Sí, avui Madrid segur que té la cara més neta. Desprès de
tretze dies de vaga, les empreses de neteja viària donen per finalitzada la
vaga i els treballadors i treballadores tornen a desenvolupar la seva feina.
Ara, fora ja de l’escalfor que envolta qualsevol litigi i
amb la placidesa que dona abandonar la
tensió, com si hagués arribat la calma desprès d’haver patit una forta
tempesta, arriba el moment de fer una anàlisi curosa i fora de triomfalismes, fent-se
dues preguntes: Una, si hi ha proporcionalitat entre la solució i l’esforç
realitzat durant aquests tretze dies; i dos, si aquest acord ha estat assumit
amb convenciment per les dues parts, i no ha sigut una simple fugida endavant
per evitar un enquistament massa ràpid.
Que una vaga comporta un desgast és d’una obvietat manifesta,
de la mateixa manera que és de Perogrullo afirmar que cap treballador vol aconseguir
un acord utilitzant una mesura de pressió com és la vaga. En aquest cas la vaga
ha donat resultat, o com a mínim ha servit per a trobar una solució a un greu conflicte
laboral que afectava en el present i que afectaria en el futur a milions de
ciutadans.
Aquí s’han de felicitar les dues parts, de la mateixa manera
que si s’ha de retreure a algú els perjudicis que ha comportat als madrilenys el
legítim exercici del dret a la vaga, no és just que és criminalitzi als
treballadors sinó també als empresaris que, esperonats per una inconscient,
incompetent i irresponsable gestió de l’Ajuntament, han cregut que tindrien l’aval
per a mantenir els seus beneficis empresarials amb l’estalvi salarial que
representa enviar a l’atur a més d’un miler de treballadors.
I aquest és el quid de la qüestió, perquè si l’esforç ha
valgut la pena, tal i com manifesten les parts un cop referendat l’acord, falta
saber si tothom ha negociat de “bona fe” per a tenir la seguretat de que aquest
acord arribarà a bon port; i jo no posaria la mà al foc.
Observant la cronologia dels fets, m’atreviria a afirmar que
els madrilenys s’han trobat en un conflicte provocat a consciència, des del
primer dia que l’Ajuntament de Madrid va treure a licitació pública la neteja
viària de la ciutat, perquè si no, quin sentit tindria una perversitat
majúscula com treure a concurs un plec de condicions que rebaixava substancialment
el preu del contracte, i que no parlava del manteniment de les plantilles com única
garantia de prestació de servei?
I desprès, quina explicació coherent pot tenir presentar un
pla d’empreses que implicava, en un primer moment, l’acomiadament de més de mil
treballadors, per a proposar aproximadament 200, i acabar en un acord que, aparentment,
no posa a ningú al carrer?
O algú estava enganyant abans, que segur!, o algú està enganyant
ara; que segur?
Em temo que els sindicats hauran d’estar molt atents a
les maniobres que, amb tota seguretat, buscaran arguments per a fer inviable un
acord que, de la mateixa manera que l’Alcaldessa atribueix a les bondats de la
Reforma Laboral, també intentarà ser prostituït amb arguments i mecanismes
basats en la mateixa reforma.
Cap comentari:
Publica un comentari