No fa falta més que mirar enrere per a comprovar que la
majoria, si no la totalitat, dels drets laborals han estat aconseguides per les
organitzacions sindicals de classe, empenyent la negociació utilitzant totes
les accions i mesures de pressió que tenien al seu abast.
Tot tenia un objectiu, anar conquerint i consolidant drets
per a tothom, més enllà dels que el paternalisme perniciós i interessat dels
sindicalisme vertical atorgava quan ho creia convenient, per “necessitats de la
producció”.
Entenc que molts d’aquells que no van viure aquella època no
valorin la lluita sindical, de la mateixa manera que també és comprensible que
aquells que van viure la intolerància i la manca de drets i que ara pateixen la
precarietat i l’atur pensin que abans es vivia millor, i busquin culpables de
la situació actual.
Però és just aliar-se amb els veritables responsables que
han provocat la complicada situació econòmica i social en la que ens trobem, i
assenyalar als sindicats com els actors i autors principals de la maleïda
crisi?
No és injust satanitzar als treballadors i treballadores
afiliats als sindicats, acusant-los de fets delictius, generalitzant presumptes
accions punibles, i fent-li el joc a aquells que van lluitar per a què el
sindicalisme de classe continués com protagonista en la clandestinitat?
És cert que els sindicats, com organitzacions, han tingut
errades de gestió interna; i presumptament és cert que hi ha hagut persones que
han gestionat malament la seva responsabilitat sindical, però segur que més han
sigut els encerts que les errades, a l’igual que aquests presumptes mals
gestors són un ínfim percentatge dels que tenen o hem tingut responsabilitat
sindical.
Soc sindicalista, des de fa molts i molts anys, i mai he
deixat ni deixaré de ser-ho. I ho dic amb l’orgull i el convenciment de que,
durant tots aquells anys en els que me he dedicat a defensar els drets dels treballadors
i treballadores alhora que reivindicar millores en les condicions laborals, ho
he fet amb responsabilitat, encara que també amagava l’egoisme propi del que també
és treballador.
Per això, si hi han persones (que no sindicalistes), que han
traït la confiança del sindicat, que és trair als treballadors i treballadores,
són culpables a nivell personal i no a nivell col·lectiu, sent responsables
dels seus propis actes, havent de respondre per ells - com diu el SecretariGeneral de l’UGT, Cándido Méndez - essent
inadmissible que als que podem continuar dient que som sindicalistes amb el cap
molt alt, ens fiquin en el mateix sac dels que ara per ara són, simplement, i
de moment, presumptes.
Cap comentari:
Publica un comentari