Era
de preveure que la legítima reivindicació de la Independència de Catalunya és
convertís, tard o d'hora, en un concepte ideològic que deixés de banda el
dualisme de la tradicional esquerra/dreta que, entenc, sí pot respondre
políticament a les inquietuds reals dels ciutadans i ciutadanes.
Ara, la
justícia social, la igualtat d’oportunitats, la solidaritat, l’estat del
benestar, tot allò que caracteritza els plantejaments de l’esquerra, no és el
valor que emergeix i que hauria d’emergir urgentment en contrapartida a les
accions i actuacions de la dreta, ara al poder, si no que de manera perversa,
els partidaris del trencament i/o de la recentralització de l’estat -no ja del simple
continuisme- han variat els eixos de la polarització ideològica, apropiant-se cadascun
d’un dels pols.
.
Sense
dubtar de la importància que té aquesta qüestió per al conjunt de la societat,
i no tan sols la catalana, hi ha que creiem que la solució a aquest “problema” passa
per les voluntats mecàniques dels que tenen la responsabilitat de governar, no convertint
una reivindicació en l’única reivindicació d’aquesta falsa i inexacta bipolarització
posicional en la que ens han ficat, com si es tractés d’un principi inalterable
i irrenunciable del partits polítics que conformen l’arc de representació.
I és
curiós, tots volem un canvi, tant els que són partidaris de l’independentisme,
com els que són partidaris de la recentralització, com els que pensem que s’han
de modificar les relacions Catalunya/Estat per la via del diàleg i l’acord.
Però, sense ser físic, entenc com impossible passar del simple positiu o
negatiu a un tercer pol, el que, ineludiblement, ens obliga a buscar el comú
denominador de totes les postures que permeti reagrupar en una posició
determinada la solució, que no la reivindicació.
Qui
vulgui el trencament per la imposició, perquè tant l’independentisme com la recentralitació
provocarà postures bel·ligerants, o dels que volem pactar un nou marc de relacions.
I
clar que serà difícil trobar l’acord per aconseguir un nou model d’estat, via
modificació de les regles del joc, com defensa majoritàriament el PSC, però em
pregunto, per enèsima vegada, si no serà molt més difícil aconseguir la
independència mitjançant la confrontació manifesta, respectant alhora la
voluntat dels ciutadans i ciutadanes. Perquè m’agradaria estar convençut de que
farem tots els passos necessaris per a que la possible resposta dels votants
del canvi de model relacional sigui realment legítima, i això només podrà ser
realitat si els ciutadans tenen una informació veraç i asèptica de totes les possibilitats,
sobre tot en les futures conseqüències.
El
que sí és cert és que els partidaris de l’independentisme han aconseguit col·locar
una càrrega de profunditat al sistema polític representatiu, difuminant el fet
de que s’han oblidat de les reivindicacions socials, prioritzant una legítima reivindicació
independentista (que sí és el seu principi existencial) i col·locant, com
comentava, l’independentisme com un principi ideològic generalitzat.
Crec
que de manera urgent hauríem de recuperar el posicionament conceptual d’esquerra/dreta
que ens volen fer oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada