Fa quatre dies la societat estava justificadament indignada
contra la Infanta Cristina, per la presumptament contrastada implicació i
normal complicitat amb les malifetes del seu marit, Iñaki Urdangarín.
Aquesta lògica indignació popular contra les actuacions, presumptament
delictives, d’aquest membre de l’aristocràcia va pujar de volum quan es va fer
públic un frau fiscal per la venda, no declarada a la hisenda pública, de part
del seu personal patrimoni immobiliari.
Ja no es tractava de la seva presumpta i dubtosa complicitat
amb el seu home en els fets delictius que estan sent investigats; era un fet
contrastat que la infanta havia comès un delicte fiscal, perdent importància
mediàtica la seva relació, presumptament delictiva, amb el seu home.
Però “éte aquí” que tot ha sigut una “errada innocent” de
l’Agència Tributària que, amb aquest DNI 14 que marca el nombre censal de la
Infanta, va creuar dades amb altres ciutadans i ciutadanes; o sigui, que la Infanta
Cristina va ser víctima del mal funcionament de l’Administració, i ni ha venut
finques ni ha comès cap frau.
En ple segle XXI, a l’època del 2.0 o ja del 3.0, quan la
tecnologia informàtica no permet que ningú s’escapi del control administratiu,
la infanta Cristina ha sigut víctima
d’una lamentable errada, el que demostra que l’aristòcrata noia és una bona ciutadana
que no ha comès cap activitat delictiva.
Sincerament, no m’ho crec, i em refereixo a “l’errada
innocent”.
No poso en dubte que no hagi venut finques de la seva
propietat, com a mínim les que diuen els informes de l’Agència Tributària i que
sembla són propietat d’altres ciutadans que no tenen res a veure amb la
Cristina, el que em plantejo, i pràcticament estic segur, de que aquest afer no
ha sigut més que una basta maniobra de manipulació de l’opinió pública, amagant una clara col·lusió política amb tres
objectius clars:
1.
Posar de manifest que l’Infanta Cristina no té
res a veure amb cap delicte fiscal i que ha sigut víctima d’un assetjament
injustificat. És a dir, provocar un sentiment d’empatia.
2.
Netejar la imatge de la família reial espanyola,
posant-los a l’alçada de qualsevol ciutadà, en el que es refereix a la seves
respostes davant l’Administració pública.
3.
Desviar l’atenció sobre la seva imputació en el
cas sobre l’institut Noos, amb un intent
de demostrar que ella també ha sigut una simple víctima de del seu marit i de
que no ha de respondre de cap delicte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada