dissabte, 10 d’agost de 2013

Pròrroga pressupostària


Era d’esperar que els pressupostos de la Generalitat per l’any 2013 acabessin amb la pròrroga dels que es van aprovar al 2012.
Per al Govern de la Generalitat és l’opció política menys compromesa, la mediàticament menys lesiva i l’administrativament més còmoda. Però també és la que pot donar més joc demagògic, com ho demostren els arguments que, amb tan poca base lògica, s’estan utilitzant.
Presentar uns nous pressupostos implicaria posar “negre sobre blanc” una bateria de retallades obligatòries per a complir amb el dèficit màxim que marca l’Estat. Lògicament això  deixaria en evidència el full de ruta econòmic, situació que permetria als partits de l’oposició a qüestionar la gestió econòmica del Govern, amb xifres a la mà, alhora que obligaría als partits que els hi donen suport a replantejar-se el seu recolzament.
Però prorrogar uns pressupostos no significa que la Generalitat de Catalunya “jugarà” amb els mateixos diners del pressupost 2012, encara que aquests diners apareguin en partides específiques, perquè la gestió econòmica pel 2013, al igual que la del 2012, no es sustenta voluntats de paper, sinó en líquid i en les possibilitats d’endeutament. I en aquest tema en som conscients d’una realitat basada en l’experiència de l’exercici anterior.
El Govern de la Generalitat, amb aquesta pròrroga pressupostària, únicament ha aconseguit sortir del pas de cara a la galeria, perquè els números són els que són i la situació és la que és, i això no es pot amagar.
Si és necessari fer retallades a l’estat del benestar (que ho serà!), amb la pròrroga el Govern s’estalvia el mal tràngol de fer públic el servei a on les aplicarà.
Si la caixa no permet complir amb les deutes que la Generalitat té amb els Ajuntaments, (com així serà, malauradament) amb la pròrroga ens mantindran en una situació d’esperançadora dubte.
Si els drets dels treballadors i treballadores han de patir un atac en les seves condicions laborals, amb la pròrroga pressupostaria ens tindran en aquella disjuntiva de “paga sí paga no”.
O sigui, que si el Govern de la Generalitat hagués presentat els pressupostos, aquests no haurien tingut, per una banda, el recolzament dels grups polítics (en teoria de cap), amb les conseqüències que això tindria per la governabilitat, i per altra banda, anunciarien a la ciutadania de quin mal “hem de morir”, el que representaria obtenir una resposta bel·ligerant de la societat catalana.
El que sí és clar és que la pròrroga pressupostària no es tradueix en millora ni en creixement, sinó que ens deixa en una situació d’indefinició i d’indefensió idèntica a la que teníem abans.
Això sí, “ojos que no ven, corazón que no siente”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada