Objectiu: Contractació

Vull pensar que els requisits previs per accedir a un dels plans d’ocupació convocats per la Generalitat de Catalunya tenen una certa lògica, i el fet de que aquests requisits siguin diferents uns als altres obeeix a l’objectiu de que els possibles candidats a beneficiar-se d’un lloc de treball temporal, sigui el més ampli possible.

La veritat és que no entenc, per desenvolupar una feina determinada, quin grau de mèrits pot tenir un aturat que cobri la PIRMI, per exemple, a diferència del que cobra una prestació com aturat, que pot ser l’ajut del que ja ha finalitzat el període de prestació per desocupació.

Sí que desprès de seleccionar a les persones que tenen el perfil per a desenvolupar la feina objecte del projecte d’ocupació, entenc que s’han de tenir en compte altres factors, i entre ells sí que podria estar el temps d’atur, la situació familiar o la renda real, per exemple, però crec que prèviament l’accés al pla d’ocupació hauria d’obeir simplement al perfil professional demanat, i a la residència de qui assumeix el cost, és a dir, el municipi que el gestiona.

Però dit això, el més important és que el Plans d’Ocupació permeten suavitzar algunes situacions personals i familiars molt complicades, facilitant una feina a aquells que, malauradament, no poden gaudir d’ella i això, en poblacions com Sant Feliu on l’índex d’atur és destacable, no deixa de ser una vàlvula d’escapament.

És cert que el cost és elevat per les arques municipals, ja que no hem d’oblidar que tot i estar en gran part subvencionats, en major o menor grau tots aquests plans tenen despeses directes i indirectes que van a càrrec de l’Ajuntament i que no entren dins de la pròpia subvenció que, per cert, també s’ha de dir que es rep tard i malament, el que representa una important distorsió de tresoreria.

Però l’objectiu ha de ser, i és, col·laborar activament per a baixar aquest índex de desocupació que patim en la mesura que sigui possible i, en aquest sentit, com he manifestat en infinitat de vegades, els Ajuntaments tenen l’obligació d’impulsar i fer efectiva qualsevol iniciativa que es presenti.

Pot semblar ridícul en relació al volum de ciutadans de Sant Feliu que estan cercant un lloc de treball, perquè contractar a 13 treballadors durant sis mesos representa menys d’un 1% del cens d’aturats; però essent insuficient podem dir amb cert grau de satisfacció que som dels municipis que més estan utilitzant aquesta via de contractació, amb la seguretat de que continuarem fent-lo, per obligació però, sobretot, per responsabilitat política i social.

Reflexions familiars de Nadal

Mai ha sigut una regla escrita, però les festes nadalenques a casa han estat un punt de reunió al voltant de la taula. Raons de feina o de deures familiars han possibilitat que faltés puntualment algú i que es perdés les tradicions que, sense tampoc respondre a una obligació explícita entre aquest gran grup familiar del que orgullós jo feia de patriarca, es repetien any rere any.

La gambada de la nit de Nadal, algun dels meus invents culinaris per a sorprendre, els grans aperitius, el caldo del 25, el cabrit arrebossat de Sant Esteve, les llenties del 31, el raïm i el grit al balcó desitjant un bon any, etc., són tradicions dels García Brugada que sempre hem passat junts. Tots venien a casa dels pares.

Cinc fills amb les corresponents parelles, dos nets i algú de família que es podia afegir (avis, tiets), ha compensat habitualment el sentiment contradictori que, com he dit alguna vegada, que em traslladen aquestes fetes.

Però aquest 2013 ha sigut un punt d’inflexió; un abans i després de les celebracions nadalenques que marcarà, sens dubte, el que seran a partir d’ara els entaulaments d’aquests dies perquè, de manera natural per llei de vida, es generen obligacions familiars de cada un dels membres, en una progressió aritmètica que anirà creixent.

És com quan comences a rebre regals d’aniversaris que es centren en les corbates i en els mitjons, com a símptoma inequívoc de que passa el temps inexorablement.

Segurament de mica en mica, inconscientment però amb total normalitat, com ha de ser!, la Glòria i jo passarem a ser els convidats, i aquelles tradicions familiars que durant anys hem mantingut a casa meva, deixaran pas a unes altres que es multiplicaran, en el cas de la família García Brugada, per cinc.

No són més que reflexions d’un avi. Jove, això sí!, però avi orgullós.

El “mileurisme”, un luxe

A l’octubre de 2006, com a Secretari General de Transports, Comunicacions i Mar de l’UGT, publicava un article a la premsa que, sota el títol de “mileuristes”, argumentava el cóm i el per què el salari de 1000 euros hauria de considerar-se el mínim de supervivència per a qualsevol treballador, i per això el concepte de renda mínima garantida en alguns convenis col·lectius es situava en aquests mínims.

En aquell moment, el mileurista era un objecte de reivindicació negativa, és a dir, era una categoria salarial fruit del context econòmic del 2002 quan la pesseta desapareixia i el patró monetari espanyol s’europeïtzava deixant pas a l’euro; l’objectiu havia de ser que els mil euros fossin el salari mínim interprofessional.

Malauradament el mileurista ha deixat de ser una categoria salarial a extingir, convertint-se en un estatus laboral i salarial privilegiat, perquè amb salaris a la baixa, el referent reivindicatiu de renda mínima garantida o de salari mínim professional que representava el mileurisme ara fa 8 anys, s’ha convertit en un nivell d’estadi personal, social i econòmic immediatament superior al que pateixen els que perceben 645 euros com a mínim salarial, dos-cents superior a la denominada PIRMI que marca, també de manera perversa, el límit considerat com a pobresa.

De manera sibil·lina el Govern de l’Estat tanca el ventall diferencial entre aquell salari mínim i el mileurisme, baixant de manera contrastada el salari mitjà dels treballadors alhora que congelant el SMI, fent ostentació d’aquests brots verds de fals creixement i disfressant la precarietat general dels salaris, fent més petites les forquilles entre una retribució salarial mínima i aquest insuficient SMI que el Govern de l’Estat ha congelat.

Perquè ara, si el Govern de l’Estat considera que 645 euros mensuals són suficients per a viure amb dignitat, els mil euros que fa ja vuit anys consideràvem insuficients deuen representar un luxe, ja que segons aquestes tesis governamentals, aquests mil euros permeten sobreviure a un treballador i mig amb les seves corresponents càrregues familiars.

Absurd i un indignant insult a la dignitat dels treballadors.

6/12/1978 Orgullós del meu sí

Sí, el 6 de desembre de 1978 vaig acudir a votar al Referèndum Constitucional, i vaig respondre afirmativament a la pregunta “¿aprueba el Proyecto de Constitución?.

I no vaig fer-ho perquè el text em semblés millor o pitjor, sino perquè l’anhelada democràcia de la que començàvem a gaudir necessitava unes regles de joc que ens fes avançar.

I com sempre, fa 35 anys, van haver-hi posicions a favor i en contra d’aquesta denominada “Llei de lleis”, en dos grans blocs: els que volien una democràcia real consolidada, i els que no volien cap regla que hipotequés el seu full de ruta.

Situació semblant a la que ara estem vivint. Uns volen el trencament (trenca Espanya amb Catalunya o trenca Catalunya amb Espanya), i els altres que volem el diàleg sota l’acord i la convivència, actualitzant i fent més justes i adients a la realitat les regles del joc, en aquest cas, aquella Constitució que vaig votar al 1978, ara fa 35 anys.

Quan l’altre dia, al Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols, un Regidor va intentar justificar la seva postura a favor de la independència de Catalunya adduint que “ell no havia votat la Constitució”, sincerament va quedar retratat demostrant la feblesa de les seves argumentacions, i no només per aquest tema, sinó per d’altres que, segons el seu fil argumental, no mereixerien el seu respecte al no haver estat votat per ell (per una qüestió d’edat).

Puc dir que no em va molestar, en absolut, el que de manera sibil·lina insinués que soc vell o gran quan va afirmar, alhora que preguntant, que jo seria dels pocs Regidors que van votar aquella Constitució.

Em va molestar la demostració de menyspreu a la història d’aquest país que és el seu, el menyspreu a tots aquells que molt abans d’aquell 6 de desembre de 1978 lluitaven per la llibertat, el menyspreu als que van aconseguir consensuar el text, i el menyspreu al desenvolupament d’aquest articulat que ha permès a aquesta persona, entre altre coses, ser escollit democràticament per actuar com a Regidor.

Doncs Sr. Regidor, estic orgullós d’haver dit sí a aquella Constitució, perquè això em legitima per afirmar que jo sí vaig posar el meu granet de sorra per a què ara puguem gaudir, vostè també, d’un sistema democràtic i de llibertats que a vostè li permet rebutjar públicament la Constitució sense por a represàlies, i a mi, reivindicar la seva profunda modificació  convençut que és la millor manera de beneficiar a Catalunya.   

Amb respecte, un clar intent de manipulació

La declaració institucional dels Plens Municipals que proposa l’AMI (Associació de Municipis per la Independència), recolzant “la convocatòria d’una consulta per tal de decidir si la nació catalana vol esdevenir un Estat independent”(sic), només té un clar objectiu: aconseguir un titular mediàtic que anunciï que el municipi és manifestament independentista, i afegir els seus ciutadans al cens dels catalans que, aparentment i sense encara haver exercit el dret a decidir que estem reivindicant, paradoxalment ja estan comptabilitzats com a partidaris d’aquestes tesis, i això, amb tot el respecte, no deixa de ser pervers i un clar intent de manipular l’opinió pública.

Perquè no és el mateix, ni té la mateixa lectura, si el recolzament a la consulta es fa des de la particularitat i voluntat de cada Regidor o de cada Grup Municipal a manera de moció, que si el Ple s’arroga, a nivell de ciutat i en representació de cadascun dels ciutadans, la potestat d’opinar sobre ells, quan aquesta qüestió ni ha estat  plantejada ni consultada a l’àmbit local, com seria si es produís l’esmentada declaració institucional.

En aquest tema no valen derivades ni condicionals; és un tema prou seriós que posa en marxa un procés que marcarà, amb tota seguretat, el futur de Catalunya, tan si la consulta es porta a terme com si l’Estat espanyol decideix (com sembla que així serà), no permetre la seva celebració.

I clar, si en aquests passos previs al procés real que, desprès d’haver marcat data i pregunta iniciem, algú ja intenta que es faci una lectura errònia de la solidesa del recolzament a uns determinats resultats que sorgiran de les urnes, estem permetent que es deslegitimi la pròpia convocatòria, alhora que estem alimentant l’enfrontament entre les dos posicions que, malauradament, algú ja està preparant com a justificació en el cas de que la celebració (o no) de la consulta no li sigui favorable.

Perillós inici de “campanya” aquest intent de mediatització de l’AMI que ha de portar al lliure exercici democràtic d’una consulta (com comú denominador en el que coincidim) atacant a la línia de flotació “d’un procés que s’ha de portar amb pulcritud democràtica, actitud respectuosa i serena, i amb reconeixement i respecte dels valors de l’altre part, evitant riscos de crispació i de negació de l’altra” (J.Pujol)

Agenda. Penúltima quinzena de 2013

Un agenda que va tancant el 2013, però que posa les bases de l’inici del 2014.

Dilluns 2/12 8:00 Ajuntament 10:00 Guixols Desenvolupament. 14:00 Reunió Xarxa Eures.

Dimarts 3/12 8:00 Ajuntament. 11:00 SOC/Eures (Barcelona) 20:00 Reunió Fira Autoocasió.

Dimecres 4/12. 7:30 Recursos Humans. 8:00 Alcaldia. 9:00 Reunió Ocupació Via Pública. 11:00 Personal. 14:00 Reunió Plans ocupació. 16:00 Presentació Estació Nàutica.

Dijous 5/12. 8:00 Turisme. 10:00 Pla d’Accions 2014 Patronat Turisme. 14:00 Junta de Govern Local.  17:30 Encesa de llums de Nadal.

Divendres 6/12 9:00 Fira de Nadal. 10:00 Mercat Tapes. 12:00 Fira de Nadal.

Dissabte 7/12 13:00 Fira de Nadal.

Diumenge 8/12 11:30 Percussió Ganxona/Marató TV. 12:00 TV Costa Brava.

Dilluns 9/12 9:00 Turisme. 11:00 Turisme Garrotxa (Santa Pau). Apartaments Turístics. 20:00 Ple Extraordinari.

Dimarts 10/12 8:00 Recursos Humans. 14:00 Ajuntament de Palafrugell.

Dimecres 11/12. 8:30 Alcaldia. 9:00 Reunió Guíxols Decideix. 9:30 Hotel Eden Rock. 11:30 Reunió Turisme Empordà (Figueres). 18:00 Agents Cívics. 19:00 Reunió Consell Nacional (Girona).

Dijous 12/12. 8:00 Guíxols Desenvolupament. 12:00 Concentració contra ARSAL. 12:30 Golf PGA  13:30. Junta de Govern Local. 18:00 Agents Cívics.

Divendres 13/12 8:00 Ajuntament. 10:00 Reunió gestió autocaravanes. 11:00 Reunió mupis. 17:30 Inauguració Esquitx.

Dissabte 14/12 9:00 Birra.CT. 13:00 Entrevista TV Birra.cat. 14:00 Dinar Junta Tueda.

Diumenge 15/12 9:30 Consell Nacional PSC (Barcelona)

De emprendedor de calado a empresario.

“No creo que en los emprendedores, tal como interesadamente alguien intenta conceptuarlos, a no ser que sean personas con proyectos de calado y que este estado denominado como emprendedor sea un estadio transitorio, previo a convertirse en empresario”.

Esto lo decía hace unos años, en una entrega de reconocimientos y premios otorgados a proyectos presentados por emprendedores, y he de reconocer que estas palabras, que podrían ser políticamente incorrectas por el sitio y el momento donde las pronuncié, tuvieron una acogida realmente aquiescente por los centenares de persones que asistían al acto.

Es cierto que lo decía un sindicalista atípicamente experimentado, tal y como me definen algunos empresarios y que además, asume la responsabilidad política de la promoción económica de una ciudad de más de 20000 habitantes, donde la formación ocupacional tiene un alto protagonismo en la oferta que el Ayuntamiento ofrece a sus ciudadanos, como medida efectiva para luchar contra el desempleo.

Pero es esa experiencia sindical en puesto de responsabilidad ejecutiva, y esa responsabilidad política local que hace vivir la realidad desde la calle y no desde un despacho, la que obliga a afirmar que la salida de este país no está en generar auto ocupación, sino en impulsar la creación de empresas.

Hoy el profesor de ESADE, Javier Santiso, en un muy interesante artículo en el especial “Negocios”de El País, dice lo mismo que yo decía en aquel momento, y que sigo repitiendo cada vez que inauguro, clausuro o imparto algún curso de formación dirigido a los denominados emprendedores, animando a los alumnos a no luchar por un proyecto que simplemente sea su “modus vivendi”, sino a tener la aspiración de convertirlo en un punto de generación de riqueza colectiva.

Porque, como entiendo defiende el profesor Santiso en clara coincidencia, en España tenemos una potencialidad ampliamente demostrada para convertir proyectos emprendedores de calado en realidades empresariales que, una vez pasado ese estado denominado start-up, se llegan a consolidar en ámbitos nacionales o supranacionales, lo que las convierten en un elemento clave para vencer esas sinergias negativas que, en la actualidad, gobiernan social y económicamente nuestro país.

Respecte a la minoria des de la majoria; i viceversa

Possiblement, per una qüestió de tacticisme electoral en temps real, la meva postura hagués estat diferent i, malgrat no creure en la “solució final” que s’està plantejant com a resposta induïda a la pregunta del 09112014, podria aliar-me amb els catalans que creuen que Catalunya ha de ser independent, i que s’han de trencar les relacions amb Espanya. Repeteixo, només per estratègia electoral.

O bé, podria aliar-me amb aquells que, mantenint una postura immobilista, opten perquè sigui Espanya qui trenqui amb Catalunya.

Mecàniques diferents però idèntic final: ruptura.

I totes les postures són legítimes, com també ho és la segona, que no tercera, defensada pel PSC com a partit en decisió presa de manera majoritària pels militants als seus òrgans de debat, als que jo també pertany.

Insisteixo, possiblement no serà l’encertada i també, probablement, la pregunta podria merèixer una consideració diferent si es produís en altre context temporal, però la situació és la que és, la postura del PSC és la que és, i els que hem pres la decisió des de la majoria interna del partit mereixem el respecte de la minoria orgànica del mateix partit, que no ha aconseguit que s’adoptin les seves tesis.

Però això sí, des d’aquesta majoria també s’ha mantenir el respecte vers aquells que, seguts en la minoria que representa la seva postura reclamen també respecte a les seves opinions minoritàries però que, alhora, els hi costa respectar el resultat de l’exercici de la democràcia interna.

Si és intolerable que, des de la minoria, s’intenti canviar una opinió majoritària utilitzant la tècnica de la gota malaia, també és inadmissible la utilització de la desqualificació personal i ideològica, com si de la prova del 9 es tractés, per a deixar en evidència als que són minoritaris i que, a lo millor, podrien estar encertats però que perden qualsevol legitimitat al no acceptar la realitat.

Però, de la mateixa manera que reclamo a aquests minoritaris que s’oblidin de la frustració que representa no comptar amb prou recolzament, i que es posin a disposició del conjunt del PSC per a lluitar contra aquells que, amb diferents excuses i entre les que destaca el dilema de la pregunta/resposta, estan vulnerant dia a dia els drets dels ciutadans, també vull exigir als que coincidim amb les tesis majoritàries, que prioritzem les necessitats reals de la ciutadania en el nostre full de ruta, i que deixem de qüestionar l’honradesa política, personal o ideològica de cap militant que defensi una postura diferent.

Perquè aquesta actitud d’intransigència que demostren alguns individus, tan és que estiguin ancorats en la majoria o en la minoria, qüestiona la pluralitat del PSC, que sí és un principi inalienable, mereixent la seva vulneració la màxima punibilitat.

Galimaties de pregunta i resposta

La data era important, però la clau era la pregunta i la resposta. Ara tenim la pregunta i sabem quina resposta volen els que han plantejat la pregunta. Però queda la qüestió de si la resposta que surti de la pregunta serà una resposta acceptada pels que no volen que es faci cap pregunta i que tenen la legitimitat legal  (com a mínim presumptament legal) de no acceptar i vetar la possibilitat de preguntar i, per lògica, de respondre.

Però suposem que s’obté la resposta desitjada pels que volen fer la pregunta que, sempre amb la presumpció d’il·legalitat, no es pot preguntar però que es pregunta; quina serà la resposta dels que entenen que no hi ha capacitat legal per a fer la pregunta?

És de suposar que donant per il·legítima i il·legal la pregunta, no faran cap cas a la resposta i, la seva resposta a la resposta de la pregunta serà, com a molt, la indiferència, això sempre suposant que deixin que es faci la pregunta i que no verbalitzin una resposta prèvia, que impedeixi fer la pregunta i així impedir que hi hagi una resposta.

Però clar, si a la pregunta es respon amb una resposta acord als que fan la pregunta, quina resposta tindran vers al que no faran cas a la resposta, perquè ja no volien que es pogués fer la pregunta?

Jo no tinc la resposta a aquest galimaties, encara que voldria que algú es respongués a la meves preguntes, amb respostes que em permetessin anar, en la data determinada, a respondre a la pregunta, amb el convenciment de que la decisió majoritària que a manera de resposta sortirà de la pregunta tindrà l’efectivitat legítima que les respostes aconseguides democràticament, mitjançant preguntes, han de tenir. 

Mai plou a gust de tothom!

És el mateix dir que “tants caps, tants barrets!!!" I això és el que succeeix a Sant Feliu.

No fa pas gaire, uns ciutadans de Sant Feliu m’apuntaven, per enèsima vegada, la possibilitat de que el centre de la ciutat estigués amenitzat per “fil musical”, a imatge d’altres poblacions.

Fins ara el cost ho feia difícil, però aquest any, aprofitant la Fira de Nadal i fent un esforç de contenció i de racionalització de la despesa, i amb  criteris de dinamització econòmica per part de l’àrea de Guixols Desenvolupament, s’ha fet possible que una part de la ciutat gaudeixi d’una instal·lació acústica que, durant l’horari comercial, emet nadales.

La veritat és que tot han sigut felicitacions; bé, quasi tot, perquè també han hagut veïns (molt pocs, certament; és poden comptar amb els dits d’una ma i en sobren dits) que, de manera legítima, han mostrat la seva disconformitat i el seu malestar per aquesta iniciativa musical al centre de la ciutat.

Ho comentava amb un veí de la zona, dient-li que hauríem de buscar una solució, i pràcticament m’amenaçava amb tots els mals terrenals si variava ubicacions o modificava intensitats. Fins i tot m’exigia que aquesta instal·lació fos fixe, i ampliar-la a més superfície. I puc dir que a la conversa s’han afegit més veïns opinant el mateix, entre ells un que el divendres es queixava dels decibels, però que avui havia variat el discurs, això sí, apuntant que desprès de les festes de Nadal els altaveus haurien d’emetre altres tipus de música o connexió directe amb Radio Sant Feliu.

Per què no? Seria una possibilitat! Sempre i quant el pressupost municipal ho pugui contemplar.

El que és impossible és acontentar a tothom i si amb aquesta iniciativa, en principi temporal per les festes nadalenques, ja han sortit detractors, no vull imaginar-me el que pot succeir si la voluntat de fer fixe aquesta instal·lació es consolidés i es convertís en realitat.

Malauradament i com a tota arreu, els que fan sentir la seva veu són aquells als que la pluja no els hi agrada, és a dir, als que les iniciatives els hi molesten  i que, normalment, són minoria d’alts decibels; en canvi, als que la pluja els hi agrada, és a dir, aquells als que determinades actuacions ja els hi estan bé es mantenen en silenci, i es converteixen en una espècie de majoria silenciosa que posa en qüestió la continuïtat de la pròpia acció.

Però en fi, soc conscient de que la meva obligació és prendre decisions en benefici de la majoria, encara que sigui criticat per una minoria, però que crida més.

Exigir solidaritat?

L’altre dia estava veient una entrevista que li feien a una responsable d’OXFAM Intermon, parlant de les diferents campanyes que fa aquesta organització per a lluitar per les persones desfavorides, contra la pobresa, la fam i la injustícia.

Aquesta noia apuntava una idea amb la que sempre he estat d’acord, i que crec és la millor manera d’exercir la solidaritat: si l’objectiu real és aconseguir que tots els éssers humans puguin gaudir d’una vida digna, segur que és molt més efectiu facilitar les eines necessàries per combatre l’origen de la situació, que posar simplement a l’abast dels que tenen necessitat, un solució puntual i no de futur.

Possiblement les accions siguin més complexes, perquè si el problema és la gana, la acció més senzilla és donar aliments però, em pregunto si no és més just i molt més solidari ensenyar la manera de combatre la fam, per exemple, ensenyant i ajudant a desenvolupar eines d’agricultura; o si el problema és l’agua, fent, però alhora també ensenyant, la tècnica de fer pous; etc.

Clar, aquesta manera d’exercir la solidaritat acabaria amb la demostració farisaica de la que molts, de manera mediàtica, fan ostentació i que, en èpoques determinades, es converteix pràcticament en un esdeveniment social i, per a molts dels receptors, en una obligació.

És cert que en situacions social i econòmicament complicades, com la que estem vivint en l’actualitat, els poders públics tenen l’obligació de donar resposta a la necessitat, de manera àgil i efectiva; però això no és solidaritat, això és exercir la responsabilitat de les situacions que, en molts casos, ells mateixos han originat.

Entenc la manifestació solidària com un deure moral i íntim, però sobretot voluntari, mai una obligació reglada que alguns,  acostumats a rebre un ajut que solucioni els problemes de manera periòdicament puntual, han convertit aquest exercici  en el seu modus vivendi, no mereixent-lo en alguns casos o, com a mínim, necessitant-lo menys que d’altres que, normalment per qüestions normatives, queden en segon termini o, fins i tot, exclosos.

Com hem demostrat sempre, som un país que reivindica la solidaritat com un valor arrelat a la nostra manera de ser, i per això, sobretot en aquestes dates significatives, hem d’exercir-la amb els nens i amb els més febles de manera generosa, però alhora manifestant el nostre rebuig social contra aquells (pocs per sort) que, de manera vergonyosa, jugant amb els nostres sentiments i enganyant a la pròpia administració, han convertit aquesta solidaritat en l’empresa que els hi abona la nòmina habitual.

Escriure un llibre, tenir un fill i plantar un arbre

Soc un lector de llibres empedreït; de tot tipus de gènere (bé, menys de novel·les romàntiques) i ,moltes vegades els arguments d’alguns relats tenen tants punts de coincidència amb d’altres, que sembla que ja hagis llegit l’obre que tens a les teves mans.

Però de la mateixa manera que alguna vegada he viscut situacions que podria jurar que són duplicades, l’altre dia vaig llegir una novel·la d’intriga d’un autor francès i ambientat a terres gales, amb un argument idèntic a un que jo havia escrit.

Puc assegurar que no és plagi, perquè el meu relat no ha sortit del ordinador; és pura coincidència, que possiblement i per simple curiositat, posi en coneixement d’aquest escriptor.

Però això em fa pensar que podria començar a enviar a editors els relats i històries que, subscrits per mi, vaig acumulant en arxius informàtics i en paper. Alguns d’ells basats en la vida real i viscuts en primera persona que, a lo millor, podrien tenir tan o més interès que el d’alguns arguments que he llegit.

No tinc cap pretensió d’emular a cap escriptor, perquè estic segur que essent l’argument interesant jo com escriptor no estaria a l’altura dels autors amb obres editades; però a lo millor succeeix com quan vaig enviar un article a la premsa: tenint quasi la certesa de que no seria publicat, la meva sorpresa va ser que quasi cada setmana es publicava un article escrit per mi.

Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Fill sí, per quintuplicat; plantar un arbre sí, més d’un; i escriure un llibre, també, encara que penso que faltaria publicar-ho per a què els tres objectius estiguin complerts i siguin vàlids.

Agenda. Tret de sortida cap a Nadal

Els últims dies de Novembre que ja ens fan entrar al Nadal.

Dilluns 18/11 8:00 Guixols Desenvolupament. 9:00 Ajuntament. 11:30 CAP. 12:30 Negociació Col·lectiva. 19:30 Consell de Federació

Dimarts 19/11 8:00 Ajuntament. 11:30 Palamós. 20:00 Comissió Informativa Turisme/Comerç. 20:30 Comissió Informativa Règim Intern.

Dimecres 20/11. 8:00 Guíxols Desenvolupament. 10:00 Recursos Humans. 16:00 Jornada Comerç Electrònic (Girona)

Dijous 21/11. 8:00 Turisme. 9:00 Recursos Humans 10:00 Reunió Pesebristes. 20:30 Comissió Informativa Urbanisme. 21:00 Junta de Portaveus. 21:15 Reunió Grup Municipal

Divendres 22/11 8:00 Guixols Desenvolupament. 10:00 Mobiliari Urbà. 12:00 Platja d’Aro

Dissabte 23/11 9:00 Cuina de l’arengada. 11:30 Homenatge Erenest Lluch (maià de Montcal). 13:00 Cuina de l’arengada/Entrevista TV

Dilluns 25/11 8:00 Guixols Desenvolupament. 11:00 CAP. 13:30 Reunió Formació Dual. 21:00 Reunió Política Municipal

Dimarts 26/11 8:00 Turisme. 9:00 Serveis Socials (MM).  10:00 Ajuntament. 14:00 Policia (EN) Platja d’Aro. 19:00 La solució és federal (Girona)

Dimecres 27/11. 8:00 Guíxols Desenvolupament. 10:30 Presentació Canal Empresa (Girona)

Dijous 28/11. 8:00 Ajuntament. 9:00 Personal (Girona) 13:30 Junta de Govern Local. 14:00 Consell de Govern 21:00 Ple Municipal.

Divendres 29/11 8:00 Ajuntament. 9:00 Comissió Turística Consell Comarcal (La Bisbal). 12:00 Ajuntament. 12:45 CAP. 17:00 Trobada d’Economia a S’Agaró. 20:00 Reunió Alex Saez

Dissabte 30/11 9:40 Entrevista Radio. 10:00 Trobada d’Economia a S’Agaró

Diumenge 1/12 9:00 Trial Costa Brava (Port de Sant Feliu)

L'Administració Pública a la XVIII Trobada d'Economia

També les referències a l'Administració Pública van tenir algun protagonisme a la XVIII Trobada d'Economia a S'Agarò, i tan el Conseller Mas-Colell com el Ministre de Guindos van haver de respondre a algunes qüestions que, sobre aquest tema, van plantejar alguns del assistents.

Coincidència entre tots dos, encara que veient-lo des de diferent prisma, sobre la gran càrrega que representa l'Administració en el conjunt de la despesa pública, essent un repte econòmic aprimar-la seguint, això sí, les indicacions de l'UE.

El Ministre culpabilitza de la sobre despesa al fet de tenir una Administració molt descentralitzada amb masses nivells territorials, afirmant que s’ha de corregir ja que és el país de l’UE més descentralitzat, encara que reconeix que és una avantatge perquè es molt més fàcil arribar al ciutadà. Aquí, sense venir a compte, va destacar l’aportació dels Ajuntaments al estalvi públic que han contribuït activament a que ara es vegin allò que s’anomena “brotes verdes” i que va confessar que era una frase seva de quan era Secretari d’Estat. (O sigui que no només fuma Montoro).

I el Conseller, de manera grandiloqüent, donava a entendre que la culpa és la mala gestió pública dels serveis afirmant, implícitament, que tot passa per la privatització, verbalitzant que ell imagina l’Administració Pública com una gran bola, a on estarien tots els serveis i, com si fos una nova, faria esclatar la bola i la gestió privada agafaria els serveis que pogués, al vol.

Crec que la visió de tots dos vers al futur de l'Administració es tan eloqüent que no dona peu a cap comentari.

Obscurs núvols per als treballadors

Vaig tenir l’oportunitat de participar a la XVIII Trobadad’Economia de S’Agaró a on, lògicament, el protagonisme se’l van emportà els dos màxims responsables polítics d’aquesta matèria, els Conseller Mas-Colell i el Ministre Luis de Guindos.

El 95% dels assistents eren empresaris i professionals lligats a l’economia, i està dins de la normalitat que les seves opinions fossin coincidents i que les seves intervencions i els seu discurs respongués a un públic determinat i característic.

Un futur esperançador a mig i llarg termini i una recuperació econòmica imminent, defensada  en major intensitat pel Ministre d’acord amb els actuals indicadors econòmics. Aquest va ser el missatge que els assistents rebien amb satisfacció i amb assentiments ostensibles.

Però de vegades, més enllà del que es diu com a conclusió d’una intervenció, cal escoltar els arguments perquè són en els que es basa una resolució. És com els antecedents en els que es basa el fallo d’una sentència que, a més a més, són els que possibiliten un possible recurs.

Doncs bé, tant el Conseller com el Ministre basen la recuperació econòmica en l’augment de la competitivitat de les empreses espanyoles aconseguit per una reforma laboral que, aquí sí el Ministre, defensa amb quasi bel·ligerància, anunciant altre “reforma de segona generació”, que incidirà en el sistema contractual (a preveure convergència en un model de contracte únic), en la flexibilitat de contractació parcial (proliferació de mini-jobs) i en la negociació col·lectiva (convenis col·lectius a la seva mínima expressió).

Cares de satisfacció, sobretot quan el Ministre va explicar que fa uns dies, a Nueva York, un gran empresari amb sucursals a tot al món, li va comentar que des de l’aplicació de la reforma laboral, la productivitat en la sucursal a Espanya era més gran que a la resta d’Europa i que a algunes sucursals d’Àsia. Sí, d’Àsia.

Vaig aixecar la mà per a preguntar-li al Ministre de Guindos quan considerava ell que aquesta reforma laboral arribaria al final, perquè si la reforma té relació directa amb la competitivitat i l’exportació, i és proporcional al creixement econòmic sostingut, un podria pensar que no té final, i que el sanejament de la macroeconomia de l’estat es basarà sempre en la microeconomia familiar, condemnant al treballador a moure’s en un marc de relacions laborals com el l'alguns països d’Àsia.

Es va avançar l’Ana Balletbó, organitzadora de la trobada des de la seva responsabilitat a la Fundació Olof Palme, en fer-li aquesta pregunta (que em va obligar a retirar la meva petició). No sé si de manera conscient o per un oblit va ser una pregunta que no va tenir resposta directa per part del Ministre, encara que els antecedents i els argumentaris, així com l’actitud de aquiescència d’alguns dels empresaris assistents no deixen lloc a possibles dubtes.

Si la precarització de les condicions laborals és inversament proporcional a l’augment del negoci empresarial,...