Dues vies; confrontació o convivència

Aquí no hi ha gris, només blanc o negre, perquè parlar de vies, de mix’s o de híbrids alternatius és obligar a prendre decisions que, normalment i per experiència, no tenen un futur estable.

Caixa o faja. Trencament o convivència; tot i pensant que quan dic trencament no em refereixo a la ruptura de relacions amb Espanya, sinó a la fractura social al sí de Catalunya que, sens dubta, pot provocar el xoc de sentiments entre la ciutadania catalana. De la mateixa manera que quan dic convivència no em refereixo, ni de bon tros, a la submissió de Catalunya envers Espanya, sinó a l’acord bilateral i consensuat que sadolli els interessos socials i econòmics d’ambdues realitats.

Perquè els dos extrems, independència i immobilisme, al final tenen la mateixa radicalitat i, per això, conflueixen en el mateix punt, la confrontació social. És un únic camí que desemboca en un únic final.

És a dir, els catalans, quan puguem decidir i emetre una opinió democràtica vinculant, haurem de dir quina és la nostra opció, de les dues úniques possibles, no de vies alternatives que l’únic que fan és generar confusió.

Això és el que he volgut traslladar avui al company Pere Navarro, Primer Secretari del PSC, en el decurs de la trobada que a Ullà hem tingut els càrrecs electes del Baix Empordà, perquè crec que la ciutadania de Catalunya mereix que parlem amb claredat, sense embuts i dient la veritat, plantejant tots els supòsits i condicionants, explicant què és el que ens espera desprès d’un hipotètic resultat, a rel d’una hipotètica pregunta, mitjançant una legítima, encara que també hipotètica consulta.