La data era important, però la clau era la pregunta i la
resposta. Ara tenim la pregunta i sabem quina resposta volen els que han plantejat
la pregunta. Però queda la qüestió de si la resposta que surti de la pregunta serà
una resposta acceptada pels que no volen que es faci cap pregunta i que tenen
la legitimitat legal (com a mínim presumptament
legal) de no acceptar i vetar la possibilitat de preguntar i, per lògica, de
respondre.
Però suposem que s’obté la resposta desitjada pels que volen
fer la pregunta que, sempre amb la presumpció d’il·legalitat, no es pot
preguntar però que es pregunta; quina serà la resposta dels que entenen que no
hi ha capacitat legal per a fer la pregunta?
És de suposar que donant per il·legítima i il·legal la
pregunta, no faran cap cas a la resposta i, la seva resposta a la resposta de
la pregunta serà, com a molt, la indiferència, això sempre suposant que deixin
que es faci la pregunta i que no verbalitzin una resposta prèvia, que impedeixi
fer la pregunta i així impedir que hi hagi una resposta.
Però clar, si a la pregunta es respon amb una resposta acord
als que fan la pregunta, quina resposta tindran vers al que no faran cas a la
resposta, perquè ja no volien que es pogués fer la pregunta?
Jo no tinc la resposta a aquest galimaties, encara que voldria
que algú es respongués a la meves preguntes, amb respostes que em permetessin
anar, en la data determinada, a respondre a la pregunta, amb el convenciment de
que la decisió majoritària que a manera de resposta sortirà de la pregunta
tindrà l’efectivitat legítima que les respostes aconseguides democràticament,
mitjançant preguntes, han de tenir.
Cap comentari:
Publica un comentari