Objectiu: entendre’ns

Si no recordo malament va ser als finals dels anys 90 quan un debat insuls i absurd, al meu entendre, va acaparar l’atenció de la ciutadania, en un patètic enfrontament entre territoris per la denominació de l’idioma que parlaven uns i els altres.

 

Jo, en aquell momento residia a Madrid amb responsabilitat en el Sector Federal de Ports, Duanes i Consignatàries de la UGT, i algú també va voler introduir aquest debat lingüístic en el sí d’aquest col·lectiu a on convivíem ciutadans i ciutadanes de tot l’Estat encara que el quid de la qüestió, com és de suposar, es centrava en valencians, mallorquins i catalans.

 

De manera conseqüent alhora que racional, i amb la finalitat de evitar una controvèrsia que no portava enlloc, vaig dir que a partir d’aquell moment afirmava que era realment un poliglota i que a banda de parlar castellà, català, a crits, per telèfon, i tenir alguna noció de francès i anglès, també parlava valencià i mallorquí., perquè el meu objectiu era entendre’m amb la gent, amb independència de com es deia l’idioma que parléssim. Lo important era parlar.

 

Ahir, amb satisfacció per la meva part, el Miquel Iceta va dir pràcticament el mateix, posant de manifest que no hauria de ser cap entrebanc per a la convivència si, per exemple, a la Comunitat Valenciana defensessin que l’idioma que parlen és el valencià i no el català, que és la nostra llengua a Catalunya, de la mateixa manera que si a les Illes Balears afirmen que el seu idioma és el mallorquí.