Madrid: solució a un conflicte provocat?

Sí, avui Madrid segur que té la cara més neta. Desprès de tretze dies de vaga, les empreses de neteja viària donen per finalitzada la vaga i els treballadors i treballadores tornen a desenvolupar la seva feina.

Ara, fora ja de l’escalfor que envolta qualsevol litigi i amb la placidesa que dona  abandonar la tensió, com si hagués arribat la calma desprès d’haver patit una forta tempesta, arriba el moment de fer una anàlisi curosa i fora de triomfalismes, fent-se dues preguntes: Una, si hi ha proporcionalitat entre la solució i l’esforç realitzat durant aquests tretze dies; i dos, si aquest acord ha estat assumit amb convenciment per les dues parts, i no ha sigut una simple fugida endavant per evitar un enquistament massa ràpid.

Que una vaga comporta un desgast és d’una obvietat manifesta, de la mateixa manera que és de Perogrullo afirmar que cap treballador vol aconseguir un acord utilitzant una mesura de pressió com és la vaga. En aquest cas la vaga ha donat resultat, o com a mínim ha servit per a trobar una solució a un greu conflicte laboral que afectava en el present i que afectaria en el futur a milions de ciutadans.

Aquí s’han de felicitar les dues parts, de la mateixa manera que si s’ha de retreure a algú els perjudicis que ha comportat als madrilenys el legítim exercici del dret a la vaga, no és just que és criminalitzi als treballadors sinó també als empresaris que, esperonats per una inconscient, incompetent i irresponsable gestió de l’Ajuntament, han cregut que tindrien l’aval per a mantenir els seus beneficis empresarials amb l’estalvi salarial que representa enviar a l’atur a més d’un miler de treballadors.

I aquest és el quid de la qüestió, perquè si l’esforç ha valgut la pena, tal i com manifesten les parts un cop referendat l’acord, falta saber si tothom ha negociat de “bona fe” per a tenir la seguretat de que aquest acord arribarà a bon port; i jo no posaria la mà al foc.

Observant la cronologia dels fets, m’atreviria a afirmar que els madrilenys s’han trobat en un conflicte provocat a consciència, des del primer dia que l’Ajuntament de Madrid va treure a licitació pública la neteja viària de la ciutat, perquè si no, quin sentit tindria una perversitat majúscula com treure a concurs un plec de condicions que rebaixava substancialment el preu del contracte, i que no parlava del manteniment de les plantilles com única garantia de prestació de servei?

I desprès, quina explicació coherent pot tenir presentar un pla d’empreses que implicava, en un primer moment, l’acomiadament de més de mil treballadors, per a proposar aproximadament 200, i acabar en un acord que, aparentment, no posa a ningú al carrer?

O algú estava enganyant abans, que segur!, o algú està enganyant ara; que segur?

Em temo que els sindicats hauran d’estar molt atents a les maniobres que, amb tota seguretat, buscaran arguments per a fer inviable un acord que, de la mateixa manera que l’Alcaldessa atribueix a les bondats de la Reforma Laboral, també intentarà ser prostituït amb arguments i mecanismes basats en la mateixa reforma.