
Sorpresa?, taxativament, no. Tant el PSC com el PSOE ja
havien anunciat que la reforma constitucional era l’única via que possibilitaria
una declaració conjunta, en un clar equilibri entre l’immobilisme centralitzador
i la ruptura territorial i política.
Els dos partits han sigut coherents amb els seus postulats,
utilitzant els manuals de l’anomenat tacticisme polític, que no és altre cosa
que la modernització nominal de l’estratègia política de tota la vida, per
aconseguir un previsible i després anunciat consens en el sí del socialisme
estatal.
És cert que les expectatives d’aquells que des del PSC,
pensaven que s’hauria d’haver intensificat la pressió sobre el PSOE per a què,
com a mínim, s’hagués acceptat el dret a decidir, s’han truncat; però al mateix
nivell i de la mateixa manera que han patit una segura frustració aquells que, des
del PSOE, s’havien posicionat en contra del Federalisme que defensa el PSC.
El cas és que ara tenim les coses clares, sense marge a diatribes
ni derivades, sense possibilitat d’elucubracions en referència a les postures
que podria adoptar el PSC, com a partit, relacionades amb possibles moviments que
poguessin alimentar tesis independentistes.
Hem donat un pas vers el federalisme que defensa el PSC i,
coneixent i tenint contacte habitual amb molts companys i companyes del PSOE, m’atreveixo
a afirmar que el pas ha sigut de gegant.
Haig de dir que, amb aquesta declaració de Granada, els que
crèiem i continuem creient que la solució és el federalisme reformador i no el trencament
traumàtic, ens podem sentir menys incòmodes (que no vol dir completament còmodes).
Però falta molt camí per a recórrer i segur que no serà
fàcil perquè, a l’efecte de cert desencís que els “federalistes” catalans podem
tenir per no haver aconseguit una declaració contundent i monolítica del
socialisme estatal sobre el federalisme que defensa el PSC, patirem també la
càrrega d’aquells independentistes que, creient en la independència però amb el
convenciment de la seva inviabilitat, trobaran en aquest posicionament del PSC el
“boc expiatori” per a justificar la no consecució natural de la independència catalana
que, repeteixo per enèsim cop, no defenso però no em fa por.
Cap comentari:
Publica un comentari