Complia 16 anys (ara ja fa 40) i el meu pare em va
sorprendre regalant-me un Citroën 2 Cavalls, d’enèsima mà. Encara recordo el
preu, 5000 pessetes.
Quan he vist el de la foto va vingut a la boca cridar: “el
meu”, perquè aquell meu, desprès alguns anys de recórrer la urbanització de Llinars
del Vallés a on els meus pares tenien la casa, també va passar per la mà de
pintura d’un “artista” adolescent com jo.
Clar que aquest de la foto no pot ser el meu 2 Cavalls. Per
la pintura podria ser, encara que aquell va passar per més etapes pictòriques i
va acabar amb el sicodelisme típic del anys 60, (encara que ja eren els 70) i,
fins i tot, va ser “obligat” a convertir-se en un descapotable, a cop de serra.
Possiblement un dels millors cotxes que he tingut i, amb
seguretat, amb ell vaig viure moments meravellosos amb el meu pare.
Desmuntant, anant a comprar peces al taller de desballestament per a tornar a muntar-les
a l’Agapito, perquè aquest va ser el nom amb el que el vam batejar; la veritat
és que no se per què.
Sempre he pensat que el conductor que no ha gaudit d’un dos
cavalls, sempre li faltarà un punt d’experiència com a conductor.
Un record inenarrable d’un valor incalculable.
Cap comentari:
Publica un comentari