Era d’esperar que els pressupostos de la Generalitat per l’any
2013 acabessin amb la pròrroga dels que es van aprovar al 2012.
Per al Govern de la Generalitat és l’opció política menys
compromesa, la mediàticament menys lesiva i l’administrativament més còmoda.
Però també és la que pot donar més joc demagògic, com ho demostren els
arguments que, amb tan poca base lògica, s’estan utilitzant.
Presentar uns nous pressupostos implicaria posar “negre
sobre blanc” una bateria de retallades obligatòries per a complir amb el
dèficit màxim que marca l’Estat. Lògicament això deixaria en evidència el full de ruta econòmic,
situació que permetria als partits de l’oposició a qüestionar la gestió
econòmica del Govern, amb xifres a la mà, alhora que obligaría als partits que
els hi donen suport a replantejar-se el seu recolzament.
Però prorrogar uns pressupostos no significa que la Generalitat
de Catalunya “jugarà” amb els mateixos diners del pressupost 2012, encara que
aquests diners apareguin en partides específiques, perquè la gestió econòmica
pel 2013, al igual que la del 2012, no es sustenta voluntats de paper, sinó en
líquid i en les possibilitats d’endeutament. I en aquest tema en som conscients
d’una realitat basada en l’experiència de l’exercici anterior.
El Govern de la Generalitat, amb aquesta pròrroga
pressupostària, únicament ha aconseguit sortir del pas de cara a la galeria, perquè
els números són els que són i la situació és la que és, i això no es pot
amagar.
Si és necessari fer retallades a l’estat del benestar (que
ho serà!), amb la pròrroga el Govern s’estalvia el mal tràngol de fer públic el
servei a on les aplicarà.
Si la caixa no permet complir amb les deutes que la
Generalitat té amb els Ajuntaments, (com així serà, malauradament) amb la
pròrroga ens mantindran en una situació d’esperançadora dubte.
Si els drets dels treballadors i treballadores han de patir
un atac en les seves condicions laborals, amb la pròrroga pressupostaria ens
tindran en aquella disjuntiva de “paga sí paga no”.
O sigui, que si el Govern de la Generalitat hagués presentat
els pressupostos, aquests no haurien tingut, per una banda, el recolzament dels
grups polítics (en teoria de cap), amb les conseqüències que això tindria per
la governabilitat, i per altra banda, anunciarien a la ciutadania de quin mal “hem
de morir”, el que representaria obtenir una resposta bel·ligerant de la
societat catalana.
El que sí és clar és que la pròrroga pressupostària no es tradueix
en millora ni en creixement, sinó que ens deixa en una situació d’indefinició i
d’indefensió idèntica a la que teníem abans.
Això sí, “ojos que no ven, corazón que no siente”
Cap comentari:
Publica un comentari