dimarts, 2 de juliol de 2013

Si és la meva opinió, per què amagar-la?

Avui algú em “recriminava”, en resposta al post que vaig publicar ahir al meu blog personal, que hem convertís en un “suïcida polític” fent públic, per enèsim cop, el meu posicionament a favor del dret a decidir però no a favor de la independència, ja que això era nedar a contracorrent, col·locant-me en una en una situació no gaire popular.
 
La postura més còmode, segons aquest company, era deixar-me portar per l’opinió mediàtica (presumptament majoritària) i, quan les postures estiguin clares, decantar-me per una opció o una altra.
 
Com diu en la cançó d’en Fito i los Fitipaldis, “no voy a despertarme porque salga el sol”, és a dir, penso el que penso i no em trairé jo mateix; això seria tant absurd com fer-me trampes al solitari, el que està molt lluny de la meva manera de ser.
 
Però aquest company, segur que actuant de “bona fe” però incidint encara més en les meves opinions, feia esment a la meva afirmació de que no “em fa por la independència, encara que no crec que sigui el millor model per al meu país”, preguntant-me que, si s’aconseguís una desitjada independència com reivindica aquesta presumpte majoria de catalans, quina seria la meva postura política i personal.
 
Haig de reconèixer que tenia la resposta preparada: El Juanjo continuarà sent el Juanjo, un socialista català militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, mentre existeixi prou coincidència organitzativa amb el PSC (perquè la ideològica està fora de dubta), en la seguretat de que en un possible canvi de model d’estat, el PSC serà l’únic partit que te garantida la subsistència.
 
Són els militants dels partits que tenen com únic objectiu la independència “carpetovetònica” els que, un cop aconseguida, estarien condemnats a desaparèixer com a militants, de la mateixa manera que també ho estarien aquells que tenen com únic objectiu combatre aquesta independència des de posicions immobilistes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada