diumenge, 11 d’agost de 2013

Cuan gritan esos malditos....


Cuan gritan esos malditos, però mal rayo me parta, si concluyendo esta carta, no pagan caro sus gritos!
Aquests versos del Don Juan Tenorio de José Zorrilla m’han vingut al cap aquesta matinada, quan a les 4:30, desprès de dues hores d’haver aconseguit posar-me en braços de Morfeo uns energúmens, a cop de flamenc i de palmes, m’han tret amb violència auditiva del meu estat de somni profund i m’han tornat a una realitat que, per horari, no tocava en aquest moment.
Això sí, cantaven força bé i el ritme hagués sigut agradable en una altre franja horària, però a aquestes hores intempestives, ni en Carusso hagués aconseguit treure’m un somriure de plaer musical.
He desitjat amb totes les meves forces que aquell “rayo” del Tenorio és convertís en realitat i,  amb una demostració d’energia descarregués el seu poder i provoqués tal ensurt als cantors que els deixés en un estat temporalment catatònic, o bé que emmudís les seves goles per una temporada.
Sabia per experiència d’altres situacions idèntiques, o millor creia saber, que ni l’aparició sobtada al balcó d’un adormit personatge amb aspecte (suposo) que gens agradable, abillat amb panys menors i recriminant l’actitud  dels pretendents emuladors d’en Camaron, els farien desistir de la seva actuació i que seria la policia finalment, qui hauria de posar fi a aquesta escalada a “l’estrellato” flamenquil.
Però sorpresa!, un “ja vale, ja ni ha prou!” ha estat suficient i, amb mirada de sorpresa dirigida a l’aparegut a la balconada que era jo, han demanat disculpes, han callat i han marxat en silenci; no sé si han traslladat la seva actuació a altre indret de la ciutat i hauran sigut altres veïns els que hauran patit els càntics i les palmes d’aquests energúmens penedits (espero que no), però s’ha de dir que malgrat no haver confrontat, com és habitual en aquest tipus de situacions, manifesten una nul·la capacitat de convivència i de respecte als altres.
Crec en la pedagogia com a mesura per eradicar actuacions punibles com aquesta, i penso que ha de ser en edat tendre quan s’ha de alliçonar als infants perquè es conscienciïn de que el respecte és la base de tota convivència; però el problema és que els grans, com a mirall de petits són l’exemple a seguir, per la qual cosa, ara per ara,  són aquests “ganàpies”, alguns d’ells ja pares, els que necessiten accions pedagògiques que em comprometo a plantejar i programar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada