Què celebrem el 12-O

El dia 12-O, de qui és el dia a Catalunya?

.

Dels espanyolistes o dels anti-espanyolistes?

Dels sobiranistes o dels anti-sobiranistes?

Dels independentistes o dels anti-independentistes?

Dels nacionalistes o dels anti-nacionalistes? (Perdó, que tots són nacionalistes, encara que de diferent àmbit)

Dels catalanistes o dels anti-catalanistes?

Dels ...istes o dels anti-...istes?

Tots volen un “...ista” per a tenir seva parcel·la de protagonisme, doncs que la tinguin!

Però sense retrets, menyspreus ni desqualificacions, perquè mentre aquests i aquells catalans (perquè entenc que els que aniran a la concentració del 12-O poden ser tan catalans com els que van participar a la Via Catalana de l’11-S) es barallen i mostren l’antagonisme envers els catalans que veuen el model d’estat de Catalunya diferent als altres, el PP de “ranci abolengo” que governa Espanya, es frega les mans.

Mentre uns i els altres catalans manifesten la seva aparent intransigència, la veritable intransigència “fascistoide” (com deia Diaz Plaja, tota intransigència és símptoma de feixisme) està recavant valors per a convertir-los posteriorment en rèdit electoral.

Doncs bé, jo no aniré el dia 12-O a Barcelona (molt menys a Sants), de la mateixa manera que no vaig participar a la Via Catalana. Però si em vaig sentir orgullós de tots aquells catalans que van participar l’11-S reclamant la independència de Catalunya de manera pacífica i respectuosa, també em voldré sentir orgullós d’aquells catalans que es manifestaran el dia 12-O defensant la seva catalanitat dins d’Espanya, sense satanitzar a ningú; bé, a quasi ningú.

De la mateixa manera que em vaig sentir orgullós dels que, com jo, no vàrem participar ni participarem en aquests actes reivindicatius (como a pro o com anti) perquè, tot i entenent que ni una via ni l’altre són les que millor responen als interessos de Catalunya, creiem que el poble, els gruix del poble, ha de ser qui prengui la decisió lliurement, sense mediatitzacions i d’una manera vinculant.   

I puc assegurar que, com milions de catalans, no soc ni pertany a aquella majoria silenciosa a la que algú feia esment,  de manera barroera i interessada.