diumenge, 22 de setembre de 2013

Palès de cors. On està el límit?

En el decurs d’una conversa, un ciutadà em manifestava que, per la meva condició de polític local (Regidor d’una població de 22000 habitants, sense dedicació exclusiva) m’havia de sotmetre a les crítiques dels ciutadans i ciutadanes.
 
I és cert! Aquest compromís adquirit i atorgat per les urnes em posa en el punt de mira de tothom i m’obliga a tolerar, moltes vegades amb estoïcisme, algunes injustes i subjectives acusacions sobre la manera de desenvolupar la meva responsabilitat.
 
Clar, però un s’ha de preguntar a on està el límit del que és el legítim dret del ciutadà (jo quasi diria obligació) a criticar el grau de compliment -o la manera de fer-ho -, en relació als compromisos polítics, vers qüestionar i opinar sobre la vida privada (professional o familiar) del que assumeix la responsabilitat política, i que no té res a veure amb el desenvolupament d’aquesta tasca.
 
Per la deriva que està agafant la vida pública el més fàcil es estereotipar, posant en el mateix sac d’honradesa a tots els polítics, amb independència de l’àmbit en el que es mouen, o del grau de responsabilitat o de dedicació; i l’afirmació de que tots els polítics som, per la nostres actuacions, culpables del desprestigi de la pròpia política és una afirmació que, per recurrent, ja està assentada perillosament dins de la normalitat quotidiana.
 
Això ha donat ales a aquells que, assumint una falsa “patente de corso”, pensen que tot s’hi val i que qualsevol acusació o insinuació que es faci contra l’honradesa d’un polític, encara que sigui falsa, està plenament justificada, i que no existeix cap punibilitat quan les injúries, infàmies i insults en llençant contra la classe política.
 
Però això no és cert, i sí que la línia ha d’estar definida; i tan uns, els que han estat escollits pels altres per a desenvolupar la responsabilitat política, com els altres, els que mitjançant la decisió democràtica han decidit qui són els polítics que els han de representar, han de tenir molt clar quins són els límits que separen el que pertany a l’àmbit privat o al públic, de la mateixa manera que també han de tenir molt clar el que és una crítica legítima i el que representa una il·legítima acusació o insinuació.
 
Penso que el polític no pot tenir palès de cors per a fer i desfer el que cregui convenient, i que se li han de demanar responsabilitats (per què no legals?) per l’incompliment no justificat dels seus compromisos electorals; i crec també que per trair la confiança que els ciutadans han dipositat en ell quan cometen un acte il·lícit, el polític ha de rebre penes dignes d’exemple.
 
Però també penso que el ciutadà elector, (perquè el polític també és ciutadà, encara que electe), tampoc pot exercir una palès de cors que el permeti posar en dubta, de manera arbitrària i indemne, l’honradesa del polític en l’exercici de la seva vida pública o privada, emparant-se en un “estereotipisme” que, sent injust, alhora també pot ser molt perillós.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada