Amb total normalitat

Des de que a primera hora del matí escoltava per radio que l’Àngela Bachiller, jove amb síndrome de Down, prendria avui possessió del càrrec de Regidora a l’Ajuntament de Valladolid, he pensat que a la nostre societat encara li falta molt per a evolucionar.

 

Perquè mentre convertim en notícia qüestions que haurien d’estar dins de la normalitat, estem reconeguem que no estem aconseguint avençar gaire i continuem en aquelles discriminacions, tant siguin positives o negatives, contra les que tant ens agrada lluitar però que mai aconseguim vèncer de manera efectiva.

 

Clar, que si encara ens estranya, per exemple, que una dona arribi a desenvolupar un càrrec directiu en alguna empresa, o que encara haguem de continuar forçant la igualtat representativa, com si el gènere tingués relació directe amb la capacitat i formació, tot és posible.

 

Dues persones amb síndrome de Down treballen a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, i puc dir que fan allò que els hi pertoca, pel que estan contractats, rebent per la seva feina un salari a final de mes, com qualsevol altre treballador, amb total normalitat.

 

I amb total normalitat, sense necessitat de ser notícia per tenir síndrome de Down, l’Àngela Bachiller ha pres possessió com a Regidora a Valladolid i desenvoluparà una responsabilitat per la que ha estat escollida democràticament.

 

Amb total normalitat.

El Dret a Decidir

Era de preveure la crítica que els Regidors del Grup Municipal Socialista de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols rebríem per haver dona suport a una moció a on, l’Ajuntament aconsellava a la societat civil local a recolzar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

 

M’agradaria fer diferents apreciacions personals dirigides a aquells que, d’una banda o un altra, trauran punta al tema de la votació que es va produir en el Ple Municipal, oblidant-se d’altres decisions de molta més transcendència per ser qüestions que afecten de manera immediata als ciutadans i ciutadanes.

 

1. Com deia l’altre dia en Miquel Iceta, hem d’aprendre a llegir, o a entendre el que llegim.

 

2. També el tacticisme polític és un factor que s’ha de tenir en compte en les decisions d’un Grup Municipal, així com l’opinió dels militants i simpatitzants del PSC que van tenir l’oportunitat de traslladar-la el proppassat dia 22.

 

3. S’ha de recordar que quan Regidors del Grup Municipal Socialista vam votar a favor de l’adhesió de l’Ajuntament a AMI, el nostra argument va ser que per no ser independentistes, però sí partidaris del Dret a Decidir, teníem l’obligació de defensar allà a on fos possible el nostre model de nació, és a dir, un model Federal. 

 

4. La primera prova de respecte a aquest argument va ser el no recolzament d’algun Regidor Socialista a la Declaració de Sobirania. 

 

5. El proppassat dia 19, en el Consell de Federació del PSC es va presentar la següent moció:

 

"El PSC de les Comarques Gironines, tot entenent que un sistema polític ha de representar la voluntat dels ciutadans i ciutadanes, afirma i reivindica el Dret a Decidir com un dret i un deure de caràcter democràtic, i és partidari d’una consulta al poble de Catalunya sobre el futur. Una consulta legal i que tingui rigor i garanties, sense coaccions ni posicionaments previs, és el mecanisme jurídic i polític per respondre a l’anhel ciutadà manifestat per una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. La consulta és justament el mínim comú denominador que assegura i garanteix la preservació de la unitat i la cohesió dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Dins d’aquest procés el PSC continuarà afirmant que la defensa de la solució federal, d’entesa i de pacte des de la llibertat de totes les parts, és la proposta d’articulació territorial més satisfactòria"

6. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir té com objectiu.

 

- Fer partícips del procés de l'exercici del dret a decidir i de la celebració d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya la societat civil, les institucions més representatives del país, el món local i les forces polítiques que hi siguin favorables, més enllà de la seva posició final, amb els objectius següents:

- Dur a terme una orientació general del procés per fer efectiva la consulta sobre el futur polític de Catalunya.

- Crear un espai de debat i diàleg permanent sobre el dret a decidir.

- Facilitar el debat democràtic que comporta l'exercici del dret a decidir, garantint que el dret a ser consultat comporti també el dret a defensar la posició que cadascú consideri més convenient.

- Recollir les propostes que emanin de la societat civil i dels seus agents i institucions per enriquir el procés de l'exercici del dret a decidir.

- Difondre i garantir els valors democràtics del dret a decidir com a expressió i fonament de la participació ciutadana directa en els afers col·lectius de gran transcendència.

- Garantir la participació i la coordinació dels diferents actors organitzats del país a favor del dret a decidir: entitats socials i ciutadanes independentment del seu objecte social; agents econòmics i socials; partits polítics, i institucions públiques.

- Fer pedagogia i explicar el dret a decidir i la celebració de la consulta; i proposar i impulsar els mecanismes i accions necessaris perquè el debat sobre el futur de Catalunya arribi arreu de la societat catalana i en garanteixi la participació ciutadana. 

 

Repeteixo, no soc partidari de fronteres, estic convençut de que la independència no és el sistema que millor pot respondre a les necessitats i interessos de Catalunya (però no em fa por) i crec fermament en el model federal d’estat, i així ho he manifestat públicament. Crec que és el millor model, i coincideixo plenament amb el Primer Secretari del PSC, que haig de fer el possible per a defensar-ho i explicar-ho allà a on sigui possible, des de la meva responsabilitat com a Regidor i com a militant d’un partit profundament municipalista, utilitzant totes les vies i mecanismes que tingui al meu abast, fugint de dogmatismes polítics que, per excloents, es posen a l’alçada d’aquells que tenen com objectiu el trencament o la recentralització.

Recurrent: Sant Pol és Sant Feliu de Guíxols

Sí, ja sé que recurrent, però alhora també és necessari reiterar l’aclariment: Sant Pol és Sant Feliu de Guíxols.

 

I ho dic perquè ahir, celebrant un casament a Sant Pol, un dels assistents de fora d’aquí hem lloava les excel·lències de la Platja de Sant Pol tot i dient, mirant des del Hotel S’Agarò direcció Sant Feliu: “Esta playa de S’agaró és magnífica”.

 

És cert que eren de fora, però al costat hi havia un veí de Sant Feliu, dels de tota la vida, que també assentia sense immutar-se.

 

Doncs no, tota aquesta platja reconeguda amb la bandera blava i que vostè veu i admira no és S’agaró, és la platja de Sant Pol, que pertany al municipi de Sant Feliu de Guíxols.

 

Si vostè mira cap a l’altra banda, direcció Platja d’Aro, només aquell petit triangle és S’Agaró, tota la resta, un altre cop mirem cap a Sant Feliu, és Sant Pol, orgull de Sant Feliu de Guíxols.

Objectiu: entendre’ns

Si no recordo malament va ser als finals dels anys 90 quan un debat insuls i absurd, al meu entendre, va acaparar l’atenció de la ciutadania, en un patètic enfrontament entre territoris per la denominació de l’idioma que parlaven uns i els altres.

 

Jo, en aquell momento residia a Madrid amb responsabilitat en el Sector Federal de Ports, Duanes i Consignatàries de la UGT, i algú també va voler introduir aquest debat lingüístic en el sí d’aquest col·lectiu a on convivíem ciutadans i ciutadanes de tot l’Estat encara que el quid de la qüestió, com és de suposar, es centrava en valencians, mallorquins i catalans.

 

De manera conseqüent alhora que racional, i amb la finalitat de evitar una controvèrsia que no portava enlloc, vaig dir que a partir d’aquell moment afirmava que era realment un poliglota i que a banda de parlar castellà, català, a crits, per telèfon, i tenir alguna noció de francès i anglès, també parlava valencià i mallorquí., perquè el meu objectiu era entendre’m amb la gent, amb independència de com es deia l’idioma que parléssim. Lo important era parlar.

 

Ahir, amb satisfacció per la meva part, el Miquel Iceta va dir pràcticament el mateix, posant de manifest que no hauria de ser cap entrebanc per a la convivència si, per exemple, a la Comunitat Valenciana defensessin que l’idioma que parlen és el valencià i no el català, que és la nostra llengua a Catalunya, de la mateixa manera que si a les Illes Balears afirmen que el seu idioma és el mallorquí.

Epístola oberta al Sr. M...

Sr. Motas, prefereixo dir que s’ha deixat enganyar interessadament que afirmar que menteix com un “bellaco”, encara que totes dues possibilitats són lamentables i penoses, sobretot quan provenen d’una persona que ha volgut demostrar, a la força, que podia ser un bon Alcalde per a la ciutat i que en l’actualitat vol demostrar, també a la força, que lidera l’oposició.

 

No sé si és manca d’informació o mala fe, - bé sí que ho sé, però prefereixo que cadascú tregui les seves conclusions, fins i tot, vostè mateix – però per a minimitzar-ho, li faig cinc cèntims dels fets succeïts.

 

Per a minimitzar la seva desinformació o la seva mala fe: diu l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic al seu article 95 c, que són faltes molt greus per part de l’empleat públic i que pot comportar, fins i tot, separació del servei o acomiadament disciplinari “el descrèdit per a la imatge pública de l’Administració”.

 

Per a minimitzar la seva desinformació o la seva mala fe: en el cas que ens ocupa - i que vostè té la manca de sensibilitat de denunciar públicament abans de contrastar la informació de manera objectiva (com seria el seu deure) i que, a més a més, té la manca de responsabilitat política i de lleialtat amb l’Ajuntament (que vol dir amb la ciutat) de qualificar com a broma - hi ha un treballador (en aquell moment en actiu però ja amb el seu contracte a hores de finalitzar) adscrit a l’àrea de Secretaria i Contractació que insinua mitjançant les xarxes socials la possible comissió d’un delicte i, malauradament i inconscientment, hi ha treballadors en actiu que, mitjançant aquesta mateixa xarxa social, s’afegeixen amb comentaris a la insinuació que, en algun cas, desprèn acusació manifesta. No es tracta del dibuix que vostè vol que es comparteixi que jo també podria posar un “m’agrada fecebookero” perquè, per sort, no tots els polítics som iguals.

 

Per a minimitzar la seva desinformació o la seva mala fe: no va ser aquest regidor el que va prendre cap iniciativa, encara que ho hagués fet ja que, vostè estarà d’acord amb mi, que una insinuació-acusació pública d’aquest tipus mereix una intervenció immediata, perquè és un “descrèdit per a la imatge pública de l’Administració”

 

Per a minimitzar la seva desinformació o la seva mala fe: l’acció que es va prendre va ser fer prendre consciència a aquests treballadors de la gravetat de les seves afirmacions, del mal que estaven fent a la institució i als seus companys, (que van ser els que van elevar la queixa), demanant de que si hi havia la mínima sospita de que es cometia un delicte la seva obligació era posar-ho en coneixement de la justícia, i de que si no era així, havien de retirar les insinuacions/acusacions. I sí, podia ser fruit d’una broma, però d’una broma de tant mal gust, que podria comportar, sense motiu, un problema judicial a algun treballador o treballadora.

 

És com si algun dels seus treballadors, Sr. Motas, mitjançant les xarxes socials insinués, com a broma, que utilitza productes de mala qualitat per a elaborar les seves paelles. Jo podria donar fe de que no és cert, sinó tot al contrari, però el mal ja estaria fet. I estic segur que la seva reacció no seria la de suavitzar la situació, sino que, veient les seves últimes actuacions, el tema acabaria judicialitzat i s’hagués produït alguna sanció dràstica contra el treballador, cosa que no ha succeït en aquest cas) però que, amb la seva ànsia de protagonisme alhora que inconsciència, pot provocar l’apertura d’un expedient disciplinari del qual vostè serà l’únic responsable.

 

I Sr. Motas, de comissariats polítics, de crítics o no crítics del meu partit o del seu, de democràcia, de llibertat o d’inquisició, ja en parlarem. Vostè pot donar lliçons d’algunes coses però, sobretot, vostè pot ser el paradigma alliçonador de com, políticament, no s’ha d’actuar.

 

Però sí li demano una cosa. Mesuri i calculi els danys col·laterals que les seves actuacions, afirmacions, acusacions i insinuacions poden provocar, ja que podrien tenir conseqüències de difícil reparació personal o professional.

 

Com sempre, a la seva disposició per a aclarir tot allò que consideri oportú.    

La ocioprofesión

Es peligroso que el ocio se convierta en la única actividad de una persona; es como profesionalizar el no hacer nada y, según mi opinión, no es esta la actitud natural del hombre que necesita siempre estar en permanente estado de actividad.

 

La coyuntura social y económica actual facilita, y en muchos casos obliga,  que lo antes  considerado como hobby, que era en la válvula de escape de las obligaciones cotidianas, se haya convertido en la única manera de ocupar el tiempo, unificando ocio-trabajo o, lo que es peor, convirtiendo el ocio en ocupación, con la frustración que implica trabajar sin remuneración alguna.

 

Recuerdo cuando, en una anterior crisis hace ya algunos años, la petanca se convirtió en la “profesión” de muchos de los ciudadanos que sufrían la precariedad social y laboral del momento. En todas las zonas donde era posible, la administración - yo creo que de manera intencionada y harto interesada - habilitaba zonas para practicar ese deporte, porque era una manera aparentemente inofensiva a la vez que perversa, de desviar la atención de la complicada situación.

 

Ahora, el relevo a la petanca lo ha tomado internet, vertiendo información que el ocioso ya profesional graba en su cerebro de manera indiscriminada (siempre generalizando) como si de un gran disco duro se tratara, pero llevándolo a creerse la persona con más conocimiento del mundo sin pensar que la información, para ser útil, debe ser procesada. (hardware-software).

 

Y para vencer esa autocomplacencia, que acaba siendo frustrante de manera irreparable, ahí está el teclado i las redes sociales para compartir, como si de sexo virtual se tratara, aquello que el onanismo no logra "retribuir" plenamente.

 

Uno navega por Facebook y se encuentra con aquel que, ya a primera hora ha leído toda la prensa digital y, como de si de una carrera se tratara, intenta ser el primero en copiar/pegar noticias y emitir todo de tipo de opiniones y sentencias sobre la actualidad (preferiblemente política), esperando con avidez que a lo largo del día tengan alguna respuesta que le permita entrar en un debate, donde únicamente él pueda estar en posesión de la verdad; donde el discrepante podrá ser vapuleado cruelmente; o bien quedando a la espera de que alguien le diga “Paquillo, eres único, cuánto sabes!!!”, entrando en una especie de orgía virtual donde participan también otros “ociosoprofesionales con disco duro de menor capacidad”

 

No haciendo nada positivo demuestran, fehacientemente, que no tienen nada que hacer y, lo que es más grave, que no tienen intención de hacer nada más de lo que no hacen, es decir, nada, o mejor “nada bueno”, salvo la crítica destructiva que, normalmente esconde con cinismo profundo, sus propias vergüenzas, penurias y contradicciones.

La Declaració de Granada

He llegit amb atenció la denominada Declaració de Granada que, com a resolució del Consell Territorial del PSOE celebrat ahir 6 de juliol, planteja les línies mestres de la seva concepció d’estat, donant resposta a les aspiracions de part de la ciutadania catalana de declarar-se com estat independent.

 

Sorpresa?, taxativament, no. Tant el PSC com el PSOE ja havien anunciat que la reforma constitucional era l’única via que possibilitaria una declaració conjunta, en un clar equilibri entre l’immobilisme centralitzador i la ruptura territorial i política.

 

Els dos partits han sigut coherents amb els seus postulats, utilitzant els manuals de l’anomenat tacticisme polític, que no és altre cosa que la modernització nominal de l’estratègia política de tota la vida, per aconseguir un previsible i després anunciat consens en el sí del socialisme estatal.

És cert que les expectatives d’aquells que des del PSC, pensaven que s’hauria d’haver intensificat la pressió sobre el PSOE per a què, com a mínim, s’hagués acceptat el dret a decidir, s’han truncat; però al mateix nivell i de la mateixa manera que han patit una segura frustració aquells que, des del PSOE, s’havien posicionat en contra del Federalisme que defensa el PSC.

El cas és que ara tenim les coses clares, sense marge a diatribes ni derivades, sense possibilitat d’elucubracions en referència a les postures que podria adoptar el PSC, com a partit, relacionades amb possibles moviments que poguessin alimentar tesis independentistes.

Hem donat un pas vers el federalisme que defensa el PSC i, coneixent i tenint contacte habitual amb molts companys i companyes del PSOE, m’atreveixo a afirmar que el pas ha sigut de gegant.

Haig de dir que, amb aquesta declaració de Granada, els que crèiem i continuem creient que la solució és el federalisme reformador i no el trencament traumàtic, ens podem sentir menys incòmodes (que no vol dir completament còmodes).

Però falta molt camí per a recórrer i segur que no serà fàcil perquè, a l’efecte de cert desencís que els “federalistes” catalans podem tenir per no haver aconseguit una declaració contundent i monolítica del socialisme estatal sobre el federalisme que defensa el PSC, patirem també la càrrega d’aquells independentistes que, creient en la independència però amb el convenciment de la seva inviabilitat, trobaran en aquest posicionament del PSC el “boc expiatori” per a justificar la no consecució natural de la independència catalana que, repeteixo per enèsim cop, no defenso però no em fa por.

Objectiu: Transversalitat

L’Albert Serra deia, en un estudi sobre la transversalitat en la gestió pública, que la transversalitat és la capacitat que tenen les organitzacions per actuar en determinades qüestions, per a les quals l’estructura clàssica no està preparada.

 

Des del respecte a aquest professor d’Esade, haig de dir que no comparteixo aquesta afirmació en la seva total dimensió. Crec que és la transversalitat la manera de funcionar de qualsevol organització, la natural i efectiva, i no només en puntuals qüestions que precisen una actuació conjunta de tota l’estructura organitzativa.

 

Però també crec que aconseguir que una estructura pública funcioni sota les directrius basades en el denominat treball transversal és realment complicat, i per un simple motiu: la manca de  visió global que tendeix a particularitzar els objectius per àrees de gestió.

 

Coneixement i capacitat de relació; aquests són els elements sobre els que ha de girar la gestió dels responsables de fer realitat una estructura de funcionament transversal, encara que hi han dos elements que, paradoxalment, haurien de ser innats en qualsevol directiu d’una organització pública: la voluntat i el sentiment corporatiu.

 

No tinc cap dubte de que si en una estructura municipal els principals actors polítics i tècnics  poguéssim conjugar aquests quatre elements, oblidant-se d'un axioma arcaic i fals com és el de que la compartició de treball implica perdua de poder, els objectius globals podrien ser més fàcilment assolibles i s’avançaria realment en una veritable optimització de recursos, el que es traduiria en un millor servei al ciutadà.

Si és la meva opinió, per què amagar-la?

Avui algú em “recriminava”, en resposta al post que vaig publicar ahir al meu blog personal, que hem convertís en un “suïcida polític” fent públic, per enèsim cop, el meu posicionament a favor del dret a decidir però no a favor de la independència, ja que això era nedar a contracorrent, col·locant-me en una en una situació no gaire popular.

 

La postura més còmode, segons aquest company, era deixar-me portar per l’opinió mediàtica (presumptament majoritària) i, quan les postures estiguin clares, decantar-me per una opció o una altra.

 

Com diu en la cançó d’en Fito i los Fitipaldis, “no voy a despertarme porque salga el sol”, és a dir, penso el que penso i no em trairé jo mateix; això seria tant absurd com fer-me trampes al solitari, el que està molt lluny de la meva manera de ser.

 

Però aquest company, segur que actuant de “bona fe” però incidint encara més en les meves opinions, feia esment a la meva afirmació de que no “em fa por la independència, encara que no crec que sigui el millor model per al meu país”, preguntant-me que, si s’aconseguís una desitjada independència com reivindica aquesta presumpte majoria de catalans, quina seria la meva postura política i personal.

 

Haig de reconèixer que tenia la resposta preparada: El Juanjo continuarà sent el Juanjo, un socialista català militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, mentre existeixi prou coincidència organitzativa amb el PSC (perquè la ideològica està fora de dubta), en la seguretat de que en un possible canvi de model d’estat, el PSC serà l’únic partit que te garantida la subsistència.

 

Són els militants dels partits que tenen com únic objectiu la independència “carpetovetònica” els que, un cop aconseguida, estarien condemnats a desaparèixer com a militants, de la mateixa manera que també ho estarien aquells que tenen com únic objectiu combatre aquesta independència des de posicions immobilistes.

La llibertat del concert per la llibertat

90.000 ànimes van assistir en llibertat al denominat “Concert per la Llibertat” que va celebrar-se el proppassat dissabte al Camp Nou i a on podien, lliurement, reivindicar allò que cadascú podia interpretar en relació a la llibertat per la que estava convocat l’esdeveniment.

 

En teoria jo també hagués pogut assistir-hi tot i creient, lliurement, que el camí independentista no és el millor que convé a Catalunya, però respectant la llibertat dels que sí creuen que la independència és la panacea.

 

Si hagués sigut un d’aquests catalans que, amb llibertat, hagués participat a l’espectacle del “Concert per la llibertat” amb la voluntat de reivindicar simplement el dret a decidir lliurement el meu futur com a català, em pregunto sé si em sentiria còmode.

 

De la mateixa manera que em pregunto si als crits independentistes, que lliurement cridaven la gran majoria dels assistents, jo hagués reivindicat també lliurement un altre model no independentista, s’hagués respectat l’estatus quo de la llibertat amb el que estava convocat l’esmentat concert.

 

El que tinc com a segur és que algú hagués percebut aquest posicionament contrari a la independència com una provocació o com un atac a la seva llibertat, entenent que l’acte estava convocat per a reivindicar una determinada opció independentista que, repeteixo, no em fa por i que com he demostrat en multitud d’ocasions, respecto encara que no comparteixo.

 

I és des d’aquest respecte a totes les posicions,  que reivindico la meva llibertat de dir i fer el que crec millor pel meu país, exigint respecte i sense sentir-me obligat a seguir una corrent, suposadament majoritària, que lliurement reclama la independència amb contraposició a la meva també lliure reclamació, que no és altre que el dret a decidir lliurement.