11-S. Un sentiment personal i intransferible

Doncs m’he sentit còmode. I puc dir a aquells catalans que, com a catalans, no han volgut participar als actes de la Diada Nacional de Catalunya per a considerar que a aquest 11 de setembre se li donava una lectura especialment independentista, estaven realment equivocats.

 

Públic és que no soc independentista, i lògicament, no he participat ni participaré a cap acte convocat per plataformes o partits independentistes però sí que, com a català, participaré en tots aquells actes que, a la meva ciutat, reivindiquin el respecte a la meva catalanitat.

 

Per això, avui, com a català, com a Regidor de l’Ajuntament, com a socialista català, com a militant del PSC i com a persona, he retut homenatge al President Irla, tan al bust a la Rambla Generalitat com al Cementiri Municipal a on estan dipositats les seves despulles des del 1981 (per cert, va ser gràcies a les gestions de l’Alcalde socialista Josep Vicente que les despulles del guixolenc President Irla descansen al Cementiri Municipal); i he cantat els Segadors, he cridat Visca Catalunya, i he aplaudit amb ganes quan una colla castellera ha carregat i descarregat el seu Castell.

 

I ho he fet al costat de molts catalans; alguns, molts més dels que pensem, que tenen una visió del futur de Catalunya similar a la meva; d’altres, també molts, substancialment diferent; segur que quan es cridava Visca Catalunya, fèiem una traducció particular; per alguns, una sardana ha sigut una cançó reivindicativa i ballar-la, una demostració de reafirmació identitària.

 

Però ningú m’ha increpat quan no he fet continuisme del crit d’Independència; ni tampoc ningú m’ha recriminat que manifestés que no formaria part, com una baula, de la cadena humana que avui s’ha convocat.

 

Perquè avui cadascú, en llibertat i i respecta, rebutjant la intransigència sectària del que s’auto exclou alhora que critica l‘actitud excloent de certs posicionaments, li podia donar el límit reivindicatiu que volgués a aquesta Diada, i sortir al carrer a celebrar i, per què no, reivindicar el respecte a la seva personal i intransferible catalanitat que, ni molt menys, és sinònim de secessió ni separatisme.