dissabte, 30 de novembre de 2013

Recuperar Esquerra/Dreta

Era de preveure que la legítima reivindicació de la Independència de Catalunya és convertís, tard o d'hora, en un concepte ideològic que deixés de banda el dualisme de la tradicional esquerra/dreta que, entenc, sí pot respondre políticament a les inquietuds reals dels ciutadans i ciutadanes.

Ara, la justícia social, la igualtat d’oportunitats, la solidaritat, l’estat del benestar, tot allò que caracteritza els plantejaments de l’esquerra, no és el valor que emergeix i que hauria d’emergir urgentment en contrapartida a les accions i actuacions de la dreta, ara al poder, si no que de manera perversa, els partidaris del trencament i/o de la recentralització de l’estat -no ja del simple continuisme- han variat els eixos de la polarització ideològica, apropiant-se cadascun d’un dels pols.
.
Sense dubtar de la importància que té aquesta qüestió per al conjunt de la societat, i no tan sols la catalana, hi ha que creiem que la solució a aquest “problema” passa per les voluntats mecàniques dels que tenen la responsabilitat de governar, no convertint una reivindicació en l’única reivindicació d’aquesta falsa i inexacta bipolarització posicional en la que ens han ficat, com si es tractés d’un principi inalterable i irrenunciable del partits polítics que conformen l’arc de representació.

I és curiós, tots volem un canvi, tant els que són partidaris de l’independentisme, com els que són partidaris de la recentralització, com els que pensem que s’han de modificar les relacions Catalunya/Estat per la via del diàleg i l’acord. Però, sense ser físic, entenc com impossible passar del simple positiu o negatiu a un tercer pol, el que, ineludiblement, ens obliga a buscar el comú denominador de totes les postures que permeti reagrupar en una posició determinada la solució, que no la reivindicació.

Qui vulgui el trencament per la imposició, perquè tant l’independentisme com la recentralitació provocarà postures bel·ligerants, o dels que volem pactar un nou marc de relacions.

I clar que serà difícil trobar l’acord per aconseguir un nou model d’estat, via modificació de les regles del joc, com defensa majoritàriament el PSC, però em pregunto, per enèsima vegada, si no serà molt més difícil aconseguir la independència mitjançant la confrontació manifesta, respectant alhora la voluntat dels ciutadans i ciutadanes. Perquè m’agradaria estar convençut de que farem tots els passos necessaris per a que la possible resposta dels votants del canvi de model relacional sigui realment legítima, i això només podrà ser realitat si els ciutadans tenen una informació veraç i asèptica de totes les possibilitats, sobre tot en les futures conseqüències.

El que sí és cert és que els partidaris de l’independentisme han aconseguit col·locar una càrrega de profunditat al sistema polític representatiu, difuminant el fet de que s’han oblidat de les reivindicacions socials, prioritzant una legítima reivindicació independentista (que sí és el seu principi existencial) i col·locant, com comentava, l’independentisme com un principi ideològic generalitzat.

Crec que de manera urgent hauríem de recuperar el posicionament conceptual d’esquerra/dreta que ens volen fer oblidar.

dimecres, 27 de novembre de 2013

La solució és federal

Desenes de persones van rebre explicacions clares i de primera ma de quina és la postura del PSC vers el model d’Estat i les regles del joc que han de millorar l’encaix de Catalunya i Espanya, amb l’objectiu de donar resposta a les justes inquietuds i exigències dels catalans i catalanes; i puc dir, per la manera d’aplaudir les intervencions de la catedràtica de filosofia, Victòria Camps, i d’en Pere Navarro, Primer Secretari del PSC, que el públic va sortir convençut, o com a mínim, amb prou informació per a no caure en aquesta manipulació sistemàtica a la que estem sotmesos.

Sí, algú em podria dir que els aplaudiments eren predicibles, ja que gran part dels assistents estàvem convençuts prèviament de que la solució és aquesta, el Federalisme; però allà vérem coincidir persones de posicionaments diversos.

La Victòria i en Pere van rebre aplaudiments de gent que defensava, oberta i legítimament, tesis properes a la independència, apostant públicament per un trencament sí o sí amb la resta de l’Estat espanyol.

Però també van rebre aplaudiments d’aquells que, d’una manera explícita i implícita,  eren defensors d’un immobilisme ranci i carpetovetònic en les relacions amb la resta de l’Estat, i que fins ara entenien el federalisme com lo més proper al continuisme.

Fins i tot ahir va aplaudir de manera entusiasta gent que, quan en Maragall va plantejar els necessaris avanços amb aquell sistema asimètric, van renegar i es van negar a fer costat a aquella postura, encara que ara es declaressin federalistes.

Veient les actituds i escoltant els comentaris d’ahir, més enllà dels provocats per les postures adoptades pels partits polítics posicionats amb el trencament, m’atreviria a afirmar que l’acció pedagògica del PSC, afirmant taxativament que la solució és federal, va ser un encert i un èxit.


diumenge, 24 de novembre de 2013

Dret a Decidir massa recurrent

Com és habitual, avui la premsa catalana dedica gran part de la tinta de les seves rotatives al Dret a Decidir, obligant a uns i als altres a reafirmar-se en els seus posicionaments de manera recurrent i ja “cansina”, en un clar intent de manipulació mediàtica a través d’articulistes i “opinadors” que, al meu entendre, l’únic que estan aconseguint és desvirtuar un procés que podria ser un veritable exponent de l’exercici de la democràcia però en el que, ho dic convençut, no hi creuen encara que aparentment ho estiguin defensant.

I no poden creure perquè, cóm es pot ser respectuós amb l’exercici democràtic quan s’està planejant una pregunta que indueixi a una determinada resposta?; i cóm es pot afirmar ser demòcrata quan, de manera perillosa, s’està satanitzant al que planteja dubtes sobre la conveniència d’exercir aquest dret si el resultat no serà vinculant?

Jo vull votar, vull exercir el meu dret; però, com demòcrata, vull tenir la garantia de que la decisió majoritària, encara que no sigui la meva, es portarà a terme i serà una realitat perquè, de no ser així, la deriva seria la frustració i la desafecció vers el sistema democràtic, i això sí seria perillós perquè, com sempre dic i aquí tenim l’experiència recent, l’alternativa a la democràcia és la manca de llibertats.

I en aquest cas, per coherència i per acabar d’una vegada amb un debat necessari però que no pot treure el protagonisme a temes de molta més rellevància per al dia a dia de la societat, em pregunto si seria possible fer la pregunta que pertoca sobre si els catalans, tots!, creiem que les relacions amb Espanya haurien de canviar molt substancialment. Ja veurem desprès com s’articula aquest canvi que exigeixen els catalans.

Segur que la resposta seria pràcticament unànime. M’atreviria a afirmar que no tindríem cap impediment per part del Govern de l’Estat en celebrar una consulta d’aquest tipus; fins i tot alguns dirien que ja no seria necessari fer una consulta, però seria la manifestació clara i contundent del descontent que ha arrelat a Catalunya pel tractament injust i insolidari que estem rebent els catalans per part del Govern espanyol.

I desprès sí que podríem parlar ja del que pertoca: de les pensions, de l’atur, de la llei de dependència, de la sanitat, de l’educació, de l’estat del benestar, ara ja estat del malestar, o de les afirmacions que ahir van fer des de l’UE i que el Ministre de Guindos no va desmentir, anunciant una nova reforma laboral (més atur i precarietat)i que gran part de la premsa, avui, deixava pràcticament a l’oblit.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Madrid: solució a un conflicte provocat?

Sí, avui Madrid segur que té la cara més neta. Desprès de tretze dies de vaga, les empreses de neteja viària donen per finalitzada la vaga i els treballadors i treballadores tornen a desenvolupar la seva feina.

Ara, fora ja de l’escalfor que envolta qualsevol litigi i amb la placidesa que dona  abandonar la tensió, com si hagués arribat la calma desprès d’haver patit una forta tempesta, arriba el moment de fer una anàlisi curosa i fora de triomfalismes, fent-se dues preguntes: Una, si hi ha proporcionalitat entre la solució i l’esforç realitzat durant aquests tretze dies; i dos, si aquest acord ha estat assumit amb convenciment per les dues parts, i no ha sigut una simple fugida endavant per evitar un enquistament massa ràpid.

Que una vaga comporta un desgast és d’una obvietat manifesta, de la mateixa manera que és de Perogrullo afirmar que cap treballador vol aconseguir un acord utilitzant una mesura de pressió com és la vaga. En aquest cas la vaga ha donat resultat, o com a mínim ha servit per a trobar una solució a un greu conflicte laboral que afectava en el present i que afectaria en el futur a milions de ciutadans.

Aquí s’han de felicitar les dues parts, de la mateixa manera que si s’ha de retreure a algú els perjudicis que ha comportat als madrilenys el legítim exercici del dret a la vaga, no és just que és criminalitzi als treballadors sinó també als empresaris que, esperonats per una inconscient, incompetent i irresponsable gestió de l’Ajuntament, han cregut que tindrien l’aval per a mantenir els seus beneficis empresarials amb l’estalvi salarial que representa enviar a l’atur a més d’un miler de treballadors.

I aquest és el quid de la qüestió, perquè si l’esforç ha valgut la pena, tal i com manifesten les parts un cop referendat l’acord, falta saber si tothom ha negociat de “bona fe” per a tenir la seguretat de que aquest acord arribarà a bon port; i jo no posaria la mà al foc.

Observant la cronologia dels fets, m’atreviria a afirmar que els madrilenys s’han trobat en un conflicte provocat a consciència, des del primer dia que l’Ajuntament de Madrid va treure a licitació pública la neteja viària de la ciutat, perquè si no, quin sentit tindria una perversitat majúscula com treure a concurs un plec de condicions que rebaixava substancialment el preu del contracte, i que no parlava del manteniment de les plantilles com única garantia de prestació de servei?

I desprès, quina explicació coherent pot tenir presentar un pla d’empreses que implicava, en un primer moment, l’acomiadament de més de mil treballadors, per a proposar aproximadament 200, i acabar en un acord que, aparentment, no posa a ningú al carrer?

O algú estava enganyant abans, que segur!, o algú està enganyant ara; que segur?

Em temo que els sindicats hauran d’estar molt atents a les maniobres que, amb tota seguretat, buscaran arguments per a fer inviable un acord que, de la mateixa manera que l’Alcaldessa atribueix a les bondats de la Reforma Laboral, també intentarà ser prostituït amb arguments i mecanismes basats en la mateixa reforma.

diumenge, 17 de novembre de 2013

15 dies d’agenda d’activitats

Dilluns 4/11 8:00 Guixols Desenvolupament. 10:00 Reunió Annex Policia Local.  12:00 Reunió Infraestructures llums de Nadal

Dimarts 5/11 8:00 CAP. 9:00 Assistència (MM). 11:00 Negociació RRHH.

Dimecres 6/11. 8:00 Guíxols Desenvolupament. 10:30 Comissió Paritària RRHH. 11:00 Valoració Llocs Treball

Dijous 7/11. 8:00 Turisme.. 9:00 Classe Alumnes PQPI Guixols Desenvolupament 12:00 Centre de Culte. 13:30 Junta de Govern. 14:00 Consell de Govern

Divendres 8/11 8:00 Guixols Desenvolupament. 9:00 Ajuntament. 13:00 Blanes

Dissabte 9/11 17:30 Cassal Avis Vilartagues

Dilluns 11/11 8:00 Guixols Desenvolupament. 9:30 Ajuntament. 11:00 Nexus Geogràphics. 13:00 Girona

Dimarts 12/11 8:00 Turisme 9:00 Ajuntament 9:30 CAP. 11:30 CAP 12:00 Diputació Girona 14:00 Consell de Govern

Dimecres 13/11. 8:00 Guíxols Desenvolupament. 9:30 Ajuntament 10:00 Llagostera

Dijous 14/11. 8:00 Turisme.. 10:00 Reunió Apartaments Turístics. 13:30 Junta de Govern.

Divendres 15/11 8:00 Ajuntament. 9:30 Reunió Esports/Turisme. 11:00 Serveis Econòmics 12:00 Girona

Dissabte 16/11 9:30 Reunió projecte esplanada Tinglado

Diumenge 17/11 9:00 Consell Nacional (Barcelona)

divendres, 15 de novembre de 2013

Convertir un decisió en titular

Crec que un ha de ser respectuós amb les decisions alienes, sempre que tinguin prou legitimitat i, alhora, respectin l’espai de llibertat de la gent que està al seu voltant.

Si un militant del PSC, d’acord amb els seus principis encara que siguin qüestionables, decideix deixar la militància, s’ha de respectar.

Es obvi que ha de deixar càrrecs de representació i responsabilitat orgànica, de la mateixa manera que és obvi que, de tenir representació democràtica, crec que ha de mantenir el seu compromís amb els ciutadans que han votat el programa electoral sota el que es presentava o, si no és així, també ha de deixar aquesta responsabilitat delegada per les urnes.

Aquests últims dies, encara que no és el primer cas, hem viscut la decisió de la portaveu del PSC a l’Ajuntament de Roses que segons manifesta, per una qüestió de principis d’àmbit supramunicipal deixa la militància activa del PSC.

Per lògica, deixa tots les responsabilitats organitzatives que tenia en el PSC (Jo compartia amb ella alguna d’aquestes responsabilitats, el Consell Nacional per exemple).

I fins aquí la decisió respectable. Qüestionable és si ha de continuar defensant el programa electoral municipal amb el que el Grup Municipal Socialista de Roses va accedir al Ajuntament perquè, a partir d’aquest moment, actuarà en el Grup com a independent, com molts regidors i regidores d’alguns Ajuntaments.

El que seria èticament reprovable i denunciable, és si abandonés el compromís electoral amb el que el Grup Municipal Socialista es va presentar a les Eleccions Municipals, i passés a formar part  d’un altre grup; això seria transfuguisme.

Però sí que ha comés, entenc, un acte mancat d’ètica vers el PSC, i no és altre que convertir en titular mediàtic una decisió que, per lleialtat, hauria d’estar emmarcada en l’àmbit únicament personal i no convertir-se en un argument públic que, sens dubte, mediatitzarà les actuacions del Grup Municipal Socialista de Roses, generarà incertesa als Regidors  i únicament perjudicarà als que van posar la seva confiança en el seu programa electoral.

Clar, a acció – reacció, i amb aquesta manera ha provocat (jo crec que conscientment i de manera perversa) una obligada resposta, que ella ja anuncia com a pressió, i que justificarà una següent, previsible i dràstica actuació per part d’ella.

I no és just, ni ètic, ni respon tampoc a la imatge que s’ha de mantenir dels que de manera responsable i hornrada, tan siguin militants o independents, han defensat i continuem defensant els plantejaments que el PSC ha presentat en diferents àmbits, i perquè amb actuacions com aquesta estan alimentant a aquells que, amb l’única responsabilitat de la crítica del divan, només tenen com objectiu fer cada cop més gran l’esquerda del “vosotros i nosotros”.

dimecres, 13 de novembre de 2013

Sempre se la carrega el pardal

Sí, tots els ocellets mengen blat, i sempre se la carrega el pardal. Això és l’única  cosa que es pot dir pensant en els treballadors que, de manera directa o indirecta, treballen per l’Administració.

I no em refereixo només al personal funcionari o laboral en nòmina de qualsevol Ens públic que, de manera reiterada, veuen com els seus drets laborals són vulnerats un i altre cop.

Fins i tot, s’ha demostrat que aquella suposada garantia que havia provocat la satanització pública d’aquests treballadors per no patir acomiadaments, no era cap “privilegi”; i valgui com exemple actual  la Televisió Pública de Valencia, Canal 9; o l’anunciada i previsible regulació de Tele Madrid.

Hem de fer referència als treballadors i treballadores que desenvolupen la seva feina en empreses contractades per l’Administració, i que pateixen la perversitat d’un sistema que, argumentat per la crisi, els utilitza com a moneda de canvi per augmentar un benefici empresarial que, fregant la prevaricació i la malversació de fons públics, paga el ciutadà.

Perquè d’això es tracta simplement, de fer que augmentin els beneficis d’empreses privades posant en marxa plecs de condicions que accepten “baixes temeràries”, amb la seguretat de que el licitador que aconsegueixi el contracte, inevitablement, haurà d’ajustar els seus costos de manera immediata.

Les conseqüències són evidents: Un xantatge connivent que l’empresa contractada fa al conjunt de ciutadans, presentant com única alternativa per a continuar prestant el servei pel que ha licitat, la rebaixa dels costos salarials, és a dir, la precarització de les condicions laborals  fins arribar, si és necessari, a l’acomiadament, alimentant la idea de que el problema l’ha generat el treballador i que la solució radica en que aquest mateix treballador assumeixi la seva culpa, en un clar intent d’enfrontar-lo amb la ciutadania.

La realitat serà que els treballadors que mantinguin els seus llocs de treball ho faran en pitjors condicions que les pactades i els cost dels treballadors acomiadats ho suportarà l’Administració, encara que sigui d’un altre àmbit. Això sí,  l’empresa continuarà amb els seus beneficis i el servei es precaritzarà i perdrà en qualitat, encara que els ciutadans continuïn pagant el mateix.

Això sí, com sempre i com li passa al pardalet, el culpable serà el treballador.

dimarts, 12 de novembre de 2013

La malaltia del pneumàtic

La veritat és que estava acollonit. Des de que la setmana passada em van fer l’extracció de sang, esperava el resultat de l’anàlisi amb cert neguit, amb alguna expectació i, sobretot, amb una gran dosi de por.

Quan desprès de l’electro, la infermera m’ha fet entrar sense dilació a la visita de la metgessa, i ella estava observant fixament els resultats a la pantalla de l’ordinador amb cara de pòquer, la pressió m’ha pujat, de manera real, tal i com indicava el tensiòmetre.

Tot està força bé. Sang bé, colesterol estupend, no hi ha àcid úric, ni tal ni qual. L’hagués abraçat i li hagués donat un petó!

Això sí, pressió alta que, curiosament, ha anat baixant en diferents mesures que l’aparell ha fet. És normal quan un va  a la visita del metge.

Una edat que, lògicament, provoca un cert desgast (per l’ús), i la deixadesa i la manca de voluntat de fer bondat, que provoca un descontrol en la pressió són els símptomes d’una malaltia que, jo crec, és quasi una pandèmia.


La pneumatictis, o malaltia del pneumàtic. Desgast i pressió.

diumenge, 3 de novembre de 2013

La setmana del Ple a l’Agenda

L’últim dijous de cada mes es celebra el Ple Municipal, centrant gran part de l’activitat de la setmana; la veritat es que el Ple precisa molta més dedicació que les 3 o 4 hores que té de durada.

Dilluns 28/10 8:00 Guixols Desenvolupament . 11:00 Negociació Col·lectiva 12:00 Cloenda Curs Xarxes Socials 13:00 Reunió Eures amb Tècnics de Mindelhaim. 14:30 Dinar de Treball Mindelhaeim 19:00 Recursos Humans. 21:00 Reunió Política Municipal

Dimarts 29/10 8:00 Turisme. 10:00 Ajuntament. 12:00 Mataró. 18:00 Inauguració Fira de Girona.

Dimecres 30/10. 8:00 Guíxols Desenvolupament. 11:00 RRHH. 15:00 Associació de Comerciants

Dijous 31/10. 8:00 Guixols Desenvolupament. 9:00 Ajuntament. 13:30 Junta de Govern. 14:00 Palamós (APB). 20:00. RRHH (Ajuntament). 21:00 Ple Municipal

Divendres 1/11 12:00 Fira Esotèrica Sant Feliu Saserra. 17:30 Castanyada Casal de Tueda.


Dissabte 2/11 10:00 Reunió Pere Navarro (Ullà) 

Des dels Ajuntaments: lluitar contra l’atur

Van ser molts els temes que el Ple Municipal del mes d’octubre va analitzar, debatre i aprovar. Tots ells importants, sens dubte, no en va afecten molt directament a la ciutadania, per ser els ajuntaments l’Administració més propera.

Convenis urbanístics, mesures de gestió interna, decisions sobre habitatges socials, posicionaments en qüestions mediambientals, etc.

Però, per unanimitat, es va aprovar una moció que, sobre polítiques de desenvolupament local i ocupació, crec que no va tenir l’atenció mediàtica que mereix una resolució que afecta directament al principal problema que pateix la societat, com és l’atur, obligant a les administracions supramunicipals a col·laborar amb els ajuntaments per a combatre aquest problema.

Una moció que exigeix a l’Estat que permeti utilitzar als ajuntaments, que fruit de la bona gestió estan sanejats econòmicament com és el cas de Sant Feliu de Guíxols, els seus romanents de tresoreria a polítiques de desenvolupament local i d’ocupació, és a dir, dedicar els seus recursos a la creació llocs de treball, tant siguin directes o indirectes.

I per aconseguir-ho això la moció demana, explícitament, que es modifiqui o retiri l’article 32 de la Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera (LOEPSF) d’abril de 2012, tornant als ens locals la necessària autonomia de gestió que aquesta normativa legal als hi va furta; alhora que, implícitament, reclama que les entitats supramunicipals compleixin amb les seves obligacions i abonin immediatament als ajuntaments tots els diners que deuen.

És cert que són molts els problemes que afecten directament a gran part de la societat i que mereixen l’atenció urgent i puntual de les Administracions, però la majoria d’aquestes situacions conflictives provenen un problema original, l’atur i la precarització del mercat laboral, i és l’administració la que ha cercar i aplicar solucions per eradicar el problema en l’origen i no fer pegats puntuals que, al final, el que fan agreujar la pròpia situació general.     

dissabte, 2 de novembre de 2013

Dues vies; confrontació o convivència

Aquí no hi ha gris, només blanc o negre, perquè parlar de vies, de mix’s o de híbrids alternatius és obligar a prendre decisions que, normalment i per experiència, no tenen un futur estable.

Caixa o faja. Trencament o convivència; tot i pensant que quan dic trencament no em refereixo a la ruptura de relacions amb Espanya, sinó a la fractura social al sí de Catalunya que, sens dubta, pot provocar el xoc de sentiments entre la ciutadania catalana. De la mateixa manera que quan dic convivència no em refereixo, ni de bon tros, a la submissió de Catalunya envers Espanya, sinó a l’acord bilateral i consensuat que sadolli els interessos socials i econòmics d’ambdues realitats.

Perquè els dos extrems, independència i immobilisme, al final tenen la mateixa radicalitat i, per això, conflueixen en el mateix punt, la confrontació social. És un únic camí que desemboca en un únic final.

És a dir, els catalans, quan puguem decidir i emetre una opinió democràtica vinculant, haurem de dir quina és la nostra opció, de les dues úniques possibles, no de vies alternatives que l’únic que fan és generar confusió.

Això és el que he volgut traslladar avui al company Pere Navarro, Primer Secretari del PSC, en el decurs de la trobada que a Ullà hem tingut els càrrecs electes del Baix Empordà, perquè crec que la ciutadania de Catalunya mereix que parlem amb claredat, sense embuts i dient la veritat, plantejant tots els supòsits i condicionants, explicant què és el que ens espera desprès d’un hipotètic resultat, a rel d’una hipotètica pregunta, mitjançant una legítima, encara que també hipotètica consulta.