diumenge, 27 d’octubre de 2013

Real como la vida misma


Escena: Restaurant a Lleida ple de gom a gom. Al meu costat matrimoni basc, d’edat semblant a la meva (potser una mica més grans); pel que diuen (sobre tot la senyora), ell empresari d’algun producte relacionat amb la construcció.

Cambrer amb la llibreta a la mà, esperant pacientment la decisió:

Ell: Yo comería unos caracoles. Los hacen muy buenos.
Ella: Pues no, porque a mi me dan dentera. Comeremos unes alcachofas, a compartir.
Cambrer: Hay rovellones.
Ell: Sí, yo rovellones. Y tú?
Ella: ¿Qué son rovellones?
Ell: Setas, hongos, níscalos.
Ella: Ah!. Me gustan los de casa. Pero en fin. Como no sé si me gustarán, compartimos una de esas setas. Y después yo quiero longaniza con judías.
Ell: Aquí le llaman botifarra con secas. Muy rico, te gustarà.
Ella: Bien compartimos una de longaniza.
El cambrer pregunta, dirigint-se al ja avergonyit marit: ¿Para compartir?
Ella: Sí.
Cambrer: ¿Para beber?
Ell: Agua con gas y este Raimat. (assenyala la carta)
Ella: No, que a mi el gas no me sienta bien. Sin gas. Y de vino solo una copita, que mañana has de conducir.

Al girar-se, el cambrer creua la mirada amb la meva i em fa un gest significatiu.

I continua la conversa. Bé, ella parla i el marit escolta, mentre arriben els plats. Dues escarxofes que, com no podia ser d’altra manera, ella distribueix, i continua parlant. Arriben els rovellons que també, com no podia ser d’altra manera, ella també distribueix, continuant amb la mateixa xàxara.

Sona el mòbil d’ell que, amb cara de satisfacció, comença a parlar observant com la senyora li va preguntant, amb gesticulacions i sorolls monosil·làbics, amb qui parla. Sincerament crec que l’home, dels 10 minuts de rellotge amb el telèfon a la má, gran part del temps no té a ningú a l’altra banda de la línia.

Tothom ja es fixa en el marit, homes i dones, amb cara de comprensió i solidaritat. Algunes mirades i gestos me miren amb complicitat.

Ella: Así que cuando venís a Lérida comeis i cenais aquí cada día. No?
Ell assenteix.
Cambrer. Postre, tomaran alguna cosa?. (Jo crec que anava a dir, compartiran alguna cosa?)
Ell: Mel i mató.
Ella: Sí, compartiremos éso. Dígame, usted conoce a mi marido?, porque dice que viene aquí muy a menudo.

El cambrer somriu amb educació i gira cua, mentre un color vermell puja al rostre del probre home.

Ella: El camarero me recuerda a Fernandito.
Ell: Quién?.
Ella, aixecant la veu: Sí Fernandito, el sinvergüenza de tu primo, que se ha separado y ha dejado a la mujer sin nada.

Recullo el canvi i educadament m’acomiado de la parella, i veig un mig somriure de tristor als llavis de l’home, a lo millor pensant que ell també hauria de tenir el valor de deixar a la dona que tenia al davant sense res, cosa que no m’estranyaria veient el tarannà de la muller.


De vegades, és difícil aguantar les formes. Jo no podria.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada