La cadena ens trenca

“... Espanya emet deute per pagar interessos del mateix deute, un cercle viciós de tot apalancat que condueix segons els economistes directament a la ruïna...

 

...Per aquest motiu Mariano Rajoy s'estigui plantejant de cara a la tardor nous retallades que toquin a les pensions, al subsidi de desocupació i altres despeses sanitàries...."

 

Això era el que publicava avui un diari digital, definint la noticia com la “pitjor notícia econòmica del mes” i que jo diria “econòmica i social”, perquè les conseqüències negatives que poden provocar una nova bateria de retallades - com segur es planteja aplicar el Govern de l’Estat – poden ser d’una magnitud, a priori, difícil de calcular.

 

Però clar, això té una importància relativa i queda en un segon pla perquè el que realment preocupa a la societat és qui, com o en nom de qui participarà en l’anomenada via catalana el proper dia 11 de setembre.

 

Diuen uns que qui participi serà etiquetat i comptabilitzat com independentista (cert, per això jo no hi aniré), encarta que tots som conscients, fins i tot els organitzadors, de que no tothom que hi participarà en aquesta cadena humana és partidari de la independència de Catalunya.

 

I diuen altres que qui no hi vagi serà considerat com espanyolista i anti català, afirmació falsa i insultant pel que fa al meu cas, i que a més a més em ratifica en la meva decisió de no participar en cap acte d’aquest tipus, tant en la cadena humana a favor de la independència, com en una suposada cadena humana (que també es podria fer), en contra.

 

Perquè, com deia en Pepe Rubianes en una de les seves magnífiques intervencions, me la bufa (ell ho deia en altres paraules), perquè entenc que no és prioritari ni és el problema social que necessita una solució urgent.

 

A mi em preocupa l’atur, la sanitat, l’educació, els desnonaments i l’accés a l’habitatge, els impostos o les pensions. Em preocupa tot allò que genera desigualtat i injustícia social; tant sigui a casa meva, a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món. Per això soc socialista, i continuaré sent-lo, a l’igual que català, sigui Catalunya independent o sigui una Catalunya integrada en una desitjada Espanya federal.

 

I em provoca un desencís profund l’actitud d’aquells que, exercint una irresponsable responsabilitat política o aquells que no la tenen però que aspiren a tenir-la, dediquin els seus esforços físics i mentals a qüestionar si van o no a una cadena humana, esdeveniment que alguns voldran valorar com un èxit o un fracàs “personal” lligat a la seva decisió, depenent de la interpretació dels números que es faci.

 

Que cadascú faci el que cregui que ha de fer, des de la llibertat personal, però sempre assumint les conseqüències dels seus actes i atenent als compromisos personals i col·lectius que hagi adquirit que, per ser adquirits des de la llibertat, han de respectar la voluntat d’aquells que va decidir recolzar aquest mateix compromís.