dimecres, 28 d’agost de 2013

Principis i resolucions

Ho sabem, ho diem i continuem com si no res. Ens han convertit en l’enemic a batre i han aconseguit alimentar la confrontació interna del PSC.
 
Fins i tot, la nostra candidesa es tal que ens han fet caure en el parany de dubtar dels nostres propis principis, creant dos bàndols que, si ens posessin a analitzar els posicionaments, es diferencien en la manera, les mecanismes o les vies per a defensar dos elements bàsics en el que tots estem d’acord. Federalisme i Dret a Decidir.
 
Però ens han fet confondre principis i resolucions, perquè si bé és cert que en la seva Declaració dePrincipis el PSC es declara Federalista, (i en aquest sentit tots els que militem en el PSC hem de respectar i defensar sense discussió aquesta afirmació, de la mateixa manera que declarem de manera obvia que som socialistes), el Dret a Decidir és una eina que hem resol defensar, no com a principi sinó com a mecanisme per a què els ciutadans i ciutadanes puguem dir, de manera democràtica, quina és la nostra visió de Catalunya.
 
La visió del PSC, a diferencia d’altres formacions polítiques, està ben clara i no està supeditada a interessos electorals, perquè està definida en la seva Declaració de Principis.
 
I estic d’acord amb aquells que entenen que qui no està d’acord amb els principis del PSC no és normal que militi “activament” en el PSC perquè, repeteixo, crec que els possibles canvis en els principis d’una organització política han de ser mínims, i han d’estar supeditats a situacions puntuals per a vèncer, per exemple, un possible arcaisme que provoqui desconnexió amb la realitat, que no és el cas. Com a mostra, la renúncia al seguiment de polítiques marxistes que va fer el PSC, o la renúncia al Dret d’autodeterminació dels pobles, que va fer el PSOE.
 
Per això, qui faci de la independència de Catalunya el seu cavall de batalla i el seu objectiu crec que no seria honrat amb ell mateix que milités, ara per ara, en el PSC. I no vol dir que deixi de ser un company socialista, com alguns ens volen fer veure.
 
I estic segur que, qui està en aquesta tessitura, ja haurà optat per deixar la militància (conec alguns), de la mateixa manera que conec a altres que han optat per a continuar com a simpatitzants, des del silenci i el respecte a la majoria, pensant que no sobra ningú, i esperant que el PSC patirà canvis en els seus principis bàsics en referència a aquest tema, i que jo espero que no succeeixi.
 
Però la diferència en les formes per aconseguir que els ciutadans, en l’exercici democràtic de decidir, optin per la postura explicitada en els principis del PSC, no pot ser un element distorsionador en línies generals perquè, al provenir d’una resolució, necessita desenvolupar-se tenint en compte estratègies o tacticismes polítics, com ara ens agrada dir, atenent a àmbits territorials o de responsabilitat representativa.
 
Sí que hem d’exigir que, en representació del PSC, no s’acudeixi a esdeveniments de caire independentista, i en aquest sentit estic pensant en la denominada via catalana, manifestament convocada per a exigir la independència de Catalunya. Seria contrari als principis del PSC.
 
Però això no vol dir que el que hi vagi a nivell personal, i que no tingui cap representació orgànica, hagi de ser obligat a deixar el PSC perquè, possiblement, el grau de coincidència en la declaració de principis pugui fer compatible la seva militància.
 
Sincerament em semblen més greus algunes manifestacions basades en la intransigència i en l’amenaça, sobre tot abocades des de xarxes socials, que utilitzant la desqualificació personal, alimenten una lluita caïnita que l’únic que fa és generar confusió i beneficiar a aquells que  tenen com a via i eina la satanització del federalisme que defensem des del PSC.

I have a dream

Avui tothom recorda que fa 50 anys en Martin Luther King va tenir un somni, compartit amb milions de persones (no tots de color) que exigien l’eradicació de la injustícia i l’opressió.
 
I això m’ha fet venir a la memòria una anècdota que vaig viure a Barcelona, ara fa 25 anys i que, recordant-la, encara em fa sintir vergonya pròpia i aliena.
 
Essent Responsable Nacional de Ports de l’UGT, vaig rebre la visita d’una sindicalista sud-africà de color.
 
L’home que venia a Barcelona via Madrid, va arribar amb retard, de més d’un dia. Bé, la veritat és que els companys de Madrid al van “perdre”, i era impossible localitzar-lo.
 
Al final ens van avisar de que la Policia Nacional el tenia detingut i, utilitzant tos els mecanismes diplomàtics possibles (no precisament els sud-africans, ja que hem de pensar que en aquell temps encara la política de l’apartheid estava en plena vigència) al van alliberar.
 
Quan va arribar a Barcelona li vaig preguntar per la situació, tot i demanant-li disculpes per l’actitud de la policia, i haig de dir que no li va donar cap importància, ho entenia com una situació normal, quotidiana en el seu país. Però clar, no estaven al seu país, i no era de rebut que el motiu de la seva detenció fos “porque era negro”, com em van comunicar des de Madrid i com deia l’atestat policial.
 
I com és normal, el vam portar a dinar, i recordo que va ser al Club Nàutic de Barcelona, desprès d’una visita per les instal·lacions portuàries.
 
Crec que poques vegades m’he sentit tan malament. Va demanar un bistec, i quan li van portar  va fer una pregunta que ens va deixar als que l’acompanyaven en un incòmode silenci. Amb ganivet i forquilla a la mà, a punt de tallar: “Para cuàntos és, cuantos trozos hago?
 
 
"Yo tengo un sueño: que un día esta nación se pondrá de pie y realizará el verdadero significado de su credo: "Sostenemos que estas verdades son evidentes: que todos los hombres son creados iguales".
 
Yo tengo un sueño: que un día sobre las colinas rojas de Georgia los hijos de quienes fueron esclavos y los hijos de quienes fueron propietarios de esclavos serán capaces de sentarse juntos en la mesa de la fraternidad.
 
Yo tengo un sueño: que un día incluso el estado de Mississippi, un estado desértico, sofocante por el calor de la injusticia y la opresión, se transformará en un oasis de libertad y justicia.
 
Yo tengo un sueño: que mis cuatro hijos vivirán un día en una nación en la que no serán juzgados por el color de su piel sino por el contenido de su carácter.
 
Yo tengo un sueño hoy. (fragment del discurs d’en Martin Luther King a Washington el 28 d’agost de 1963)

diumenge, 25 d’agost de 2013

Em faig gran!!!


No sé el per què, però avui m’ha vingut al cap una poesia que el meu pare sempre em recitava. Només recordava el començament i alguns troços i amb aquestes dades, un cercador d’Internet m’ha permès recuperar el poema i, el més important, el record.
Com diuen els meus fills, em faig gran!!!  

En un castel·lo perduto
entre boscos e jardinos
tre gattis de pelo fino
fachian mau, mau, marramiau!!...

Un buldoc vigilatore
feto, bup bup, tanto forte
que pel forat de una porte
fuchen les gattis de pore...

Il cani, oh maledetto!,
estaba forto angunioso...
bup, bup, fachia rabioso
mau, mau, el gatti repete.

E entre le cani e le gatti
fechaban gran saragatti...
In tanto, la figlia bel-la
del conti d'aquel castel-lo
cantaba in voche de ciel-lo
el "Yo te l'encenderel-la".

Ma que noite, que delicia!...
Luciente luna bel-lina
reflexaba la bambina
fachendola encantadora...

Al jardino il suo amanti
dedicaba un tristo canti
a la bel-la que il adora
e ab la guitarra chafata
entonaba la traviata
ab voche di regadora.

Il conti, sentint burgitto
restando tuto esverato,
brioso brinca del lito,
guipaba per un forato...
e viendo el gran jolgorio
que habia armatto el tenorio
que era tot un animale
obra presto la finestra
e agafando l'orinale
l'angega sobre la testa...

Un sorollo estravaganti
fatto al caure la terrisa
e hubiera morto de risa
qui vedere al pobre amanti
de cap a pie regalanti,
e hasta xopa la camisa...

En tanto que en el jardino
la figlia i have vedutto
lo que a su amanti ha pasatto
que estaba fetto un perdutto
ab un olor nada fino...
correndo s'ha desmayatto
desobre d'un balansino...

L'amanti, fetto un salvatjo,
vengativo pren coratjo,
vol pujare pel balcone,
li votaba el corazone,
li fujiva la sabata,
l'ofegaba la corbata,
l'entrabanca el cinturone
ma viendo a la sua amante
que estaba fetta un farsel-lo
vol robarla del castel-lo
e non troba la sortita...
il conti tem la partita
i viendo tanto alboroto
va, l'agafa pel gañoto
e estreñendolo se irrita
fins arrancarli la vitta...

Vedendo que fet un ñapo
ab una agulla de capo
clavada al cuore si mata,
cayendo povri signore,
com una rata ofegatta,
de capo en el surtidore...

La figlia torna al sentito
i al veder morto il suo amanti
a galet beu sal-fumanti...
e la sua auca e finita...
Resta il castel-lo perdutto,
ya no s'ascolta cap canti
ni la voce del amanti,
nominato Sisebuto,
tan solo l'eco lontano
porta el tuf d'algun gitano
ab un burro coix de pota
e va recto al corazone
la profunda e cruel canzone
del roncar de una granota.

dimecres, 21 d’agost de 2013

La cadena ens trenca

“... Espanya emet deute per pagar interessos del mateix deute, un cercle viciós de tot apalancat que condueix segons els economistes directament a la ruïna...
 
...Per aquest motiu Mariano Rajoy s'estigui plantejant de cara a la tardor nous retallades que toquin a les pensions, al subsidi de desocupació i altres despeses sanitàries...."
 
Això era el que publicava avui un diari digital, definint la noticia com la “pitjor notícia econòmica del mes” i que jo diria “econòmica i social”, perquè les conseqüències negatives que poden provocar una nova bateria de retallades - com segur es planteja aplicar el Govern de l’Estat – poden ser d’una magnitud, a priori, difícil de calcular.
 
Però clar, això té una importància relativa i queda en un segon pla perquè el que realment preocupa a la societat és qui, com o en nom de qui participarà en l’anomenada via catalana el proper dia 11 de setembre.
 
Diuen uns que qui participi serà etiquetat i comptabilitzat com independentista (cert, per això jo no hi aniré), encarta que tots som conscients, fins i tot els organitzadors, de que no tothom que hi participarà en aquesta cadena humana és partidari de la independència de Catalunya.
 
I diuen altres que qui no hi vagi serà considerat com espanyolista i anti català, afirmació falsa i insultant pel que fa al meu cas, i que a més a més em ratifica en la meva decisió de no participar en cap acte d’aquest tipus, tant en la cadena humana a favor de la independència, com en una suposada cadena humana (que també es podria fer), en contra.
 
Perquè, com deia en Pepe Rubianes en una de les seves magnífiques intervencions, me la bufa (ell ho deia en altres paraules), perquè entenc que no és prioritari ni és el problema social que necessita una solució urgent.
 
A mi em preocupa l’atur, la sanitat, l’educació, els desnonaments i l’accés a l’habitatge, els impostos o les pensions. Em preocupa tot allò que genera desigualtat i injustícia social; tant sigui a casa meva, a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món. Per això soc socialista, i continuaré sent-lo, a l’igual que català, sigui Catalunya independent o sigui una Catalunya integrada en una desitjada Espanya federal.
 
I em provoca un desencís profund l’actitud d’aquells que, exercint una irresponsable responsabilitat política o aquells que no la tenen però que aspiren a tenir-la, dediquin els seus esforços físics i mentals a qüestionar si van o no a una cadena humana, esdeveniment que alguns voldran valorar com un èxit o un fracàs “personal” lligat a la seva decisió, depenent de la interpretació dels números que es faci.
 
Que cadascú faci el que cregui que ha de fer, des de la llibertat personal, però sempre assumint les conseqüències dels seus actes i atenent als compromisos personals i col·lectius que hagi adquirit que, per ser adquirits des de la llibertat, han de respectar la voluntat d’aquells que va decidir recolzar aquest mateix compromís.

diumenge, 18 d’agost de 2013

Concòrdia catalana

Sí, veient com es produeixen els esdeveniments, analitzant amb atenció els arguments a favor i en contra de les diferents postures, apropant-se cada com més l’11 de setembre (que alguns volen que sigui la representació del clímax del seu plantejament amb la vista únicament fixe al 2014) començo a pensar que la situació (i certs interessos) està posant en perill allò que podríem anomenar la concòrdia catalana.

Quan ahir un ciutadà de Sant Feliu em deia, de manera despectiva i quasi insultant tot i comentant la cadena humana que es va fer a la badia de Sant Feliu per reivindicar la independència de Catalunya, que els que hi havien assistit “no són els meus”, i alhora que escoltant les manifestacions d’alguns dels que van assistir titllant “d’enemics a destruir” als que creuen que la independència de Catalunya no és el millor model, no hi ha dubte que el final (sigui el que sigui) deixarà ferida a una gran part de la població que, atenent a les enquestes que avui publica la premsa, estaria al voltant del 50 %.

Doncs bé, haig de dir que tots són els meus, o com a mínim jo crec que han de ser-ho perquè, desprès d’una hipotètica consulta emmarcada en un Dret a Decidir (que aquí sí la gran majoria de la població defensa), i a banda del resultat a la pregunta que es formuli, tots continuarem essent ciutadans i ciutadanes de Catalunya, és a dir, catalans i catalanes.

O sigui que no hi ha enemics; l’únic que hi ha, o ha d’haver-hi, són diferents maneres de veure quin és el model que millor resposta pot donar als interessos de Catalunya, objectiu que tots, suposadament, perseguim.

Però clar, amb desencís, tinc la percepció de que aquest no és el veritable objectiu, i que és fer realitat o consolidar anacròniques reivindicacions i vindicacions les que alimenten certs moviments que, per falta d’arguments sòlids, s’han ancorat en la intransigència posant en perill aquesta concòrdia en la convivència, que sempre ha caracteritzat als catalanes i catalanes, amb independència del seu origen.

diumenge, 11 d’agost de 2013

Cuan gritan esos malditos....


Cuan gritan esos malditos, però mal rayo me parta, si concluyendo esta carta, no pagan caro sus gritos!
Aquests versos del Don Juan Tenorio de José Zorrilla m’han vingut al cap aquesta matinada, quan a les 4:30, desprès de dues hores d’haver aconseguit posar-me en braços de Morfeo uns energúmens, a cop de flamenc i de palmes, m’han tret amb violència auditiva del meu estat de somni profund i m’han tornat a una realitat que, per horari, no tocava en aquest moment.
Això sí, cantaven força bé i el ritme hagués sigut agradable en una altre franja horària, però a aquestes hores intempestives, ni en Carusso hagués aconseguit treure’m un somriure de plaer musical.
He desitjat amb totes les meves forces que aquell “rayo” del Tenorio és convertís en realitat i,  amb una demostració d’energia descarregués el seu poder i provoqués tal ensurt als cantors que els deixés en un estat temporalment catatònic, o bé que emmudís les seves goles per una temporada.
Sabia per experiència d’altres situacions idèntiques, o millor creia saber, que ni l’aparició sobtada al balcó d’un adormit personatge amb aspecte (suposo) que gens agradable, abillat amb panys menors i recriminant l’actitud  dels pretendents emuladors d’en Camaron, els farien desistir de la seva actuació i que seria la policia finalment, qui hauria de posar fi a aquesta escalada a “l’estrellato” flamenquil.
Però sorpresa!, un “ja vale, ja ni ha prou!” ha estat suficient i, amb mirada de sorpresa dirigida a l’aparegut a la balconada que era jo, han demanat disculpes, han callat i han marxat en silenci; no sé si han traslladat la seva actuació a altre indret de la ciutat i hauran sigut altres veïns els que hauran patit els càntics i les palmes d’aquests energúmens penedits (espero que no), però s’ha de dir que malgrat no haver confrontat, com és habitual en aquest tipus de situacions, manifesten una nul·la capacitat de convivència i de respecte als altres.
Crec en la pedagogia com a mesura per eradicar actuacions punibles com aquesta, i penso que ha de ser en edat tendre quan s’ha de alliçonar als infants perquè es conscienciïn de que el respecte és la base de tota convivència; però el problema és que els grans, com a mirall de petits són l’exemple a seguir, per la qual cosa, ara per ara,  són aquests “ganàpies”, alguns d’ells ja pares, els que necessiten accions pedagògiques que em comprometo a plantejar i programar.

dissabte, 10 d’agost de 2013

Pròrroga pressupostària


Era d’esperar que els pressupostos de la Generalitat per l’any 2013 acabessin amb la pròrroga dels que es van aprovar al 2012.
Per al Govern de la Generalitat és l’opció política menys compromesa, la mediàticament menys lesiva i l’administrativament més còmoda. Però també és la que pot donar més joc demagògic, com ho demostren els arguments que, amb tan poca base lògica, s’estan utilitzant.
Presentar uns nous pressupostos implicaria posar “negre sobre blanc” una bateria de retallades obligatòries per a complir amb el dèficit màxim que marca l’Estat. Lògicament això  deixaria en evidència el full de ruta econòmic, situació que permetria als partits de l’oposició a qüestionar la gestió econòmica del Govern, amb xifres a la mà, alhora que obligaría als partits que els hi donen suport a replantejar-se el seu recolzament.
Però prorrogar uns pressupostos no significa que la Generalitat de Catalunya “jugarà” amb els mateixos diners del pressupost 2012, encara que aquests diners apareguin en partides específiques, perquè la gestió econòmica pel 2013, al igual que la del 2012, no es sustenta voluntats de paper, sinó en líquid i en les possibilitats d’endeutament. I en aquest tema en som conscients d’una realitat basada en l’experiència de l’exercici anterior.
El Govern de la Generalitat, amb aquesta pròrroga pressupostària, únicament ha aconseguit sortir del pas de cara a la galeria, perquè els números són els que són i la situació és la que és, i això no es pot amagar.
Si és necessari fer retallades a l’estat del benestar (que ho serà!), amb la pròrroga el Govern s’estalvia el mal tràngol de fer públic el servei a on les aplicarà.
Si la caixa no permet complir amb les deutes que la Generalitat té amb els Ajuntaments, (com així serà, malauradament) amb la pròrroga ens mantindran en una situació d’esperançadora dubte.
Si els drets dels treballadors i treballadores han de patir un atac en les seves condicions laborals, amb la pròrroga pressupostaria ens tindran en aquella disjuntiva de “paga sí paga no”.
O sigui, que si el Govern de la Generalitat hagués presentat els pressupostos, aquests no haurien tingut, per una banda, el recolzament dels grups polítics (en teoria de cap), amb les conseqüències que això tindria per la governabilitat, i per altra banda, anunciarien a la ciutadania de quin mal “hem de morir”, el que representaria obtenir una resposta bel·ligerant de la societat catalana.
El que sí és clar és que la pròrroga pressupostària no es tradueix en millora ni en creixement, sinó que ens deixa en una situació d’indefinició i d’indefensió idèntica a la que teníem abans.
Això sí, “ojos que no ven, corazón que no siente”

11–S. Cercant comuns denominadors

Arriba el dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, a on els catalans i catalanes celebrem el nostre dia, mostrant al món l’orgull de ser catalans.
 
Malgrat la meva opinió contrària, que no anti, a qualsevol senyal que obligui a desfilar rere un símbol artificial (per això no m’agraden les banderes), entenc que aquest dia es vulgui fer visible el sentiment identitari, encara reivindicatiu, mitjançant un estendard quadribarrat.
 
I és igual la ideologia o el límit que un vulgui posar a les seves reivindicacions, tant siguin personals o col·lectives; es tracta de que aquells que estan a davant i que es neguen a reconèixer els drets de millora de Catalunya com a poble, vegin que aquestes reivindicacions no es circumscriuen simplement a la reclamació programàtica d’uns partits, si no a l’exigència legítima del poble de Catalunya.
 
Sempre dic el mateix, i ho diré fins a la sacietat; com sempre el dia 11 tenim l’oportunitat de demostrar fermesa però, com cada dia 11 de setembre, continuarem deixar passar l’oportunitat i mostrarem únicament feblesa. Clar, em pregunto si el que s’està buscant interessadament per part d'alguns és això, una manifestació clara de que el poble de Catalunya no està d’acord en reivindicar i, per extensió lògica, ni tant sols en què està reivindicant (que això seria un debat de dia 12), alimentant una resposta negativa de l’Estat central.
 
En aquest moment tenim dos conceptes que ens permeten sortir al carrer quasi de manera monolítica i majoritàriament unitària.
-  Primer comú denominador: La gran majoria dels catalans i catalanes estem d’acord en reclamar el dret a decidir; discutirem de mecanismes, de dates o de preguntes, però el que no hi ha dubte és que el dret a decidir, com a proposta programàtica de la majoria representativa al Parlament de Catalunya (aquí sí majoria qualitativa i quantitativa) defensa aquest dret.
 
- Segon comú denominador: Tenim un senyera, com a símbol identitari que aglutina tots els sentiments. Per què hem de “desfilar” rere banderes que relativitzen les reivindicacions comunes i que no generen les complicitats majoritàries que necessitem mostrar a l’exterior?.
 
No serè jo el que qüestioni la llibertat de cadascú per a reivindicar el que cregui convenient; ni tant sols la manera de fer-ho (mentre no sobrepassi el límit de la llibertat del veí) però, en ares de l’objectiu i l’interès comú, no és millor trobar i aplicar la unitat d’acció, utilitzant els elements que ens uneixen i no els que poden generar discrepància i desunió?.
 
Tot i essent contrari a les banderes, jo el dia 11 de setembre reivindicaré el Dret a Decidir portant amb orgull la senyera sense cap element additiu, com a símbol d’unió de tots els catalans i catalanes, i que tant dona "cobertura" als que reivindiquen la independència com a model d’estat, com als que reivindiquem el sistema federal perquè creiem que és el que millor respon als interessos de Catalunya.
 
 

dimecres, 7 d’agost de 2013

Sorolls de Festa Major

Entenc la queixa, encara que no la comparteixo!. Els actes de la Festa Major provoquen fressa i molesten a aquells que volen silenci.

Però clar, és la setmana de Festa Major!. Una setmana durant la que la ciutat celebra, amb tota l’alegria la seva festa. I que jo recordi sempre s’ha celebrat al mateix lloc i amb la mateixa fressa!.

Amb el reclam cridaner dels que conviden a gaudir de les atraccions, o amb la música de moda que els acompanyen!

Amb els concerts que fan gaudir a centenars, si no milers, de ciutadans i ciutadanes amb orquestres populars per a moure’s al ritme de les cançons de moda!.

Amb activitats, certament sorolloses, que animen a la participació!.

Però això és la Festa Major, la nostre Festa Major, i així ha de continuar sent-lo.

I sé que pot molestar als que vivim a on es concentren la majoria d’activitats, com algú diria, a l’ull de l’huracà de la Festa, és a dir, al passeig; però és la Festa Major, i hem d’assumir-ho, no ja amb resignació sinó amb alegria, perquè quan vam decidir anar a viure habitualment o temporalment al passeig (jo visc al passeig tot l’any), sabíem que durant uns dies d’agost, en aquest indret es celebrava la  Festa Major.

I ara no val  a dir que la Festa Major molesta perquè no ens deixa descansar!

Les activitats de la Festa Major són, pràcticament, les mateixes de tota la vida, en les mateixes dates i, malauradament d’ençà un temps, amb les mateixes queixes (injustificades i injustes) dels mateixos veïns.

I no vol dir que no hi hagin coses a millorar, però em pregunto si per a “respectar el descans” d’uns veïns que durant uns dies es neguen a “patir” la Festa Major, hem de sacrificar a tota una ciutat que durant aquests mateixos dies tenen el dret adquirit de gaudir de la seva festa, com és tradicional.


Crec que seria una injustícia.

diumenge, 4 d’agost de 2013

Marxen pel dret a decidir? No

Que algú em perdoni, però el titular és realment manipulador, traslladant  a l’exterior una imatge tergiversada de la situació que vivim al sí del PSC: “Centenars de militants deixen el PSC pel dret a decidir”.
 
I no perquè no hagin deixat la militància alguns companys i companys, fins i tot centenars com diu la publicació, sinó perquè crec que és fals que aquest abandonament sigui simplement pel dret a decidir, una vindicació que el PSC porta al seu programa i que defensa dia sí, i dia també.
 
En tot cas, si la discrepancia entre uns i els altres està en el dret a decidir, no radica en l’exercici del propi dret, si no en l’objectiu que es persegueix i en la mecànica per aplicar-ho; és a dir, uns volen que el resultat d’una consulta sigui el preàmbul d’un trencament de molta profunditat amb Espanya, (fins i tot, a nivell intern, alguns de manera perversa volen, com a pas previ argumental, un trencament amb el PSOE), i els altres defensem una consulta lliure i vinculant, en la que cada qual pugui escollir l’opció que vulgui; en aquest cas, la reforma constitucional que avanci en la consecució d’un veritable estat federal.
 
I vull pensar, i així vull verbalitzar-ho encara que hem resulta difícil, que aquells companys i companyes que han decidit deixar la militància del PSC consideren que aquest fet diferencial té prou importància conceptual i ideològica com per a no respectar la decisió majoritària de la militància del partit i renunciar, de cop i volta, a un compromís de molts anys amb el socialisme orgànic català representat majoritàriament pel PSC, i en el que molts d’ells han assumit responsabilitats de gran transcendència, pública i organitzativa.
 
Però cadascú ha de respondre per les seves decisions que, com no podia ser d’altra manera,  mereixen el màxim respecte encara que les consideri equivocades, desmesurades i lesives pels interessos del PSC, en particular, i de la ciutadania catalana en general.

FMI. Inconsciència etílica?

Aquests del FMI i els seus il·luminats satèl·lits, o estan en estat etílic o han decidit sense disfresses, actuar com arma de destrucció massiva col·locant-nos, descalços,  al peu dels cavalls.

Estem per sota la mitja salarial d’Europa (quasi un 17% menys i encara, el Fons Monetari Internacional s’atreveix a demanar que els treballadors i treballadores ens baixem el salari un 10 %.

Però es que a més a més ja tenen la poca vergonya - perquè així s’ha de dir -, d’anunciar que aquesta rebaixa salarial ha d’anar acompanyada d’un augment de l’IVA, un impost que pressiona fiscalment als més febles.

Segons el FMI, l’objectiu d’aquestes propostes no és altre que reduir la taxa d’atur, complementant “el gran èxit que ha tingut la reforma laboral” del Govern del PP, obviant que des de l’aplicació d’aquesta “exitosa” reforma ha disminuït l’ocupació i s’ha precaritzat el mercat laboral.

I al “tanto que va de canto”, que alguns estudiosos acòlits del FMI afirmen que només ens hem baixat la meitat del 30 % de l’excés de riquesa que gaudim. O sigui que encara falta. I això quan s’anuncia que els bancs, veritables responsables de la crisi alhora que beneficiats de la mateixa, han tingut un benefici net de milers de milions d’euros.

De totes aquestes mesures que es plantegen només una pot tenir incidència positiva, sempre que vingui acompanyada de una necessària bateria de polítiques actives d’ocupació i del control sobre les inversions estructurals de les empreses, únic camí per la recuperació econòmica i social: Facilitats a les empreses, tant d’ordre financer, creditici o contributiu, no com a via per incrementar beneficis empresarials, sino com a contrapartida obligatòria per a crear llocs de treball.

dissabte, 3 d’agost de 2013

I desprès d’un impossible consens, què?

Tots els que ens dediquem d’alguna manera a la mediació o a la intermediació, tenim un referent: el consens, com a pas previ per a cristal·litzar un acord efectiu, que és el veritable objectiu d’una negociació.
Però clar, què passa quan no hi voluntat de consens i, per projecció negativa, no hi ha possibilitat d’acord?
En negociació, arribar a aquest punt implica fer visible el fracàs de les parts; i és aquest el motiu pel que moltes negociacions s’eternitzen, sense tenir en compte que allargar en el temps les converses per arribar a un acord quan ja no hi ha possibilitat de consens, es la negativa al reconeixement de lo inevitable que, normalment, es tradueix en un acord forçat que, desprès, ningú respecte.
Quan dono alguna xerrada sobre negociació i, per suposat, quan haig de participar en alguna, tant sigui com a part o com a mediador, sempre tinc en compte la variable temps, intentant percebre les voluntats i les capacitats negociadores dels que tenen la definitiva decisió, per a concloure quan una negociació ja ha acabat perquè ja no existeix possibilitat d’avenç.
És cert que en aquet punt, el fracàs representa posar en mans d’un tercer la imposició de l’acord, mitjançant un laude (que la majoria de cops és acceptat per imperatiu, no per creença en el resultat, per la qual cosa no satisfà a ningú, ni tant sols al que ha de dictar-ho).
Però què passa quan no existeix aquest element imperatiu, és a dir, quan la negociació respon a una voluntat de consens, que no de necessari acord, per aparèixer un nou element com és el pes del número.
Doncs aquí encara és pitjor en quan al resultat efectiu, ja que no hi supeditació responsable (menys o més justa) d’un tercer per a dictar un decisió, i entra el joc de les majories i minories que no és garantia d’èxit, ja que provoca allò que tots els que ens dediquem a la negociació, mediació, intermediació o gestió de conflictes rebutgem, és a dir, que hi hagin perdedors i guanyadors.
El “tanto tienes tanto vales”, agradi o no agradi, és democràticament correcte i la base del sistema democràtic com a solució per a vehicular l’exercici de la responsabilitat, quan les posicions de les parts estan confrontades.   
 
 

divendres, 2 d’agost de 2013

Convèncer als convençuts? Absurd

Tenia raó en Pere Navarro; hem de fer apologia del federalisme, al carrer, a les associacions, allà a on sigui, defensant el nostre model d’estat en contraposició al trencament que plantegen els partidaris de la independència de Catalunya o en contraposició a  la recentralització dels que “militen” en el nacionalisme ranci basat en el immobilisme.
 
Perquè el federalisme s’ha d’explicar a aquells que no ho entenen; a aquells que han “comprat” l’idea interessada de que un model federal és sinònim de submissió.
 
Avui, en un debat interessant entre amics i amigues de molt diferent ideologia a la meva, sobretot en aquest tema, he practicat allò que podríem anomenar pedagogia federalista, explicant les bondats del federalisme en front d’altres opcions i, la veritat, és que no sé si he convençut a alguns. El que sí tinc clar és que he generat dubtes i que alguns, fins i tot, han manifestat coincidències més enllà de la utopia que representa l’independentisme ideològic.
 
I continuaré fent-lo, allà a on sigui, perquè crec, a l’igual que el Primer Secretari del PSC i de la gran majoria del Consell Nacional que s’ha de sortir al carrer a convèncer als que no estan convençuts, normalment per  desconeixement; això sí, amb tot el respecte a aquells que pensen diferent, perquè dedicar esforços per a convèncer a aquells que ja estan convençuts és d’una facilitat que ratlla la covardia acomodada dels que fan molt poc, és endogàmic, és absurd i d’una manifesta baixa rendibilitat política, actitud impròpia d’una militància que creu que el federalisme és la millor opció.

dijous, 1 d’agost de 2013

Catòlics, evangelistes i agnòstics

Sempre em fan la mateixa pregunta, i jo sempre tinc la mateixa resposta.
 
- Juanjo, per què declarant-te agnòstic i, fins i tot ateu (gràcies a Deu), vas a missa el dia 1 d’agost.
 
- És la Festa Major de Sant Feliu de Guíxols; la festa de tots els guixolencs i guixolenques i, com a representant polític local, tinc el deure de mostrar respecte a tot allò que afecti a la ciutadania. I avui, dia 1 d’agost, els catòlics de la ciutat celebren el dia de Sant Feliu, amb l’acte solemne de la Santa Missa a l’església del Monestir, i crec que haig de ser-hi i, repeteixo, mostrar respecte.
 
El per què del meu agnosticisme és una qüestió personal que només afecta als meus sentiments - pels que també demano respecte - però avui, la celebració d’aquest esdeveniment catòlic m’ha traslladat una sensació especial.
 
No tant sols per la presència de la Colla Gegantera de la ciutat que, malgrat el cansament confessat desprès de moltes hores d’activitats pels carrers de Sant Feliu, han portat el gegant i la geganta al Monestir a oferir un pom de flors (i això m'agrada), sinó perquè avui el Mossèn ha convertit aquesta Missa en un acte ecumènic a on, en un gest de visió i de necessària convivència de les diferents creences, amb comuns denominadors no excloents, que es donen cita en el sí de la ciutadania, evangelistes i cristians han pogut compartir les seves plegaries.
 
Possiblement alguna cosa estigui canviant si, en un mateix acte religiós, hem pogut compartir pensaments, idees i plegaries catòlics, evangelistes i agnòstics. I això és positiu.