“... Espanya emet deute per pagar interessos del mateix
deute, un cercle viciós de tot apalancat que condueix segons els economistes
directament a la ruïna...
...Per aquest motiu Mariano Rajoy s'estigui plantejant de
cara a la tardor nous retallades que toquin a les pensions, al subsidi de
desocupació i altres despeses sanitàries...."
Això era el que publicava avui un diari digital, definint la
noticia com la “pitjor notícia econòmica del mes” i que jo diria “econòmica i
social”, perquè les conseqüències negatives que poden provocar una nova bateria
de retallades - com segur es planteja aplicar el Govern de l’Estat – poden ser
d’una magnitud, a priori, difícil de calcular.
Però clar, això té una importància relativa i queda en un
segon pla perquè el que realment preocupa a la societat és qui, com o en nom de
qui participarà en l’anomenada via catalana el proper dia 11 de setembre.
Diuen uns que qui participi serà etiquetat i comptabilitzat
com independentista (cert, per això jo no hi aniré), encarta que tots som
conscients, fins i tot els organitzadors, de que no tothom que hi participarà
en aquesta cadena humana és partidari de la independència de Catalunya.
I diuen altres que qui no hi vagi serà considerat com
espanyolista i anti català, afirmació falsa i insultant pel que fa al meu cas,
i que a més a més em ratifica en la meva decisió de no participar en cap acte
d’aquest tipus, tant en la cadena humana a favor de la independència, com en
una suposada cadena humana (que també es podria fer), en contra.
Perquè, com deia en Pepe Rubianes en una de les seves
magnífiques intervencions, me la bufa (ell ho deia en altres paraules), perquè
entenc que no és prioritari ni és el problema social que necessita una solució
urgent.
A mi em preocupa l’atur, la sanitat, l’educació, els
desnonaments i l’accés a l’habitatge, els impostos o les pensions. Em preocupa
tot allò que genera desigualtat i injustícia social; tant sigui a casa meva, a
Catalunya, a Espanya, a Europa, al món. Per això soc socialista, i continuaré
sent-lo, a l’igual que català, sigui Catalunya independent o sigui una
Catalunya integrada en una desitjada Espanya federal.
I em provoca un desencís profund l’actitud d’aquells que, exercint
una irresponsable responsabilitat política o aquells que no la tenen però que aspiren
a tenir-la, dediquin els seus esforços físics i mentals a qüestionar si van o
no a una cadena humana, esdeveniment que alguns voldran valorar com un èxit o
un fracàs “personal” lligat a la seva decisió, depenent de la interpretació
dels números que es faci.
Que cadascú faci el que cregui que ha de fer, des de la
llibertat personal, però sempre assumint les conseqüències dels seus actes i
atenent als compromisos personals i col·lectius que hagi adquirit que, per ser
adquirits des de la llibertat, han de respectar la voluntat d’aquells que va
decidir recolzar aquest mateix compromís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada