugis ni males arts; perquè un adversari no necessita humiliar a l’altre amb una golejada

Els enemics, en canvi, es mouen en el conflicte, des de l’odi i amb el desig de fer mal, i encara que en aparença tenen un objectiu no el tenen, perquè el que volen és simplement guanyar al contrari, trepitjar-lo si és possible, sense importar-li el mal que li pot fer; perquè el que volen realment és fer mal.

S’apropen les Eleccions Municipals i em pregunto si les actituds de confrontació quasi violenta que hem patit durant aquesta legislatura a l’àmbit de la política local, apareixeran amb molta més virulència; i el que hauria ser la participació en uns comicis electorals des de la total normalitat democràtica, alguns voldran convertir-la en una guerra entre enemics, i continuar actuant des del principi del  “tot s’hi val”, com fins ara.

Clar, preveient una aritmètica representativa atomatitzada, desprès de les eleccions s’haurà de governar i tan des de la responsabilitat de l’exercici de Govern com des de la noble responsabilitat de l’oposició, i els que han actuat com adversaris podran arribar a acords puntuals que els permeti assolir gran part dels compromisos programàtics amb els que han participat, perquè segur es podran trobar coincidències en objectius específics, i comuns denominadors en els mecanismes i les prioritats, que és on radicaran salvables diferències.

El que s’ha de tenir clar és que pactar, consensuar o acordar són conceptes que es poden desenvolupar si els esforços estan actuar en benefici dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols, però si l’objectiu és simplement escombrar al que hauria ser adversari i convertir-lo en enemic, només hi ha dues conseqüències, i totes dues perjudicials pels interessos de la ciutat.

Si els que veuen als adversaris com enemics tenen prou recolzament per actuar en solitari, ens trobarem amb una manera de governar basada en l’imperatiu legal; i si les urnes els col·loquen a l’oposició, estaran en permanent estat de bel·ligerància, com el que estem patint fins ara, amb un clar i únic objectiu, llançar torpedes a l’acció de govern per impedir governar.




dissabte, 6 de desembre de 2014

Auto incompatibilitat ètica d’un polític local de “medio pelo”

L’aprovació ahir pel Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols de l’adequació de llocs de treball de la plantilla municipal, ha representat la consecució d’un objectiu consolidable del que vàrem posar les bases al 2008 i que ara s’ha fet realitat, i que suposa equilibrar la regularització salarial amb els objectius a assolir com Ens productiu de servei.

Volíem aconseguir un model de gestió assimilable a la denominada “avaluació pel desenvolupament o gestió per competències”, i si bé és cert que la rigidesa de la pròpia administració podia complicar la complexa aplicació d’aquest sistema de gestió de recursos humans, no és menys cert que la valoració de la implicació, de l’efectivitat, de la disposició o de la formació poden ser aparentment subjectius, però  milloren de manera constatada ic contrastada substancialment la productivitat i eficiència, i això és primordial en una administració pública que té  la seva raó de ser, únicament, pel servei actiu vers el ciutadà.

Reconec que és complex per a qui no sap, i tampoc pretenc que un profà entengui la complexitat d’aquest positiu model de gestió, però certes actituds i posicionaments polítics que es van produir ahir en el decurs del Ple venen a posar de manifest que ni la decència, ni la sensibilitat, ni la humilitat són valors arrelats en certs “políticastros de medio pelo” que no tenen més escenari per a escoltar-se que el Ple o la dutxa, i que en un intent de vana i buida autoexaltació per a demostrar la seva incapacitat i incompetència, només poden utilitzar com arma la única eina que té la mediocritat per amagar les pròpies mancances: les qüestions personals.

Clar, i després queden en evidència i el ridícul, amb mediàtiques afirmacions que falten a veritat, amb un clar intent de confondre al personal i generar dubtes sobre la integritat i honestedat d’altres persones, recolzant-se en suposades incompatibilitats ètiques que en boca d’aquests personatges i coneixent alguna part del seu recorregut, només poden generar un penós somriure.

Amb tot el respecte (o no!), que un empresari es permeti qüestionar l’ètica en la negociació col·lectiva de dues persones que han demostrat i continuen demostrant la seva equanimitat i els seus principis, encara que tinguin relació personal, és mesquí, barroer i amoral; i és traspassar les línees vermelles existents entre qüestions personals / professionals / personals que un polític honrat, encara que sigui empresari, mai pot traspassar.

Puc assegurar que si,  malgrat el qüestionament d’aquests polítics, al final els treballadors milloren les seves condicions laborals i salarials, i això es tradueix en major efectivitat i eficiència vers el servei a la ciutadania, he aconseguit el meu objectiu inicial del 2008, i em rellisquen segons quines acusacions fetes per segons qui.

Que sigui benvinguda aquesta incompatibilitat ètica entre dues persones, amb parentesc o sense; prefereixo aquesta inexistent incompatibilitat que la auto incompatibilitat ètica que demostra combatre amb poc èxit aquest polític local.

dissabte, 29 de novembre de 2014

Diàspora

Fa vàries setmanes vaig dir que els companys i companyes que ja feia temps anunciaven la seva marxa del PSC, la farien efectiva l’1 de desembre, encara que estic segur que no era la data desitjada, però sí la data límit, atenent als esdeveniments al voltant de la interpretació previsible que es faria del 9-N.

Estic segur que la data hauria sigut una altra si el PSC, legítimament, hagués respòs a la provocació que ha representat conviure amb companys i companyes que, des de tots els àmbits de la representativitat política, havien declarat públicament que estaven treballant des del PSC per a presentar candidatures als futurs i diferents comicis electorals en contra del PSC.

Però no ha estat així, i el bombo i platillo amb el que haguessin marxat ha quedat en silenci incòmode, i que tindrà un ressò mediàtic proporcional a les decisions que a partir d’ara es puguin prendre.

Segons estatuts, al PSC no pot haver-hi doble militància, i aquí sí que hi ha una demostració de coherència, doncs han d’abandonat el PSC perquè a partir d’ara militaran en una altra formació política.

Ara!, el moll de la qüestió no és la militància, sinó la representativitat que aquests companys i companyes han aconseguit sota el paraigües del PSC; i aquí no hi ha subordinades ni condicionals sinó un fet constatat, perquè tots ostenten algun tipus de representació política per haver format part de candidatures amb l’aval del Partit dels Socialistes de Catalunya.

No serè jo, un simple militant, qui exigeixi que els Parlamentaris deixin la seva acta com a tal, ni que els Regidors deixin de ser-ho. És una qüestió de consciència, de coherència i del sentit comú de cadascú i que entra dins de les argumentacions que es vulguin adduir per auto justificar-se.

Clar, un també té la seva manera de veure les coses, i si aquests companys i companyes haguessin pres la decisió de marxar del PSC sense anuncis promocionals ni declaracions mediàtiques, el que fossin o no militants podria tenir la mateixa importància que quan un independent s’incorpora a una candidatura del PSC, i es podria formar part d’un mateix equip de treball sense cap tipus de problema, respectant, això sí, el projecte sota el que es van presentar a les eleccions; i no parlo de disciplina de grup!.

Però és que anuncien públicament que abandonen el PSC, i en comptes de demanar respecte a la seva llibertat, que la tenen, es permeten el luxe d’exigir que no se’ls titlli ni de traïdors ni de trànsfugues, amb clara intenció de provocar de manera perversa la reacció del PSC que, per cert, seria lògica.

M’agradaria creure que no s’hauria d’exigir a aquests companys i companyes que abandonen el PSC a deixar la representativitat que no ostenten pel resultat directe de les urnes; és a dir, m’agradaria pensar que la coherència i la raó els obligarà a abandonar aquells càrrecs pels que el PSC, com a partit polític, els va nomenar.

Altra història és la representativitat fruit del compromís directe amb la ciutadania i que, sobretot a l’àmbit municipal, podria donar lloc a una interpretació que permetés complir amb el programa amb el que el PSC va concórrer al 2011, perquè essent cert que en unes eleccions municipals es voten llistes tancades - la qual cosa obligaria a demanar que deixin l’acta de Regidor -, no és menys cert que el compromís respon al model de ciutat que defensa el PSC, i no a qüestions identitàries que no apareixien en el programa electora.

I sí que és cert que tenint la seva importància i essent l’aparent raó de la renúncia a la militància, l'element independentista s’hauria d’aparcar i tractar en un altre fòrum de debat, donant prioritat al que és realment important pels ciutadans i ciutadanes a nivell municipal.

Carta oberta a la Sra. López

Sra. López, està vostè fent les coses com s’han de fer, i la prova és que alguns membres d’un sindicat la recusin públicament com a responsable de Recursos Humans de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, encara que m’atreviria a assegurar-li que no l’organització sindical a la qual diuen representar està d’acord amb la manera d’actuar d’aquests treballadors, perquè el sindicalisme de classe del qual són paradigma i mostra CCOO i la UGT, té com objectiu la defensa dels conjunt dels treballadors i no les prebendes personals dels seus representants.

Fixis que aquesta “recusació” feta pel “cap” de CCOO (això de “cap” en mans d’un sindicat ja em fa tremolar perquè em recorda a l’acció sindical que es portava a terme fa molts i molts anys) es basa en una suposada “amistat” entre vostè i la Secretària General de la UGT, adduint com a prova la seva negativa a facilitar - de manera responsable, d’acord a llei i en respecta a la confidencialitat i a la protecció de dades - l’expedient personal d’aquesta treballadora que aquest senyor exigeix actuant com “cap” (maleïda paraula) d’aquest sindicat.

Un al final es pregunta què es vol amagar o què vol aconseguir aquest “cap” per traspassar el límit de coherència, posant en perill les millores laborals del conjunt dels treballadors municipals, mal utilitzant a alguns treballadors i sense importar-li el prestigi personal, professional o familiar de les persones que no cedeixen al seu xantatge, que insisteixo, no és la manera d’actuar del sindicalisme de classe.

De la mateixa manera que també em pregunto què passarà quan, seguint les directrius de política organitzativa es regularitzin les situacions de compatibilitats o incompatibilitats laborals, o es comencin a aplicar de manera immediata mesures de control horari o de productivitat efectiva o de permanència en el lloc de treball, per exemple.

Sra. López, en nom meu des de les responsabilitats polítiques que tinc delegades, com segur que en nom de tot l’Equip de Govern municipal, li vull agrair públicament la seva tasca al capdavant de la gestió dels Recursos humans de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols declarant com totalment injustes, per  creure que només responen a interessos personals dels que les fan, les declaracions fetes contra la seva persona, perquè durant aquests pocs mesos en el que ha assolit aquesta responsabilitat, s’ha contrastat i constatat la seva equanimitat i professionalitat a l’hora d’aplicar les directrius en política de personal.

Atenent de on i de qui provenen, segons quines acusacions o recusacions, com absurdament és el cas, no són un demèrit, sinó la constatació de que vostè està fent i continuarà fent les coses com s’han de fer.



diumenge, 23 de novembre de 2014

Homenatge Ernest Lluch. Estàvem tots?

No sé si estàvem tots els que haguéssim hagut d'estar, però sí estàvem tots els que volíem seguir retent homenatge, com hem vingut fent cada mes de novembre en el petit cementiri de Maià de Montcalm, des que fa ja 14 anys els terroristes d'ETA van assassinar al company Ernest Lluch.

En un petit aparti, conversant amb la filla de l’Ernest, l'Eulalia, em deia que encara el dolor la tenalla quan veu a la seva filla, sabent que no ha pogut conèixer al seu avi, però que se suavitza quan pensa que en aquesta nena que avui corria pels voltants del cementiri, per després dipositar unes flors enfront de la làpida on descansa el seu avi, està el futur.

Segur que serà aquesta nena, juntament amb tots aquests nens que demà seran adults, els que aconseguiran que torni a imperar el seny, i que el diàleg, la tolerància i la comprensió, com a valors referents i intrínsecs del caràcter de l'Ernest Lluch, marquin el ritme de la convivència.

Repeteixo, no sé si estàvem tots però voldria pensar que els que estàvem allí era per renovar el compromís amb aquest socialisme que defensava l’Ernest, i que avui hem recordat.

“El socialisme és potser la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. Per assolir-lo no n’hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l’ètica de les persones canviï paral·lelament. Hem de canviar les coses però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanista. Hem d’incorporar els valors de la companyonia dels treballadors a la feina ben feta i a la seva organització autònoma. L’ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar.”


dijous, 20 de novembre de 2014

L’eix lleialtat i respecte


Li preguntaven avui a l’Alcalde de la ciutat si la convulsa situació interna que vivim al PSC podria influir en un pacte de govern que, basat en coincidències programàtiques de model de ciutat que no d’inicials empaties ideològiques, CiU i PSC vam signar ara fa tres anys i mig.

Sincerament vull pensar que no, i que els cinc Regidors del Grup Municipal Socialista continuarem mantenint el compromís que vam assolir amb la ciutadania el 22 de maig de 2011, presentant-se sota el programa electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya.

És cert que a nivell intern, com a grup, algunes decisions podran representar un element mediatitzador que pot generar algun problema, que haurem de ser capaços de solucionar des del propi grup alhora que també des del PSC com organització; però no és menys cert que la ciutat ha de ser el catalitzador dels nostres esforços, i en aquest sentit tots haurem de mantenir el seny, demostrant allò pel que realment ens vam presentar als comicis electorals 2011 a la candidatura del PSC, que no és altra cosa que la defensa dels interessos dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols.

I crec que les paraules claus per a mantenir la cohesió, com a Grup Municipal Socialista i com a pacte de Govern són lleialtat i respecte, conceptes que ara necessiten ser contemplats en la seva màxima expressió i que han permès, a banda de les relacions personals sòlides que entre els 12 Regidors de l’Equip de Govern s’han pogut crear, governar positivament des de la diversitat ideològica o de plantejaments.   

diumenge, 16 de novembre de 2014

La meva etapa a Recursos Humans

Juny del 2007. Tenia certa coneixença de com funcionava la gestió de Recursos Humans, i sabia com m’agradaria que funcionés.

I tenia clar que, amb l’objectiu de millorar el servei a la ciutadania per part del personal de l’Administració, lo primer que havia de fer era reordenar el marc de relacions laborals dels treballadors de l’Ajuntament, amb l’horitzó de que en quatre anys la maquinària organitzativa funcionés en un model basat en la transversalitat, eliminant l’excés de burocràcia, facilitant l’accés a l’Administració municipal per part de la població, i trencant la deteriorada imatge que tenen els ciutadans del personal funcionari.

Al desembre del 2008 es signava un conveni col·lectiu/pacte dinàmic (article 5) que, de manera explícita, recollia el que s’havia fet en un any, i marcava explícita i implícitament un full de ruta molt exigent.

Més de 30 treballadors desenvolupaven la seva tasca amb un contracte d’aquells anomenats com de serveis, o sigui que es pagaven ells la seguretat social, situació anòmala, irregular i punible (com es va demostrar). En pocs mesos tot aquest personal va formar part de la plantilla municipal i va poder presentar-se a les corresponents oposicions.

Superant un mala maniobra política de finals de l’anterior legislatura (anterior al 2007), es van consolidar les quantitats necessàries per afrontar una valoració/adequació de llocs de treball que precisament ara serà una realitat.

Es van millorar les jubilacions parcials, en immillorables condicions, unes pactades al Tribunal Laboral de Catalunya, aconseguint consolidació d'ocupació neta per aquest sistema.

Es va crear un marc de prevenció de riscos i salut laboral, dels considerats més avançats.

Es van millorar les prestacions socials

Es va augmentar el protagonisme en la gestió de RH per part dels treballadors, iniciant els estudis externs per aplicar sistemes de qualitat que servirien per aplicar el model de Gestió per Competències o Avaluació pel Desenvolupament.

Es van regularitzar, de manera reglada i d’acord amb la legalitat vigent (Estatut Treballadors i EBEP) les situacions irregulars en relacions de llocs de Treball.

Es van crear noves categories professionals, per poder incorporar els  objectius assolits com a concepte retributiu.

Des del principi personal de que l’Ajuntament té l’obligació de crear llocs de treball o, si més no, d’impulsar la contractació, es va ampliar la plantilla municipal, i ens vam adherit a tots els plans d’ocupació convocats per la Generalitat de Catalunya.

..., etc.

I, com sempre, durant aquesta etapa com a totes, no he cedit a mesures de pressió ni polítiques ni de xantatge personal. Això sí que es pot retreure’m.

Como no podia ser d’altra manera, agraïment a la gran majoria de la plantilla municipal.


La meva etapa a la policia

Sense entrar en detalls ni personalismes, el descrèdit de la Policia Local al 2007 envers la població era un fet inqüestionable reconegut per la majoria dels agents i comandaments, i la necessària complicitat entre ciutadania i aquest cos de seguretat era totalment inexistent, el que provocava que la policia es percebés quasi com un enemic.

Edat, vicis de servei, desídia, comoditat, manca d’efectius, organització, ..., moltes eren les raons que em van portar a plantejar-me que el cos de Policia de Sant Feliu de Guíxols necessitava que se li dones la volta “com si fos un mitjó”, i que en l’horitzó de quatre anys no tingués gaire similitud amb el que em vaig trobar. Com vaig dir un cop, en una intervenció pública, el meu objectiu era aconseguir una policia preventiva, i que l’uniforme blau traslladés confiança i tranquil·litat a la població.

Per aconseguir-ho necessitava la complicitat dels components del cos (o de la gran majoria), i en aquest sentit no vaig tenir cap problema en reunir-me en assemblea més d’un cop, tots junts agents i comandaments, intentant que aquest corporativisme endogàmic que tenen tots els cossos policials es convertís en una sinergia positiva projectada a la població.

Aquí haig de dir que sinó hagués tingut el recolzament i la implicació de la majoria de la plantilla, ara no podríem dir que:

Amb l’objectiu dels 48 agents que indica el rati en una població com Sant Feliu, així com rejovenir la plantilla, en dos anys vam créixer en 10 efectius, a més d’interins de temporada.

Es van crear nous serveis, entre ells el de proximitat, el de medi ambient o el de platges.

Es va invertir en nou material. Vehicles, motos, bicicletes, barca. Per primer cop l’Ajuntament de Sant Feliu va adquirir dos vehicles pel sistema de rènting. I aquí tampoc podem oblidar la incorporació d’un nou vehicle tot terreny per a Protecció Civil.

Es va impulsar la formació específica; fins i tot alguns mòduls compartits amb altres municipis.

Es va millorar la piràmide de comandament i de responsabilitats (coordinacions).

Es van millorar les vies i els mecanismes per a fer més fluida la col·laboració entre els diferents cossos de seguretat.

La racionalització en els emoluments va col·locar a la Policia Local de Sant Feliu com la segona millor reconeguda (comparativa d’hora a hora) de la zona, objectivant els conceptes retributius, adequant-los a la realitat i a les necessitats del servei. (Inclusions de productivitats subjectives a l’específic, eliminació d’hores extres, creació del plus de prolongació de jornada, etc.)

És va reconèixer i reglar la segona activitat, com a sortida per els agents que puguin veure minvades les seves capacitats físiques.

Es van aplicar mobilitats externes i internes per a millorar les relacions personals, com factor essencial de servei.

Es van atendre totes les necessitats col·lectives per la millora del servei, i mai vaig prendre decisions supeditades a mesures de pressió ni al xantatge polític i personal.

Sincerament, en dos anys i nou mesos crec que vam aconseguir molt, encara que malauradament en un any i tres mesos es va retrocedir més del que havíem avançat; però això és un altra història!.

Des de aquest petit repàs, un reconeixement a la plantilla de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols que durant aquella etapa van demostrar la seva implicació i el seu compromís.  
        

De 6/2007 a 4/2010

Sí, m’han ficat en una guerra sindical que no és la meva; en absolut!

En un procés d’eleccions sindicals han volgut “vendre” els meus favoritismes amb un sindicat o amb un altre; també puc afirmar que en absolut!.

Puc tenir simpaties - que les tinc! – amb unes sigles determinades, semblant a les que pot tenir un àrbitre amb un equip o amb un altre, sense que això sigui un element determinant per trencar la seva equanimitat.

I d’això puc presumir!. Fins i tot aquells que ara només els hi ha quedat l’arma de l’acusació infame contra la meva persona per a defensar unes postures que són contràries al sindicalisme de classe, saben que és veritat perquè, i així ho han reconegut públicament, quan actuo en representació de la part social no m’importen les sigles, de la mateixa manera que quan ho faig en representació de la patronal, tampoc m’importen tenen cap incidència en les meves actuacions i decisions, ni simpaties ni filiacions.

Únicament em mou l’objectiu de l’acord, i com he dit moltes vegades, els meus índexs d’èxits són infinitament més elevats que els de “sense acord”.

I com no trobo just que ara, (convidat de pedra en una gerra sindical que, repeteixo, no és la meva), és vulguin qüestionar les meves actuacions quan entre juny del 2007 i abril de 2010 vaig exercir de Regidor de Governació i de Regidor de Recursos Humans per delegació de l’Alcalde Pere Albó em permeto el luxe, per a major satisfacció personal, posar negre sobre blanc el que vaig fer durant aquella etapa de la que em sento realment orgullós, mitjançant dues “entrades” en la que és, com sempre dic, casa meva vitrual: el meu blog personal.

Sempre m’agrada recordar el que em va dir, amb un somriure al llavis, el President de la Generalitat i amic José Montilla quan es va assabentar de quines eren les meves delegacions. “Ostres Juanjo, Policia i Personal, t’estimen molt poc però tal com ets, te’n sortiràs”. 
         

dilluns, 10 de novembre de 2014

9-N. Molta gent, baix percentatge

En absolut trivialitzar la jornada d’ahir, doncs 2.200.200 persones que van anar a votar és molta gent i, com a mínim, mereixen el respecte dels 4.000.000 de catalans que vam optar per no anar-hi; opció democràtica que s’ha de dir, també mereix respecte i `perquè ahir crec que el més important és la demostració clara de que, per els catalans i les catalanes, la convivència en llibertat és un valor.

Uns, 2.200.000 van decidir passar el dia festiu votant, i els altres, pràcticament el doble, van decidir fer altres activitats. I no va passar res.

I de valoracions les que vulguem, depenent de la hipòtesi i de qui fa la valoració.

Si la hipòtesi parteix de que ahir era una convocatòria per la independència, que era el que plantejaven els convocants, els resultats diuen que el 26 % dels catalans, aproximadament, volen una Catalunya independent.

Si la hipòtesi parteix, com avui (al contrari d’ahir) al·leguen els organitzadors i convocants, de que al 9-N el que es votava era simplement que es volia votar (?), els resultats diuen que un 33% dels catalans, aproximadament, volen votar per la independència en un futur.

Però 1.600.000 catalans, aproximadament, optant pel SISI és molta gent, i no es pot minimitzar. El que dubto és que aquest percentatge sigui l’arma decisiva que pugui utilitzar el President Mas per a vèncer l’immobilisme del President Rajoy. Més aviat crec que al contrari, i serà un argument per a menysprear la situació a Catalunya.



diumenge, 9 de novembre de 2014

9-N. Tots qüestionats

Avui, 9N, és d'aquells dies que es retro-alimenten de la llibertat d'expressió i de l'exercici de la democràcia però que, paradoxalment, serà un dia en el que tots ens qüestionarem mútuament per exercir aquest dret; i no pel que votis o no votis (que també ho seria si el vot no fos secret), si no per no acudir a votar; opció també democràtica i lliure que aquells que veuen en un possible SISI del 9-N com a única solució per als problemes de Catalunya, entenen com una quasi  traïció pàtria i totalment il·legítima.

Jo no aniré a votar, i sóc conscient que una altra vegada seré qüestionat per prendre una decisió, repetidament anunciada i reiteradament argumentada. Però és la meva opció, que hauria de merèixer tant respecte com la del NO, la del SINO, la del SISI o fins a la del que decideix provocar que el vot sigui NUL. 

Però jo sí respectaré al que pensi que acudint avui a votar contribueix a millorar la situació social que sofrim, encara que jo pensi tot el contrari; més encara, el que pensi així, hauria d'obligar-se ell mateix a acudir a les urnes.

En síntesi, que jo no contribuiré a les valoracions que es puguin fer de les cues en la porta dels col·legis. S'ha de dir que és normal que els que hagin acudit a votar provoquin cues. Faltaria més! A l'esperança i il·lusió de molts, també s'ha de sumar els pocs punts de votació, que no urnes, posats a la disposició dels potencials votants.

Però tampoc sóc d’aquella majoria o minoria silenciosa que alguns volen capitalitzar, i per això vull exigir que a partir del 10-N, els responsables polítics d'aquesta jornada d'avui siguin capaços de fer una anàlisi el més asèptic possible, sense aquells triomfalismes o victimismes innecessaris que es fan dels resultats en tots els comicis electorals, en els que curiosament ningú perd o la pèrdua sempre està justificada.

Perquè a partir de demà, i més necessàriament que mai si volem més igualtat, més justícia social i recuperar l'estat del benestar que ens han decapitat, TOTS els catalans – amb independència de l'opció que avui hàgim escollit -, hem de ser conscients que nostra única possibilitat és avançar junts objectiu al que avui, malauradament, el 9-N no ha contribuït.

dissabte, 1 de novembre de 2014

Reductio ad absurdum

Volia deixar en un apartat diferenciat l’acusació que estan fent per argumentar la petició de dimissió que m’està reclamant CCOO, afirmant que no hauria d’estar a la mesa de negociació per tenir interessos familiars dins de l’Ajuntament.

Ja sé que algú pot dir que és subjectiu, però desprès de molts anys he demostrat que el que sigui dur negociant no és sinònim de prepotència, sinó tot el contrari, ja que el meu objectiu és assolir sempre acords que siguin el més beneficiosos possible per totes les parts. I al meu compte de resultats, actuant tant com a mediador o com negociador, apareix una xifra molt més elevada d’acords que la de trasllat obligat a decisions arbitrals o judicials.

Com a exemple, fins i tot reconegut dijous al vespre per un dirigent de CCOO, he demostrat que no és garantia de trencar el meu principi d’equanimitat tenir l’altre costat de la taula un familiar, com acusa aquest sindicat. Són memorables alguns enfrontaments amb una Delegada Sindical de l’Ajuntament, que té la “desgràcia” i jo l’orgull de que ser la meva esposa.

Plantejar aquest suposada incompatibilitat només pot estar justificat per dos diferents raons, a banda de posar en dubte la meva persona i professionalitat:

1.    Perquè perjudico als treballadors. Home!, sóc dur però no masoquista, i es necessita tenir molt poc “fuste” per afirmar que actuaré en contra dels treballadors de l’Ajuntament, essent la meva esposa una treballadora d’aquest Ens Local! Afirmar això és absurd.

2. Perquè beneficio als treballadors, doncs la meva esposa es part de l’Ajuntament. Curiós que això ho plantegi com factor negatiu un sindicat de classe que, a diferència del sindicalisme corporativista, representa a i té l’obligació de defensar a tots els treballadors!.

Encara més absurd perquè, si fos així el que haurien d’intentar és aprofitar-se de la situació en benefici del col·lectiu perquè, a ningú se li pot escapar, que estem parlant d’una negociació col·lectiva que afecta a tota una plantilla.

No és necessari aplicar aquella eina lògica de la Reductio ad absurdum per afirmar que l’afirmació que fan aquests companys és això, un absurd.

A qui posen en perill? Als treballadors

Molt ressò mediàtic ha tingut l’ara ja negociat i aprovat conveni col·lectiu dels treballadors de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Fins i tot, quan el proppassat dijous el Ple Municipal Ordinari va aprovar aquest acord, com és preceptiu, es va escenificar un acte de legitima “reivindicació sindical” per part del sindicat no signant centrada, sobretot, en dos temes: l’avís d’una demanda davant la justícia (si es creu que s’han lesionat els drets dels treballadors és obligatori que l’interposin), i la petició de dimissió del Regidor que ha portat les negociacions d’aquest conveni “per haver portat a l’Ajuntament a una situació de confrontació, per haver trencat la RUTA i per haver estat a la mesa tenint interessos familiars”. (això dels interessos familiars ha de tenir un altre tractament i anàlisi)

Agra debat, que no per manca de formes, en que sembla va sobtar que jo no intervingués en el Ple Municipal, però em pregunto per què havia d’intervenir si, paradoxalment, ni els polítics en el decurs del debat van qüestionar  l’acord, com tampoc va fer-ho el sindicat en la seva intervenció; i això era el que realment s’havia de debatre i aprovar.

Els Regidors d’altres grups havien de justificar la seva postura i fer visible el no recolzament (ho entenc, encara que no ho comparteix) i, en comptes d’utilitzar arguments lògics es van confondre en una nuvolosa basada en les manifestacions d’un sindicat determinat - el que no està d’acord en la signatura però sí en el redactat (?) – i no de la resta de sindicats als que suposo no els hi van demanar informació; en la urgència de l’aprovació (que és l’argument que recolza la impugnació anunciada per aquest sindicat), i en la manca en d’informació.

La urgència ja va quedar aclarida en el Ple Municipal: és una qüestió que parteix dels tècnics municipals, que no de criteris polítics, per a garantir la salvaguarda i aplicació del conveni i no fer perillar els efectes retroactius.

I en quan a una suposada manca d’informació política, només fa falta relacionar la cronologia:

El 21/10, en Comissió Informativa jo mateix informo que el debat sobre aquest conveni al traslladarem a una altra reunió, prèvia al Ple, debut a que CCOO ha demanat una mediació al TLC, cosa que podria fer canviar els termes de l’expedient del Ple, que no el contingut del articulat. Jo mateix dono totes les explicacions que demanen els membres de la Comissió i em comprometo a passar tota la informació actual i la posterior.

El 23/10, tots els grups reben el text acordat.

El 28/10, tots els membres de la Comissió Informativa reben l’acta i l’informe sobre l’acte de mediació del TLC que es va celebrar el divendres dia 24/10.

El 30/10, un hora abans del Ple Municipal, es celebra Comissió Informativa per a dictaminar aquest punt, i tan la Regidora de RH com jo mateix expliquem l’acord, la cronologia dels fets i responem a totes aquelles qüestions que els Regidors plantegen, de manera contrastada i sempre amb documentació a la ma.

Només queda preguntar-se, llavors: si el redactat està bé perquè ningú el qüestiona; si la urgència respon a una qüestió tècnica de terminis per a salvaguardar l’efecte retroactiu; si els Regidors tenen tota la informació documental i de paraula sobre l’acord i la negociació; i si tothom té la constància documental de que el conveni està recolzat per un aproximadament 90 %, de la plantilla, a què obeeixen posicionaments polítics no favorables a un acord fruit de la negociació col·lectiva?

Possiblement hauríem de fer una anàlisi de cadascuna de les intervencions i dels diferents posicionaments, però això ja ho faran els treballadors perquè, el que sí crec és que té poca legitimitat política posicionar-se en un litigi de sigles davant unes eleccions sindicals que, segons reconeixen tots els “actors”, és el fons de la qüestió.

Malauradament, els únics interessos que estan en perill són els dels treballadors!

divendres, 31 d’octubre de 2014

És un bon conveni. La petició de dimissió no importa

El Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols va aprovar el Conveni/Pacte de condicions laborals dels treballadors municipals, un acte que dona per finalitzades les negociacions iniciades fa 2 anys, i que marca les bases de desenvolupament de l’acord fins al 31 de desembre de 2015.

Si s’agafa l’hemeroteca recent, un pot comprovar que en les seves últimes fases ha sigut una negociació envoltada per la polèmica que, sincerament, crec que respon a les eleccions sindicals que es celebraran d’aquí uns dies i que van ser convocades extemporàniament per un error del sindicat que fa la convocatòria, i que s’ha volgut utilitzar com element electoralista.

Però per aquest Regidor, al que han convertit en el centre de la polèmica i dels atacs personals i polítics per haver portat la negociació des de la part empresarial i no cedir a pressions alienes al propi conveni, la gran satisfacció és que aquest acord va se aprovat pel Ple Municipal sense vots en contra i sense que l’articulat fos objecte de discussió i debat; ni tan sols CCOO, que ha impulsat el moviment contra la signatura del conveni, discuteix el redactat i això només es pot entendre com que els negociadors hem fet una bona feina, i que és un bon acord.

Això, fins i tot, treu arguments i minimitza la petició de dimissió d’aquest Regidor fa CCOO, doncs l’aprovació política del conveni i l’acceptació col·lectiva i particular de la plantilla municipal demostra el recolzament al resultat de la negociació, perquè havíem d’aconseguir un bon acord; i hem aconseguit un bon acord!.

Objectiu assolit!!! 

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Nota informativa a la premsa

Sant Feliu de Guíxols, 28 d’octubre de 2014

NOTA INFORMATIVA:

Durant les últimes dates, i per evitar judicialitzar unes accions que volia entendre i col·locar en el marc del, encara que no legítim, enfrontament sindical previ a unes eleccions sindicals a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, he intentat circumscriure les meves intervencions responent en el mateix àmbit on es feien acusacions o insinuacions sobre mi o sobre la meva família. És a dir, si les manifestacions que insinuen certs delictes estan fetes des de les xarxes socials, ha sigut a través d’aquestes xarxes com he respòs, de la mateixa manera que ho he fet a les preguntes dels periodistes quan s’han fet des dels mitjans de comunicació.

Entenc que ser Regidor implica estar en el punt de mira i estar supeditat a rebre atacs, la majoria de cops injustificats en el meu cas, encara que no estiguin recolzats per cap tipus de lògica argumental i només responguin a moviments polítics d’interès mediàtic.

Però certs personatges han entès que les meves respostes, sempre argumentades documentalment, demostren certa feblesa i un indicatiu de que poden incrementar les acusacions i insinuacions amb la seguretat de que podran seguir mantenint les seves accions difamatòries i d’injúries amb total impunitat.

Com aquestes acusacions estan fetes atenent al desenvolupament de la meva tasca com a Regidor de Sant Feliu de Guíxols amb l’objectiu de desacreditar-me com a tal, vull anunciar que he demanat a l’Ajuntament l’assistència jurídica per interposar una querella contra aquells que de manera personal o amagant-se rere sigles d’organitzacions sindicals o polítiques posin en dubte la meva honorabilitat, amb independència del mitjà que utilitzin per a fer-ho.

De la mateixa manera que, també he posat en mans dels meus advocats, i per aquestes mateixes raons, per a que iniciïn les accions judicials pertinents contra aquells que, de manera manifesta i pública, difamatòria i injuriosa volen posar en qüestió i de manera contrastada, la meva persona com a impulsor d’una anunciada candidatura a l’Alcaldia de Sant Feliu de Guíxols en nom del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Juanjo García Cañadas
Regidor i Portaveu Grup Municipal Socialista

Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols

divendres, 24 d’octubre de 2014

Impunitat

Sembla que el dedicar-se a la política implica estar en el punt de mira de tothom i que, amb total i plena impunitat, qualsevol ciutadà pugui llençar insinuacions sobre honorabilitat del també ciutadà que, encara que sigui a temps parcial, dedica part de la seva vida al noble art del servei a la ciutadania.

Si el ciutadà llença insinuacions injurioses o, fins i tot, acusacions sobre el polític, es circumscriu i es justifica amb l’exercici de la llibertat d’expressió, dret al que molts polítics, paradoxalment, hem dedicat part de la nostra vida a defensar.

Però el polític també és un ciutadà amb els mateixos drets que qualsevol, i encara que hagi qui aprofiti el seu estatus de “poder” per aconseguir prebendes personals, la renúncia a l’honradesa no és un estereotip del polític , per la qual cosa afirmo amb rotunditat, com ho he fet en infinitat d’ocasions, que no tots els polítics són iguals.

Per això reivindico que no hi hagi cap impunitat per a les accions que posen en dubta l’honorabilitat de la política, i que aquells que amb insinuacions posen en dubta aquesta honorabilitat, tan sigui des de l’àmbit de la privacitat com des de l’àmbit de la pròpia acció política, siguin considerats com a còmplices si no han posat a disposició de la justícia uns fets delictius dels que en teoria tenen coneixement, o bé que siguin considerats com actors d’un acte de difamació i injúries si la seva acusació/insinuació es resposta a la seva rancúnia per no haver aconseguit allò que havien demanat al polític de torn o, des de l’àmbit polític, com iniciativa per a desprestigiar i aconseguir rèdit.

És fàcil insinuar impunement maniobres fosques sobre concessions a familiars o amics, per exemple. Suposo que la mateixa impunitat pot tenir el polític denunciant que no insinuant públicament, que aquest personatge ha demanat, per exemple, que es col·loqui al seu fill a l’Ajuntament, o que es venguin els seus productes en dependències municipals, o que es cedeixin instal·lacions municipals de manera gratuïta per a fer efectives activitats particulars amb ànim de lucre.

És fàcil insinuar impunement tractes de favor a certes empreses. I vull pensar que la mateixa impunitat té aquest polític al destapar que aquest personatge té lligams personals o professionals amb una empresa del mateix sector que no ha aconseguit, de manera legal, una concessió, però que volia aconseguir-la.

És fàcil insinuar impunement tràfic d’influències. I crec que també hauria de tenir la mateixa impunitat si el polític denunciés un intent de pressió que aquest ciutadà ha portat a terme per aconseguir més categoria laboral o un treball a l’Administració local sense que hi hagi oposició prèvia o un ascens sense justificació.

Sí, és fàcil insinuar des de la covardia o de la rancúnia accions suposadament punibles portades a terme per polítics i que, per impossibles de demostrar a l’àmbit judicial, gaudeixen de la impunitat de la mateixa insinuació.

Però crec que ja n’hi ha prou, i que els polítics de petit format (com jo dic dels polítics dedicats al servei a la ciutadania des de l’àmbit local) hem de començar a reivindicar i exigir que la nostra figura no ha de ser objecte de deteriorament interessat i que, de la mateixa manera que estem supeditats a la investigació d’ofici per possibles faltes irresponsables i recriminables, també els ciutadans han de ser objecte d’actuacions d’ofici quan actuen per a desacreditar la política, perquè si bé és cert que el polític, que també és ciutadà, ha d’actuar amb total transparència, no pot ser mai objecte d’insinuacions personals delictives sense justificació, fetes des de la impunitat, perquè això és posar en perill la pròpia essència de la democràcia.

Això sí, cap impunitat al que la faci. Qui la faci que la pagui!!!

divendres, 17 d’octubre de 2014

Sí, he prevaricado!

Según el diccionario, prevaricar es un delito que se comete cuando una autoridad dicta una resolución arbitraria en un asunto administrativo, sabiendo que esa resolución es injusta.
Como creo que el entender un acto como injusto es una cuestión que, en cuestiones laborales, puede ser subjetivo al igual que interpretar la arbitrariedad, puedo afirmar o, mejor dicho, quiero afirmar, que he cometido prevaricación en el ejercicio de mis funciones como Concejal del  Ayuntamiento de Sant Feliu de Guíxols, en relación a mis actos que han afectado a los trabajadores y trabajadoras; de igual modo que lo he hecho en funciones de cuadro sindical, pero esto es otra historia. Y lo más jodido es que lo afirmo con orgullo, afrontando a cara descubierta todo lo que pudiese venirme encima.
Porque he prevaricado cuando, interpretando la normativa legal vigente, he autorizado a que una trabajadora “disfrutase” de una excedencia o permiso no retribuido con reserva de puesto de trabajo y tiempo no determinado, por cuestiones relacionadas con actos de acoso de difícil constatación legal. (Este fue mi primera acción “prevaricadora” en el 2007 al “aterrizar” en el Ayuntamiento de Sant Feliu de Guíxols).
Porque he prevaricado también cuando, para evitar confrontación y posibles situaciones de conflictividad i enfrentamiento físico, he accedido una movilidad funcional disfrazándola de forzosa por cuestiones de servicio.
Porque también puede considerarse como prevaricar, no tener en cuenta informes psiquiátricos que apuntaban a un posible desenlace de violencia (hasta con armas), a fin de no provocar el despido inmediato de un trabajador.
Porque sí, he prevaricado cuando para dejar sin efecto una dimisión técnica, al creer presentada en un momento crítico de crispación que hubiese provocado un posible despido, autoricé unos días de permiso para calmar los ánimos laborales y políticos, lo que generó una denuncia contra mí, sin comerlo ni beberlo, por malversación de fondos públicos que después fue retirada.
Porque también puede considerarse como prevaricación el haber convertido en personal laboral a más de 30 trabajadores en situación precaria por trabajar en contrato administrativo o de servicios, o sea, sin derechos laborales.
Porque si prevaricar es regularizar y consolidar las retribuciones de los trabajadores, sin supeditarlas a horas extras o a irregularidades horarias, pues sí, he prevaricado.
Porque he prevaricado al consolidar, mediante documento firmado por mí, puestos de trabajo ocupados en situación de interinaje o temporalidad durante años, y a días de que el equipo de Gobierno, que mediante moción de censura quería acceder y accedió al poder, quería eliminar de un plumazo.
Porque he prevaricado al aplicar sistemas retributivos ligando su percepción a la realización efectiva de trabajos, dando estabilidad salarial a los trabajadores municipales que, además, eran los peor retribuidos.
Porque también he prevaricado al haber impulsado y hacer efectivo, por ejemplo, protocolos para actuar contra el acoso laboral, sexual o psicológico.
Y muchas más acciones que me permiten sentirme orgulloso de haber “prevaricado” en beneficio de los trabajadores y trabajadoras del Ayuntamiento y, por ende, en beneficio de los ciudadanos.
Aunque es cierto que me siento asimismo orgulloso de no haber caído en la tentación de ceder a la presión de algunos que, a lo largo de este tiempo, se han presentado en mi despacho para plantearme cierto chantaje político.
I en este caso, como anécdota, quiero recordar la acción de un trabajador que al día siguiente de que el PSC ganase las elecciones municipales hizo efectiva su militancia en este partido, comunicando a los dos meses su baja inmediata si yo no accedía a poner un adorno más en sus galones.
Aquí no prevariqué, y mi fallo fue no haber puesto en conocimiento este hecho en manos de quien fuese preciso. Eso me costó un ataque personal constante (eso sí, siempre desde un cobarde anonimato) y sufrir una contrastada fuga de información hacia la oposición municipal, que luego también fue traicionada.
Pero sí, reconozco, atendiendo a la subjetividad conceptual de la arbitrariedad y de la injusticia que rodean los actos de prevaricato, repito que conscientemente y de manera constatada y contrastada, he prevaricado en beneficio de los trabajadores y trabajadoras, como corresponde a quien milita en un partido de izquierdas como el PSC y a un sindicato de clase como la UGT y por ello aviso, que dentro de los márgenes que siempre me permita la legalidad vigente, continuaré haciéndolo.