I desprès d’un impossible consens, què?

Tots els que ens dediquem d’alguna manera a la mediació o a la intermediació, tenim un referent: el consens, com a pas previ per a cristal·litzar un acord efectiu, que és el veritable objectiu d’una negociació.

Però clar, què passa quan no hi voluntat de consens i, per projecció negativa, no hi ha possibilitat d’acord?

En negociació, arribar a aquest punt implica fer visible el fracàs de les parts; i és aquest el motiu pel que moltes negociacions s’eternitzen, sense tenir en compte que allargar en el temps les converses per arribar a un acord quan ja no hi ha possibilitat de consens, es la negativa al reconeixement de lo inevitable que, normalment, es tradueix en un acord forçat que, desprès, ningú respecte.

Quan dono alguna xerrada sobre negociació i, per suposat, quan haig de participar en alguna, tant sigui com a part o com a mediador, sempre tinc en compte la variable temps, intentant percebre les voluntats i les capacitats negociadores dels que tenen la definitiva decisió, per a concloure quan una negociació ja ha acabat perquè ja no existeix possibilitat d’avenç.

És cert que en aquet punt, el fracàs representa posar en mans d’un tercer la imposició de l’acord, mitjançant un laude (que la majoria de cops és acceptat per imperatiu, no per creença en el resultat, per la qual cosa no satisfà a ningú, ni tant sols al que ha de dictar-ho).

Però què passa quan no existeix aquest element imperatiu, és a dir, quan la negociació respon a una voluntat de consens, que no de necessari acord, per aparèixer un nou element com és el pes del número.

Doncs aquí encara és pitjor en quan al resultat efectiu, ja que no hi supeditació responsable (menys o més justa) d’un tercer per a dictar un decisió, i entra el joc de les majories i minories que no és garantia d’èxit, ja que provoca allò que tots els que ens dediquem a la negociació, mediació, intermediació o gestió de conflictes rebutgem, és a dir, que hi hagin perdedors i guanyadors.

El “tanto tienes tanto vales”, agradi o no agradi, és democràticament correcte i la base del sistema democràtic com a solució per a vehicular l’exercici de la responsabilitat, quan les posicions de les parts estan confrontades.