Si no recordo malament va ser als finals dels anys 90 quan
un debat insuls i absurd, al meu entendre, va acaparar l’atenció de la
ciutadania, en un patètic enfrontament entre territoris per la denominació de l’idioma
que parlaven uns i els altres.
Jo, en aquell momento residia a Madrid amb responsabilitat en
el Sector Federal de Ports, Duanes i Consignatàries de la UGT, i algú també va
voler introduir aquest debat lingüístic en el sí d’aquest col·lectiu a on convivíem
ciutadans i ciutadanes de tot l’Estat encara que el quid de la qüestió, com és
de suposar, es centrava en valencians, mallorquins i catalans.
De manera conseqüent alhora que racional, i amb la finalitat
de evitar una controvèrsia que no portava enlloc, vaig dir que a partir d’aquell
moment afirmava que era realment un poliglota i que a banda de parlar castellà,
català, a crits, per telèfon, i tenir alguna noció de francès i anglès, també parlava
valencià i mallorquí., perquè el meu objectiu era entendre’m amb la gent, amb
independència de com es deia l’idioma que parléssim. Lo important era parlar.
Ahir, amb satisfacció per la meva part, el Miquel Iceta va
dir pràcticament el mateix, posant de manifest que no hauria de ser cap entrebanc
per a la convivència si, per exemple, a la Comunitat Valenciana defensessin que
l’idioma que parlen és el valencià i no el català, que és la nostra llengua a Catalunya,
de la mateixa manera que si a les Illes Balears afirmen que el seu idioma és el
mallorquí.
Cap comentari:
Publica un comentari