El “mileurisme”, un luxe

A l’octubre de 2006, com a Secretari General de Transports, Comunicacions i Mar de l’UGT, publicava un article a la premsa que, sota el títol de “mileuristes”, argumentava el cóm i el per què el salari de 1000 euros hauria de considerar-se el mínim de supervivència per a qualsevol treballador, i per això el concepte de renda mínima garantida en alguns convenis col·lectius es situava en aquests mínims.

En aquell moment, el mileurista era un objecte de reivindicació negativa, és a dir, era una categoria salarial fruit del context econòmic del 2002 quan la pesseta desapareixia i el patró monetari espanyol s’europeïtzava deixant pas a l’euro; l’objectiu havia de ser que els mil euros fossin el salari mínim interprofessional.

Malauradament el mileurista ha deixat de ser una categoria salarial a extingir, convertint-se en un estatus laboral i salarial privilegiat, perquè amb salaris a la baixa, el referent reivindicatiu de renda mínima garantida o de salari mínim professional que representava el mileurisme ara fa 8 anys, s’ha convertit en un nivell d’estadi personal, social i econòmic immediatament superior al que pateixen els que perceben 645 euros com a mínim salarial, dos-cents superior a la denominada PIRMI que marca, també de manera perversa, el límit considerat com a pobresa.

De manera sibil·lina el Govern de l’Estat tanca el ventall diferencial entre aquell salari mínim i el mileurisme, baixant de manera contrastada el salari mitjà dels treballadors alhora que congelant el SMI, fent ostentació d’aquests brots verds de fals creixement i disfressant la precarietat general dels salaris, fent més petites les forquilles entre una retribució salarial mínima i aquest insuficient SMI que el Govern de l’Estat ha congelat.

Perquè ara, si el Govern de l’Estat considera que 645 euros mensuals són suficients per a viure amb dignitat, els mil euros que fa ja vuit anys consideràvem insuficients deuen representar un luxe, ja que segons aquestes tesis governamentals, aquests mil euros permeten sobreviure a un treballador i mig amb les seves corresponents càrregues familiars.

Absurd i un indignant insult a la dignitat dels treballadors.