Reflexions familiars de Nadal

Mai ha sigut una regla escrita, però les festes nadalenques a casa han estat un punt de reunió al voltant de la taula. Raons de feina o de deures familiars han possibilitat que faltés puntualment algú i que es perdés les tradicions que, sense tampoc respondre a una obligació explícita entre aquest gran grup familiar del que orgullós jo feia de patriarca, es repetien any rere any.

La gambada de la nit de Nadal, algun dels meus invents culinaris per a sorprendre, els grans aperitius, el caldo del 25, el cabrit arrebossat de Sant Esteve, les llenties del 31, el raïm i el grit al balcó desitjant un bon any, etc., són tradicions dels García Brugada que sempre hem passat junts. Tots venien a casa dels pares.

Cinc fills amb les corresponents parelles, dos nets i algú de família que es podia afegir (avis, tiets), ha compensat habitualment el sentiment contradictori que, com he dit alguna vegada, que em traslladen aquestes fetes.

Però aquest 2013 ha sigut un punt d’inflexió; un abans i després de les celebracions nadalenques que marcarà, sens dubte, el que seran a partir d’ara els entaulaments d’aquests dies perquè, de manera natural per llei de vida, es generen obligacions familiars de cada un dels membres, en una progressió aritmètica que anirà creixent.

És com quan comences a rebre regals d’aniversaris que es centren en les corbates i en els mitjons, com a símptoma inequívoc de que passa el temps inexorablement.

Segurament de mica en mica, inconscientment però amb total normalitat, com ha de ser!, la Glòria i jo passarem a ser els convidats, i aquelles tradicions familiars que durant anys hem mantingut a casa meva, deixaran pas a unes altres que es multiplicaran, en el cas de la família García Brugada, per cinc.

No són més que reflexions d’un avi. Jove, això sí!, però avi orgullós.