Mai ha sigut una regla escrita, però les festes nadalenques
a casa han estat un punt de reunió al voltant de la taula. Raons de feina o de
deures familiars han possibilitat que faltés puntualment algú i que es perdés
les tradicions que, sense tampoc respondre a una obligació explícita entre aquest
gran grup familiar del que orgullós jo feia de patriarca, es repetien any rere
any.
La gambada de la nit de Nadal, algun dels meus invents
culinaris per a sorprendre, els grans aperitius, el caldo del 25, el cabrit
arrebossat de Sant Esteve, les llenties del 31, el raïm i el grit al balcó desitjant
un bon any, etc., són tradicions dels García Brugada que sempre hem passat
junts. Tots venien a casa dels pares.
Cinc fills amb les corresponents parelles, dos nets i algú de
família que es podia afegir (avis, tiets), ha compensat habitualment el
sentiment contradictori que, com he dit alguna vegada, que em traslladen
aquestes fetes.
Però aquest 2013 ha sigut un punt d’inflexió; un abans i després
de les celebracions nadalenques que marcarà, sens dubte, el que seran a partir
d’ara els entaulaments d’aquests dies perquè, de manera natural per llei de
vida, es generen obligacions familiars de cada un dels membres, en una
progressió aritmètica que anirà creixent.
És com quan comences a rebre regals d’aniversaris que es
centren en les corbates i en els mitjons, com a símptoma inequívoc de que passa
el temps inexorablement.
Segurament de mica en mica, inconscientment però amb total
normalitat, com ha de ser!, la Glòria i jo passarem a ser els convidats, i
aquelles tradicions familiars que durant anys hem mantingut a casa meva, deixaran
pas a unes altres que es multiplicaran, en el cas de la família García Brugada,
per cinc.
No són més que reflexions d’un avi. Jove, això sí!, però avi
orgullós.
Cap comentari:
Publica un comentari