diumenge, 7 de juliol de 2013

La Declaració de Granada

He llegit amb atenció la denominada Declaració de Granada que, com a resolució del Consell Territorial del PSOE celebrat ahir 6 de juliol, planteja les línies mestres de la seva concepció d’estat, donant resposta a les aspiracions de part de la ciutadania catalana de declarar-se com estat independent.
 
Sorpresa?, taxativament, no. Tant el PSC com el PSOE ja havien anunciat que la reforma constitucional era l’única via que possibilitaria una declaració conjunta, en un clar equilibri entre l’immobilisme centralitzador i la ruptura territorial i política.
 
Els dos partits han sigut coherents amb els seus postulats, utilitzant els manuals de l’anomenat tacticisme polític, que no és altre cosa que la modernització nominal de l’estratègia política de tota la vida, per aconseguir un previsible i després anunciat consens en el sí del socialisme estatal.
És cert que les expectatives d’aquells que des del PSC, pensaven que s’hauria d’haver intensificat la pressió sobre el PSOE per a què, com a mínim, s’hagués acceptat el dret a decidir, s’han truncat; però al mateix nivell i de la mateixa manera que han patit una segura frustració aquells que, des del PSOE, s’havien posicionat en contra del Federalisme que defensa el PSC.
El cas és que ara tenim les coses clares, sense marge a diatribes ni derivades, sense possibilitat d’elucubracions en referència a les postures que podria adoptar el PSC, com a partit, relacionades amb possibles moviments que poguessin alimentar tesis independentistes.
Hem donat un pas vers el federalisme que defensa el PSC i, coneixent i tenint contacte habitual amb molts companys i companyes del PSOE, m’atreveixo a afirmar que el pas ha sigut de gegant.
Haig de dir que, amb aquesta declaració de Granada, els que crèiem i continuem creient que la solució és el federalisme reformador i no el trencament traumàtic, ens podem sentir menys incòmodes (que no vol dir completament còmodes).
Però falta molt camí per a recórrer i segur que no serà fàcil perquè, a l’efecte de cert desencís que els “federalistes” catalans podem tenir per no haver aconseguit una declaració contundent i monolítica del socialisme estatal sobre el federalisme que defensa el PSC, patirem també la càrrega d’aquells independentistes que, creient en la independència però amb el convenciment de la seva inviabilitat, trobaran en aquest posicionament del PSC el “boc expiatori” per a justificar la no consecució natural de la independència catalana que, repeteixo per enèsim cop, no defenso però no em fa por.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada