divendres, 27 de setembre de 2013

L'agenda


Possiblement sigui per una qüestió de salut mental, de propis i estranys, però li he agafat el gust a això de publicar la meva agenda.
Dilluns 23/9. 8:00 Guixols Desenvolupament. 9:00 Reunió Circ Raluy. 12:00 Negociació Col·lectiva. 14:00 Comissió seguiment Conveni. 21:30 Reunió Equip de Govern.
Dimarts 24/9. 8:00 Turisme. 10:00 Policia. 12:00 Negociació Col·lectiva. 21:00 Reunió Grup Municipal/Ple Municipal.
Dimecres 25/9. 8:00 Guixols Desenvolupament. 12:00 Negociació Col·lectiva.
Dijous 26/9. 8:00 Ajuntament. 10:00 Guixols Desenvolupament/Plans d’ocupació. 13:00 CSIF. 13:30 Junta de Govern Local. 14:00 Consell de Govern. 16:00 Grup Municipal Socialista. 21:00 Ple Municipal.
Divendres 27/9. 8:00 Guixols Desenvolupament. 9:00 Brigada Municipal. 10:30 Negociació Col·lectiva. 12:00 Reunió Thyssen. 14:00 Consell de Govern.
Dissabte 28/9.  10:00 Entrega premi votació popular Patchwork. 20:00 Presentació Revista Baix Empordà (Begur).
Diumenge 29/9. 9:00 Reunió paradistes mercat. 10:00 Fira Mobilitat. 12:00 Casament Civil (Mas Tapioles)

dimecres, 25 de setembre de 2013

Pa mear y no echar gota!!!

Això és lo mínim que un pot exclamar quan veu que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana no imputa a dos polítics valencians del PP, Rita Barberá i Francisco Camps, pel cas Noos, malgrat l’instructor del cas troba clars indicis de delicte.
 
Possiblement sigui cert que no existeixen probes concloents (absurd i difícilment creïble quan l’instructor del cas i la fiscalia demanen la imputació) contra aquests dos personatges, però el que és cert és que han comés irregularitats demostrades i que, en similitud als dirigents del PP Balear, la lògica obligaria a que també fossin imputats.
 
El TSJCV  ni tan sol deixa lloc a la ja tan grapejada argumentació de la “presumpció d’innocència”, indiscutible en un estat de dret i a la qual tant apel·len els dirigents polítics per evitar que la ciutadania dubti de les seves malifetes; en aquest cas el Tribunal es nega simplement a jutjar-los, encara que reconeix que “Indudablemente existe una serie de conductas que claramente pueden revestir los caracteres de delito, ...”, com diu, literalment, l’aute emès.
 
O sigui, que la justícia afirma que pràcticament són delinqüents i, alhora, la justícia es declara incompetent per a jutjar-los; si ningú indica el contrari, això és una simple i vergonyosa reducció a l’absurd judicial, i un menyspreu a la intel·ligència de la societat que fa que la justícia s’afegeixi a la llista d’institucions que la ciutadania valora menys.
 
I això és perillós, molt perillós, perquè deteriora la fe i la defensa de l’estat de dret que, sens dubte, és la base de la democracia.
 
Podríem entrar a valorar també les reaccions del polítics implicats en aquest cas, desgraciadament no imputats, que demostra la falta de respecte vers els ciutadans i ciutadanes perquè, tot i saber-se presumpte però públicament culpables d’irregularitats, es vanaglorien de la no imputació judicial, alhora que presumeixen d’haver rebut la felicitació dels líders del seu partit, el PP.
 
Però no val la pena, llevat dir i defensar amb vehemència que no tots el polítics són iguals; malauradament l’exercici de la política està tan poc valorat que una més com aquesta, per més absurda que sigui, no pot empitjorar la imatge que de la política té la societat.

diumenge, 22 de setembre de 2013

Palès de cors. On està el límit?

En el decurs d’una conversa, un ciutadà em manifestava que, per la meva condició de polític local (Regidor d’una població de 22000 habitants, sense dedicació exclusiva) m’havia de sotmetre a les crítiques dels ciutadans i ciutadanes.
 
I és cert! Aquest compromís adquirit i atorgat per les urnes em posa en el punt de mira de tothom i m’obliga a tolerar, moltes vegades amb estoïcisme, algunes injustes i subjectives acusacions sobre la manera de desenvolupar la meva responsabilitat.
 
Clar, però un s’ha de preguntar a on està el límit del que és el legítim dret del ciutadà (jo quasi diria obligació) a criticar el grau de compliment -o la manera de fer-ho -, en relació als compromisos polítics, vers qüestionar i opinar sobre la vida privada (professional o familiar) del que assumeix la responsabilitat política, i que no té res a veure amb el desenvolupament d’aquesta tasca.
 
Per la deriva que està agafant la vida pública el més fàcil es estereotipar, posant en el mateix sac d’honradesa a tots els polítics, amb independència de l’àmbit en el que es mouen, o del grau de responsabilitat o de dedicació; i l’afirmació de que tots els polítics som, per la nostres actuacions, culpables del desprestigi de la pròpia política és una afirmació que, per recurrent, ja està assentada perillosament dins de la normalitat quotidiana.
 
Això ha donat ales a aquells que, assumint una falsa “patente de corso”, pensen que tot s’hi val i que qualsevol acusació o insinuació que es faci contra l’honradesa d’un polític, encara que sigui falsa, està plenament justificada, i que no existeix cap punibilitat quan les injúries, infàmies i insults en llençant contra la classe política.
 
Però això no és cert, i sí que la línia ha d’estar definida; i tan uns, els que han estat escollits pels altres per a desenvolupar la responsabilitat política, com els altres, els que mitjançant la decisió democràtica han decidit qui són els polítics que els han de representar, han de tenir molt clar quins són els límits que separen el que pertany a l’àmbit privat o al públic, de la mateixa manera que també han de tenir molt clar el que és una crítica legítima i el que representa una il·legítima acusació o insinuació.
 
Penso que el polític no pot tenir palès de cors per a fer i desfer el que cregui convenient, i que se li han de demanar responsabilitats (per què no legals?) per l’incompliment no justificat dels seus compromisos electorals; i crec també que per trair la confiança que els ciutadans han dipositat en ell quan cometen un acte il·lícit, el polític ha de rebre penes dignes d’exemple.
 
Però també penso que el ciutadà elector, (perquè el polític també és ciutadà, encara que electe), tampoc pot exercir una palès de cors que el permeti posar en dubta, de manera arbitrària i indemne, l’honradesa del polític en l’exercici de la seva vida pública o privada, emparant-se en un “estereotipisme” que, sent injust, alhora també pot ser molt perillós.         

dijous, 19 de setembre de 2013

La meva agenda

No és una justificació, sinó la voluntat de deixar en evidència a aquells que, des de la més profunda roïndat, frustració personal i intent mostrar una falsa honradesa que només amaga enveja i rancúnia, intenten posar en tela de judici la dedicació dels polítics locals, fent comparatives fora de lògica, insinuant de manera “barriobajera” que tots els polítics som iguals i que rebem unes indemnitzacions, que no salaris, no merescuts.
 
El que és paradoxal és que aquestes insinuo-acusacions les fan, de manera recurrent, aquells que, incomprensiblement, es poden permetre el luxe de tenir vacances (encara que no treballin), i que sempre addueixen que fora d’on viuen o de “donde pacen” la gent, en aquest cas els polítics locals, és més honrada o més altruista.
 
Lògicament, quan posen en dubte la meva honradesa i la dels meus companys, no queda més remei que sortir al pas d’unes falses i covards insinuacions, perquè falten constatadament a la   veritat i perquè tergiversen una realitat contrastada que, per a més vergonya d’aquests energúmens, està publicada oficialment.
 
Cobrar molt o cobrar poc ha de ser, normalment, una qüestió objectiva si és basa en resultats,  dedicació i implicació. Per això fins i tot, en qüestions relacionades a l’àmbit laboral, m’agrada tenir en compte aquests factors i vincular part de les retribucions en allò que alguns anomenen productivitat o, com m’agrada dir, objectius.
 
Assolir objectius polítics en un sistema democràtic és, ara per ara, una qüestió quadriennal, encara que penso que s’han de buscar mecanismes de valoració permanent en el compliment dels compromisos sortits de les urnes.
 
Mentre no existeixin nous mecanismes, l’únic paràmetre que pot servir per a “tranquil•litzar” a uns i per a desmentir als altres és, possiblement, l’agenda, tan atapeïda i complicada com la de la resta de polítics locals de Sant Feliu amb més o menys intensitat, i amb independència de si formen part de del Govern o de l’oposició.
 
I això és el que vull fer en aquest moment, publicar la meva agenda amb els esdeveniments programats dels últims dies, (alguns personals) sense que es reflecteixin les visites i actuacions que, de manera no programada, també s’han d’atendre.
 
Dijous 12/9. 8:00 Turisme. 9:00 Recursos Humans. 10:00 Ajuntament. 11:00 Guíxols Desenvolupament. 13:30 Junta de Govern.
 
Divendres 13/9. 8:00 Ajuntament. 11:00 Guixols Desenvolupament. 13:00 Consell de Govern. 18:00 Entrega de reconeixements Exposició de Patchwork
 
Dissabte 14/9. 9:00 Fira Patchwork. 10:30 TV Costa Brava. 13:00 Casament Civil. 18:30 Entrega premis Fira Patchwork. 21:00 Partit Barça
 
Dilluns 16/9. 8:00 Ajuntament. 9:00 Càritas. 10:00 Guíxols Desenvolupament (Plans d’Ocupació). 13:30 Recursos Humans 17:00 Girona. 19:00 Reunió Girona. 22:00 Reunió SFG
 
Dimarts 17/9. 8:00 Turisme. 8:30 Ajuntament. 10:00 Web Turística. 11:30. Valoració Llocs de Treball. 14:00 Ajuntament. 20:00 C. Informativa Comerç/Turisme. 20:30 C. Informativa Règim Intern.
 
Dimecres 18/9. 8:00 Ajuntament. 9:30 Transports Girona. 14:00 Ajuntament
 
Dijous 19/9. 8:00 Reunió Turisme. 10:00 Ajuntament. 13:30 Junta de Govern. 20:30 C. Informativa Urbanisme. 21:00 Junta de Portaveus
 
Divendres 20/9. 8:00 Ajuntament/Turisme. 10:00 Tribunal Laboral de Catalunya (Girona). 12:00 Tribunal Laboral de Catalunya (Girona). 14:00 Consell de Govern
 
Dissabte 21/9. 9:00 Fira Auto-Ocasió. 12:30 Casament Civil. 16:00 Casament Civil.
 
I sí, és cert que “sarna con gusto no pica” però no és just que algú es permeti el luxe d’afirmar que els Regidors de Sant Feliu de Guíxols no dediquem tot el temps necessari a allò per al que els ciutadans i ciutadanes ens han escollit.              

diumenge, 15 de setembre de 2013

Eres tonto..

Sí, com diu en José Mota, “eres tonto, muy tonto, no pa un rato, pa siempre!
 
Això és l’únic que se li pot dir al President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, vista l’oportunitat que ha perdut en l’afer català quan, de manera absurda i sense cap tipus de visió política, respon al President Mas amb una negativa al diàleg per a parlar i “intentar acordar” una reivindicació que sí, podem dir, és majoritàriament comuna al poble de Catalunya: l’exercici del Dret a Decidir.
 
Només que hagués manifestat la seva voluntat d’estudiar el tema amb la màxima urgència i sense dilacions, amb la intenció de trobar la solució consensuada abans d’un any, sense apel·lar a subjectives, alhora que salvables, qüestions legals i jurídiques, hagués tret arguments a aquells que tenen com única finalitat assolir la independència, i hagués recolzat la posició d’aquells que, defensant el Dret a Decidir, creiem que no és la independència el que millor donarà resposta als interessos del nostre país.
 
Però no, amb actitud petulant i sobrada, digne de l’exercici de l’acció política més dictatorial, menysprea el sentiment i l’actitud de gran part d’un poble, (al que també té la responsabilitat de donar resposta a les seves inquietuds) i es posiciona en contra, fins i tot, d’aquells que amb matisos (molts matisos) podrien tenir certa coincidència amb ell, negant-se a que es pugui exercir un dret democràtic, com és una votació.
 
I vull dir que qualificar de “tonto” al President Rajoy no pretén ser simplement un insult constatat, sinó la reacció per a no perdre l’esperança de que la actuació respon més a la seva incapacitat com a polític, que acontentar a aquells polítics del seu entorn més antidemocràtic, que estan demanant accions contundents per a contrarestar les inquietuds de Catalunya, mitjançant la força.
 
Ja ho sé, com algú em dirà, soc un “ànima de canti” o que em vull "fer trampes al solitari", però ara per ara prefereixo pensar que les tonteries només les pot fer un tonto, com és el cas, i no arribar a la conclusió final de que el President Rajoy ens està provocant de manera conscient.
 
 

dijous, 12 de setembre de 2013

Ni son todos los que están...

 
No sé quants eren. Podien ser 1.600.000, com diu el Govern de la Generalitat, un milió o 750.000 o 500.000, com diuen altres fonts.
Com sempre el ball de xifres està servit, i subjectivament depenent dels interessos mediàtics de cadascú.
El que no hi ha dubte és que hi havia molta gent, moltíssima gent, de carn i os, no de cartró com ridículament ha afirmat algun mitjà de comunicació lligat al ranci carpetovetonisme espanyol.
Això sí, ningú es pot enganyar, ni els que van celebrar la Diada Nacional de Catalunya responent legítimament a la convocatòria d’independència, ni els que vam celebrar un 11 de setembre reivindicant el respecte a la nostra catalanitat; perquè a l’anomenada “Via Catalana”, de manera constatada, ni eren tots els que estaven ni estaven tots els que són.
Seria una contraproduent errada fer una lectura esgavellada de l’èxit (que ho ha sigut) de la convocatòria “groga”, afirmant que la majoria del poble català és partidari de la independència de Catalunya,  de la mateixa manera que seria també erroni menysprear aquest èxit recolzant-se en allò de que “molta més gent no hi era”.
Crec que la interpretació ha de ser la més senzilla i que respongui més al missatge que uns i els altres, i no només els que es van encadenar, van traslladar majoritàriament. Els catalans i catalanes, com a ciutadans, volem solucions; estem dolguts i rebutgen enèrgicament el tractament que Catalunya està rebent per part dels dirigents polítics de l’Estat (sense que serveixi això per estereotipar a la resta de ciutadans i ciutadanes); i exigim que es canviïn les regles del joc per a que es respectin els nostres interessos i drets com a catalans.
Anar ara més enllà (ja tindrem tems de fer-ho) és entrar en derivades, subordinades i condicionals que l’únic que fan és donar arguments i fer el joc a aquells que es manifesten contraris a la justa i legítima reivindicació del poble català, tan sigui d’una banda com d’una altra.
I have a dream!! Per què no somiar? Tanqueu els ulls i imagineu-vos les carreteres del nostre país amb el doble o el triple de catalans i catalanes dels que ahir van fer de baules en la cadena humana, fent tal pressió que obligués al Govern espanyol a acceptar les legítimes reivindicacions de Catalunya, fins i tot les que poguessin sortir de l’exercici d’un democràtic dret a decidir en el que tothom (o quasi tothom) estem d’acord.
A lo millor hem perdut una oportunitat de demostrar allò en que ens basem, que som un poble unit .
 

dimecres, 11 de setembre de 2013

11-S. Un sentiment personal i intransferible

Doncs m’he sentit còmode. I puc dir a aquells catalans que, com a catalans, no han volgut participar als actes de la Diada Nacional de Catalunya per a considerar que a aquest 11 de setembre se li donava una lectura especialment independentista, estaven realment equivocats.
 
Públic és que no soc independentista, i lògicament, no he participat ni participaré a cap acte convocat per plataformes o partits independentistes però sí que, com a català, participaré en tots aquells actes que, a la meva ciutat, reivindiquin el respecte a la meva catalanitat.
 
Per això, avui, com a català, com a Regidor de l’Ajuntament, com a socialista català, com a militant del PSC i com a persona, he retut homenatge al President Irla, tan al bust a la Rambla Generalitat com al Cementiri Municipal a on estan dipositats les seves despulles des del 1981 (per cert, va ser gràcies a les gestions de l’Alcalde socialista Josep Vicente que les despulles del guixolenc President Irla descansen al Cementiri Municipal); i he cantat els Segadors, he cridat Visca Catalunya, i he aplaudit amb ganes quan una colla castellera ha carregat i descarregat el seu Castell.
 
I ho he fet al costat de molts catalans; alguns, molts més dels que pensem, que tenen una visió del futur de Catalunya similar a la meva; d’altres, també molts, substancialment diferent; segur que quan es cridava Visca Catalunya, fèiem una traducció particular; per alguns, una sardana ha sigut una cançó reivindicativa i ballar-la, una demostració de reafirmació identitària.
 
Però ningú m’ha increpat quan no he fet continuisme del crit d’Independència; ni tampoc ningú m’ha recriminat que manifestés que no formaria part, com una baula, de la cadena humana que avui s’ha convocat.
 
Perquè avui cadascú, en llibertat i i respecta, rebutjant la intransigència sectària del que s’auto exclou alhora que critica l‘actitud excloent de certs posicionaments, li podia donar el límit reivindicatiu que volgués a aquesta Diada, i sortir al carrer a celebrar i, per què no, reivindicar el respecte a la seva personal i intransferible catalanitat que, ni molt menys, és sinònim de secessió ni separatisme.

divendres, 6 de setembre de 2013

DaD. Realment se’l creuen?

Tenia dubtes i ara ho tinc clar. Desprès de les manifestacions del President Mas sobre la data límit per la consulta pel Dret a Decidir (DaD), i escoltant les declaracions dels diferents portaveus polítics, m’atreveixo a afirmar que la defensa o atac al DaD que fins ara han fet els partits polítics de l’arc parlamentari català ha sigut una simple, incòmoda i incontrolada actuació estratègica que ara, de manera sobtada, el propi President de la Generalitat els hi dona una sortida per a controlar.
 
Cinc dies abans del 11 de setembre tothom tindrà la justificació per a celebrar la Diada Nacional de Catalunya de la manera que vulgui, i tots es podran carregar d’arguments crítics per a afrontar un procés, el DaD, que es dilatarà en el temps, perquè tothom surt beneficiat.
 
La situació interna de Convergència i Unió, amb divergents posicions i opinions vers aquest tema sobre com afrontar l’impuls d’aquesta, ara hipotètica, consulta del DaD, havia provocat fins i tot, i segons la premsa, el perill d’un trencament intern entre els dos socis de la col·lació. L’horitzó del 2016 dona una marge de respir realment important.
 
El dogmatisme ideològic i de principis d’Esquerra Republicana de Catalunya en el que basa la seva pròpia subsistència, és a dir, la consecució de la independència de Catalunya sí o sí, afegia grans dosi d’inseguretat per assolir un possible consens (quasi impossible diria jo) sobre la pregunta, per la mecànica del procés i, segur, pel resultat perquè, cal preguntar-se, què passaria si aquest resultat fos positiu a una declaració d’independència per la legitimitat futura d’aquest partit.
 
Amb l’horitzó del 2016, ERC no només guanya temps, sinó legitimitat per a donar suports a un Govern de la Generalitat que, aparentment, els ha traït.
 
La postura del Partit dels Socialistes de Catalunya és patent i que ara, paradoxalment, té grans coincidències amb la postura de CiU, és a dir, donar temps per aconseguir amb el Govern de l’Estat un acord que permeti exercir el DaD de manera pactada i consensuada. L’horitzó del 2016 dona marge de maniobra per a millorar el denominat “encaix” Catalunya-Espanya i que el Federalisme guany el terreny i la credibilitat com a millor opció.
 
A ningú se li escapa la situació interna d’Iniciativa per Catalunya, amb un aparent pluralitat interna que no amaga la seva incomoditat per un posicionament clar, que ara ja estaven obligats a fer públic sense embuts afrontant pregunta i resultat, que aquesta dilatació al 2016  els hi permet anar driblant.
 
Del Partit Popular poc s’ha de dir en quan a la seva posició, contrària al DaD i pro recentralització, però què a nivell de Catalunya el podria deixar en una clara desavantatge electoral envers Ciutadans o algun altre partit, UPyD per exemple, que també podria obtenir alguna representació futura. Una possible flexibilitat del Govern de Madrid, segons diu esperançador el President Mas, neteja la imatge d’intransigència de Rajoy, amb la qual cosa el 2016 el beneficia de manera substancial.
 
Com previsiblement les baralles, malgrat la dilatació temporal de l’horitzó 2016, continuaran de manera intensa, Ciutadans continuarà veient i alimentant, si és possible, les diferències entre els diferents partits, de la mateixa manera que CUP, encara que per diferents posicions.
 
Fins i tot, els organitzadors de la denominada Via Catalana, amb la decisió del President Mas de posposar el DaD  al 2016, parlant alhora d’eleccions plebiscitàries, justifica l’èxit o el fracàs de la convocatòria reivindicativa del 11-S.
 
I clar, no parlem del Govern que ara ha posat en escena un altre tema que desvia l’atenció, de manera estratègica, dels temes urgents i importants que està patint la societat.

Scrap, molt més que treballs manuals

Quan l'estiu del 2011 em van explicar què era això de l'Scrapbook i em van plantejar la possibilitat, dins del Sant Feliu s'Enfira, de fer una edició dedicada a aquesta activitat, reconec que vaig estar temptat de dir que no. Però la seguretat i la determinació que vaig veure al rostre dels aficionats que feien la proposta em va fer apostar, no sense cert grau d'escepticisme, per l'Scrap com a part de la campanya firal. Pensar que allò semblant als "treballs manuals" de la meva època escolar podria convertir-se en un esdeveniment firal monogràfic més enllà de les exposicions que es poguessin fer a les escoles, em semblava força atrevit però, com sempre dic, el polític està obligat a prendre decisions amb l'objectiu de cercar vies de millora en benefici dels seus administrats, el que comporta córrer el risc de l'errada.

L'Scrapbook (llibre de retalls) podria definir-se simplement, com la tècnica per a personalitzar àlbums de fotografies, o sigui, d'endegar processos creatius per a fer agradables els nostres records, mitjançant retalls i collage, per exemple. Clar, això aparentment, perquè aquesta tècnica ha anat creixent en complexitat per a donar resposta a la vocació creativa dels aficionats, convertint-se en una activitat laboral emergent que ha provocat l'aparició de molts professionals que han fet de l'Scrap el seu modus vivendi. M'atreviria a dir que l'Scrapbook podria ser utilitzat com un clar exponent d'emprenedoria, tant pel que fa referència a negocis de distribució i venda de material específic, com pel que es refereix a la part pedagògica dirigida als practicants d'aquesta activitat, amb el concurs de grans "dives", que es així com s'anomenen als professionals reconeguts de l'Scrap.

Ja la segona edició d'Scrapmaniàtics, el 2012, va demostrar que vaig encertar al deixar aparcats els meus dubtes i accedir a la il·lusió dels que avui, al 2013, amb la mateixa empenta de fa dos anys, faran viable aquesta tercera edició que, per assistència i demanda d'expositors d'arreu del territori de l'estat i de fora, ha superat totes les expectatives i que, segons els entesos, convertirà Sant Feliu de Guíxols en la fira referent de l'Scrapbooking a Catalunya.
(Publicat Diari de Girona, 30/08/2013)


Ecce Homo i Sant Feliu

Aparentment res a veure; i és cert!, llevat que ahir, tot i acabant uns dies de vacances vaig aturar-me a Borja, població aragonesa que s’ha convertit en un centre turístic de manera casual, gràcies a la Cecilia i a la seva innocent malifeta a l’intentar restaurar una pintura de l’Ecce Homo, exposada a l’església de Nuestra Señora de la Presentación.
 
“Admirant” aquesta “obra” vaig rebre una programada trucada de Radio Tordera amb la finalitat de fer una entrevista i parlar de la Fira Joc Antic que es celebrarà el dissabte a la Rambla Vidal i ressaltar, alhora, les moltes bondats i excel·lències turístiques que té la nostra ciutat; i “éte aquí” que aquest humil Regidor de Turisme de Sant Feliu de Guíxols estava copant les ones de Radio Tordera, parlant de la valuosa exposició Thyssen, del Monestir o de gastronomia davant un “fresc” que, per la mala praxi (innocent) d’una avia de Borja, s’ha elevat a la categoria quasi d’obra d’art.
 
Sí que vaig pensar que aquesta atracció és “pan para hoy y hambre para mañana” perquè poc més podran estirar la rendibilitat turística d’aquesta malifètica actuació de la borjana Cecilia; fins i tot, parlant amb alguns habitants d’aquesta població, els hi costa molt empassar-se el ridícul que la projecció d’aquest fet està donant a la ciutat, encara que sí és cert que està aportant una espècie de riquesa que, com una bombolla, està fent créixer l’economia local de manera fictícia.
 
I sé és cert que, en un primer moment, un pot acumular certa enveja i caure en la temptació de trobar (o per què no provocar?) alguna acció semblant a la de Borja que, encara que fos al límit de la ridiculesa, aportés una injecció econòmica temporal però, sincerament, crec que la nostra ciutat, bressol i capital de la Costa Brava, mereix i ha de recuperar la consolidació turística que li pertoca, més enllà d’ofertes i actuacions que, a manera de bombolla, esclataran tard o d’hora.
 
Per això ahir, durant la meva intervenció a Radio Tordera, no vaig esmentar que em trobava a Borja davant l’Ecce Homo perquè, possiblement, la professionalitat de l’entrevistadora m’hagués portat a fer alguna reflexió políticament i turísticament incorrecta.