Cristina Vs Agència Tributària: innocent errada?

Fa quatre dies la societat estava justificadament indignada contra la Infanta Cristina, per la presumptament contrastada implicació i normal complicitat amb les malifetes del seu marit, Iñaki Urdangarín.

 

Aquesta lògica indignació popular contra les actuacions, presumptament delictives, d’aquest membre de l’aristocràcia va pujar de volum quan es va fer públic un frau fiscal per la venda, no declarada a la hisenda pública, de part del seu personal patrimoni immobiliari.

 

Ja no es tractava de la seva presumpta i dubtosa complicitat amb el seu home en els fets delictius que estan sent investigats; era un fet contrastat que la infanta havia comès un delicte fiscal, perdent importància mediàtica la seva relació, presumptament delictiva, amb el seu home.

 

Però “éte aquí” que tot ha sigut una “errada innocent” de l’Agència Tributària que, amb aquest DNI 14 que marca el nombre censal de la Infanta, va creuar dades amb altres ciutadans i ciutadanes; o sigui, que la Infanta Cristina va ser víctima del mal funcionament de l’Administració, i ni ha venut finques ni ha comès cap frau.

 

En ple segle XXI, a l’època del 2.0 o ja del 3.0, quan la tecnologia informàtica no permet que ningú s’escapi del control administratiu, la  infanta Cristina ha sigut víctima d’una lamentable errada, el que demostra que l’aristòcrata noia és una bona ciutadana que no ha comès cap  activitat delictiva.

 

Sincerament, no m’ho crec, i em refereixo a “l’errada innocent”.

 

No poso en dubte que no hagi venut finques de la seva propietat, com a mínim les que diuen els informes de l’Agència Tributària i que sembla són propietat d’altres ciutadans que no tenen res a veure amb la Cristina, el que em plantejo, i pràcticament estic segur, de que aquest afer no ha sigut més que una basta maniobra de manipulació de l’opinió pública, amagant una clara col·lusió política amb tres objectius clars:

 

1.      Posar de manifest que l’Infanta Cristina no té res a veure amb cap delicte fiscal i que ha sigut víctima d’un assetjament injustificat. És a dir, provocar un sentiment d’empatia.

 

2.      Netejar la imatge de la família reial espanyola, posant-los a l’alçada de qualsevol ciutadà, en el que es refereix a la seves respostes davant l’Administració pública.

 

3.      Desviar l’atenció sobre la seva imputació en el cas sobre l’institut Noos,  amb un intent de demostrar que ella també ha sigut una simple víctima de del seu marit i de que no ha de respondre de cap delicte.

Girona-Costa Brava/Girona-Sant Feliu de Guíxols

Ahir, el Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols va aprovar, per unanimitat, una moció presentada per l’Equip de Govern reclamant que l’Estació ferroviària de Girona s’anomenés Girona-Costa Brava, en línia a la denominació de l’Aeroport (Girona-Costa Brava).

 

Que Costa Brava és una marca “estrella” i, possiblement, el màxim reclam que conceptua el nostre hinterland turístic a nivell de territori, és un fet indiscutible, com també ho és que per a Sant Feliu de Guíxols aquest fer te doble importància, ja que va ser a la nostra ciutat a on va néixer i es va batejar la Costa Brava, amb la qual cosa Costa Brava és una definició i un punt de referència lligat intrínsecament a Sant Feliu de Guíxols.

 

Qualsevol població del litoral gironí pot reclamar més o menys protagonisme sobre la Costa Brava, adduint elements i factors  geogràfics, econòmics o, fins i tot, demogràfics, per a reclamar desprès una suposada capitalitat.

 

Però hi ha un fet diferencial que ningú pot discutir: la paternitat de la definició de Costa Brava, i que els primers passos d’aquesta marca es van donar a Sant Feliu de Guíxols, el que ens permet dir que som el Bressol de la Costa Brava amb la importància que, fent una similitud, té aquesta primera etapa per a les persones.

 

Amb seguretat seria agosarat tenir l’aspiració de que les grans infraestructures de transport ubicades al litoral gironí, amb influència turística sobre o de la Costa Brava, es denominessin Girona-Sant Feliu de Guíxols, però el que no ha de ser una aspiració però sí un objectiu amb prou consistència argumental és que quan es parli de Costa Brava, quan el turista arribi a qualsevol d’aquestes infraestructures i s’assabenti de que està a la Costa Brava, relacioni Costa Brava amb Sant Feliu de Guíxols, com a destinació turística de qualitat, complementada, això sí, per la diversitat d’oferta que poden oferir també la resta de poblacions del territori.

Cansat de Corrents

Diu el primer Secretari del PSC a les Comarques Gironines que està “cansat dels corrents interns del partit”; doncs bé, coincideixo en aquest tema completament amb ell.

 

Com ja vaig dir ja fa molt de temps les corrents d’opinió és converteixen, en la majoria dels casos, en l’instrument que justifica la creació d’un espai que permet mantenir cert poder, a banda dels mecanismes democràtics i reglats d’una organització.

 

Normalment, els promotors d’aquests espais, d’aquests corrents d’opinió, són persones que no han pogut imposar el seu pensament a la majoria, sent minoritari el recolzament als seus postulats, encara que entenen, i és legítim que ho facin, que la seva realitat i els seus esquemes estan més d’acord amb les demandes socials o de la pròpia organització, que els que han obtingut el lideratge mitjançant l’exercici de la democràcia interna.

 

Però es recolzen en conceptes tant importants com a pluralisme i llibertat d’expressió per a justificar les seves actuacions, amb un clar objectiu: situar-se en posició privilegiada a l’espera d’uns nous comicis electorals, tant d’àmbit intern com extern.

 

Clar, només hi ha una manera d’aconseguir-ho: dirigir els seus esforços per a demostrar que els que tenen la responsabilitat democràtica de tirar endavant les idees i els compromisos estan equivocats, convertint-se en una peça de la maquinària organitzativa que, al no anar sincronitzada amb la resta, fa que el funcionament general sigui defectuós.

 

Fins i tot, conscients de que els tenen l’obligació de complir amb els compromisos adquirits democràticament tenen poc temps per a dedicar-se a defensar-se de les seves falses acusacions, alguns es permeten el luxe d’utilitzar públicament la desqualificació personal o col·lectiva, fent un mal irreparable tant a les persones com a les sigles.

 

Però, malauradament no ho perceben, ja que la seva visió als fa creure que ells són una organització dins de l’organització, prioritzant la seva participació (en alguns casos exclusiva) en els esdeveniments que ells mateixos organitzen al marge de la pròpia organització i sense comptar amb l’organització a la que estatutària i èticament estan supeditats o, fins i tot, fent propostes o reclamant quotes de representació en candidatures electorals, trencant una homogeneïtat que, per molt que vulguin vendre el contrari, no està confrontada amb la pluralitat de la que el PSC pot estar orgullós de defensar, però que gran part d’aquests grupuscles, mal denominats “corrents d’opinió”, no practiquen o mal interpreten.

 

Repeteixo, estic d’acord amb el Primer Secretari i, o tallem ara aquestes actuacions perverses o continuarem traslladant desconcert i desencís.

L’Agapito, el meu 2 Cavalls.

Complia 16 anys (ara ja fa 40) i el meu pare em va sorprendre regalant-me un Citroën 2 Cavalls, d’enèsima mà. Encara recordo el preu, 5000 pessetes.

 

Quan he vist el de la foto va vingut a la boca cridar: “el meu”, perquè aquell meu, desprès alguns anys de recórrer la urbanització de Llinars del Vallés a on els meus pares tenien la casa, també va passar per la mà de pintura d’un “artista” adolescent com jo.

 

Clar que aquest de la foto no pot ser el meu 2 Cavalls. Per la pintura podria ser, encara que aquell va passar per més etapes pictòriques i va acabar amb el sicodelisme típic del anys 60, (encara que ja eren els 70) i, fins i tot, va ser “obligat” a convertir-se en un descapotable, a cop de serra.

 

Possiblement un dels millors cotxes que he tingut i, amb seguretat, amb ell vaig viure moments meravellosos amb el meu pare.

 

Desmuntant, anant a comprar peces  al taller de desballestament per a tornar a muntar-les a l’Agapito, perquè aquest va ser el nom amb el que el vam batejar; la veritat és que no se per què.

 

Sempre he pensat que el conductor que no ha gaudit d’un dos cavalls, sempre li faltarà un punt d’experiència com a conductor.

 

Un record inenarrable d’un valor incalculable.

Consulta Vs. reactivació econòmica

"Ens hem de centrar en la reactivació econòmica i una consulta legal"

Això és el que manifesta el Primer Secretari del PSC de les Comarques Gironines, i això és el que penso i defenso jo també, però em pregunto (i ja sé la resposta), si aquesta és la consigna sota la que tots els militants del PSC estem disposats a posant-se a treballar.

No crec en banderes ni en fronteres, sinó tot al contrari. Crec que la societat actual té molts més problemes que precisen la nostra atenció, i és en aquests temes a on hem de centrar els nostres esforços.

Per això considero encertades les declaracions d’en Juli Fernández, prioritzant la reactivació econòmica i obviant debats que no ens porten enlloc, com a mínim de manera immediata, perquè és urgent i immediat la necessitat de trobar solucions als problemes actuals de la gent.

Ara ens hem de preocupar de la pregunta que es farà en una consulta, quan hi ha molta gent que està reclamant opinar sobre un futur que, malgrat l’optimisme pervers del Govern, cada cop és més precari?

Ara hem de tolerar que els dirigents polítics que han de donar solucions als problemes  de la ciutadania (per això han estat escollits i per això cobren), perdin el temps barallant-se en la data per a la celebració d’un possible referèndum sobre la independència de Catalunya?

Ara hem de veure amb bons ulls cóm s’utilitzen recursos en convocatòries i constitucions de comissions, reunions, pactes, conclaves i simpòsiums per a debatre possibles estratègies, mentre la manca de diners públics necessaris per a desenvolupar aquests accions, és l’argument propiciatori per a justificar l’acomiadament de treballadors i treballadores, o aplicar retallades generals?

Sí, algú podrà dir que la societat vol aquest debat perquè així ho van voler les urnes. No és cert. Cada cop s’està demostrant més que són els polítics - alguns polítics - els que veient rèdit electoral volen que el debat es perpetuï; i que alguns polítics que, aparentment sota una lectura interessada dels resultats electorals capitalitzaven part del sí independentista, ara no ho veuen tant clar.

Personalment crec que el PSC no pot fugir de cap debat, ni deixar de participar allà a on sigui possible donar a conèixer el seus plantejaments, però no ha de perdre ni un minut ni fer cap esforç en provocar-ho; i hem refereixo a temes que no prioritzin trobar solucions, de manera immediata, als problemes que realment té la gent i crec, amb fermesa, que aquestes solucions passen, irremeiablement, per aplicar mecanismes que permetin una necessària reactivació económica.

Això és important.

 

 

L’equador del Pacte de Govern

Estem a l’equador de la legislatura i és ara quan es poden fer valoracions reals de manera objectiva, tant pel que fa a aquests dos anys que han transcorregut com pel que fa al futur de la mateixa.

 

Possiblement s’hauria de recordar que a les proppassades Eleccions Municipals del 2011, la candidatura presentada pel Grup Municipal Socialista va obtenir uns resultats que deixaven a les seves mans la possibilitat de donar el Govern Municipal a un grup polític, o a un altre.

 

Qualsevol moviment o, fins i tot, el vot en blanc o l’auto votació eren determinants i afegia un element més a la responsabilitat que, pel fet de presentar-se a una determinada candidatura, s’assumeix tàcita i explícitament.

 

I, atenent a aquesta responsabilitat, el 17 de juny de 2011, els cinc regidors del Grup Municipal Socialista van decidir donar el recolzament a l’alcaldable que presentava CiU.

 

Negociacions externes/internes i supramunicipals, opinions i arguments, experiències viscudes i, per què no?, empaties personals, van ser alguns dels factors que van propiciar que aquest pacte de Govern -del que avui hem fet mig camí- es portés a terme; però ni els únics ni els més determinants.

 

És de suposar, i així ho vull creure, que tots els grups que es presenten a uns comicis electorals d’àmbit municipal ho fan amb el mateix objectiu: treballar en benefici dels ciutadans i ciutadanes, en aquest cas, els de Sant Feliu de Guíxols.

 

I, lògic en l’àmbit municipal per la proximitat en l’acció política local, el projectes i intencions dels programes electorals tenen un grau molt elevat de coincidència, deixant en un segon termini el dogmatisme ideològic.

 

Essent així, quins són aquests elements decisoris que van fer que el Grup Municipal Socialista acceptés la proposta de formar part del Govern que encapçalaria CiU i rebutjar l’oferta de TxSF, que també ens oferia compartir Govern i, fins i tot, cedir l’alcaldia en temporades a l’alcaldable socialista?.

 

Bàsicament dos: en primer lloc, la coincidència en prioritats pel desenvolupament de les estratègies per a conquerir els compromisos electorals; i, en segon lloc, el grau d’empatia que, en aquest cas i en un primer moment, venia determinat pel recel que ens despertava TxSF, a rel de les actuacions que va portar a terme durant l’última legislatura.

 

S’ha de dir que, políticament, va ser una aposta conscient alhora que arriscada, que va ampliar l’hinterland polític de Sant Feliu de Guíxols amb transcendència a altres poblacions i estaments i que ara, dos anys desprès, es pot valorar de manera asèptica amb total objectivitat, atenent als resultats, a les accions personals i col·lectives, i també a les reaccions, tant siguin ciutadanes com polítiques.

 

Si algú em preguntés si  els resultats responen als objectius, ho afirmaria sense dubtar-ho perquè, malgrat diferències, les proves ho demostren.

 

Seria fàcil caure en la temptació i fer una valoració per Regidories, però el compromís amb la ciutadania va ser, i continua essent, amb tot allò que els hi interessa; i com a part d’un equip de Govern, la coresponsabilitat en totes les actuacions ha de ser l’eix per garantir la supervivència i la rendibilitat que ha de representar, i representa, aquest pacte per a la ciutat.

 

Per això, i sense fer cap esforç per enumerar èxits i consecucions als que sempre estem a temps, podem presentar un alt índex de compliment programàtic, malgrat la situacions conjunturals i incontrolables d’àmbit supramunicipal.

 

I si bé és cert que sempre han d’haver-hi diferències de criteris o de visió (això enriqueix), igual de cert és que no representen cap entrebanc insalvable quan es té clar que la gestió municipal s’ha de basar en la transversalitat.

 

És a dir, avancem amb fermesa en la consecució dels compromisos electorals, i hem consolidat altes cotes de cogestió, fruit de l’esforç que representa treballar en equip.

 

I capítol apart, però possiblement el més significatiu, és el que fa referència a les reaccions. I aquí sí que hem de ser curosos amb l’anàlisi perquè, per a fer una valoració estadística del grau d’acceptació i de complicitat dels ciutadans i ciutadanes amb el Govern Municipal, s’haurien de tenir en compte paràmetres molt complexos que jo desconec.

 

Per això m’agradaria fer-ho, i sempre des de la visió personal, basant-me en tres elements.

 

Un, el de la percepció fruit del contacte personal amb la ciutadania. Positiu.

 

Dos, el de les conclusions que es poden treure de l’anomenat 2.0 (xarxes socials, blogs, etc.) Positiu.

 

I tres, el de la crítica política d’aquells grups que l’exercici de la democràcia els ha deixat a l’oposició, i que malgrat la judicialització en la que volen convertir la seva tasca política, només poden utilitzar com argument per a rebatre i criticar l’acció de Govern qüestions superficials i sense calat. Positiu.

 

En síntesi, i sense caure en la complaença, crec que podem celebrar aquest segon aniversari del Pacte de Govern amb la satisfacció de que anem pel bon camí, que ens permetrà continuar treballant per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans i de les ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols, que és l’objectiu.

Igualdad de género o sistema cremallera

Cremallera: (hombre-mujer-hombre-mujer-…) o (mujer-hombre-mujer-hombre-…) Este es el sistema que se propone para confeccionar las listas electorales del PSOE, haciéndolo extensivo, por imperativo legal, a todas las candidaturas que concurran a unos comicios electorales.

 

Y he de decir que no estoy de acuerdo.

 

Después de años de lucha para conseguir la igualdad de oportunidades y de derechos entre hombres y mujeres; después de conseguir que el género no sea un factor de discriminación normativo; después de la obligación legal de que en la mecánica representativa estén representados ambos géneros de manera igualitaria, creo que cualquier tipo de movimiento obligacional, como el que propone el PSOE, es reconocer un verdadero fracaso en la aplicación de políticas de igualdad y retroceder significativamente en el tiempo.

 

La mujer, como el hombre, debe tener la posibilidad de acceder a cualquier responsabilidad que pueda desempeñar, en situación de igualdad, sin que el sexo o las situaciones específicas que del género puedan desprenderse (que las hay) sean impedimento para ello.

 

Es quien ejerce una responsabilidad, sea hombre o mujer, quien debe tener toda la sensibilidad para reconocer esas peculiaridades específicas que pudiesen mediatizar el acceso o el desarrollo del otro sexo a cualquier responsabilidad política, social o profesional.

 

A nivel personal afirmo que nunca me ha importado que mi “jefe” sea una mujer, sino todo lo contrario. De la misma manera que tampoco me ha importado pertenecer a un equipo donde la mayoría de integrantes hayan sido del género femenino. En un mundo profesional como el mío, donde la mujer ha tardado en integrarse plenamente, siempre he intentado que las mujeres formasen parte de los equipos de dirección a los que he pertenecido o dirigido, mucho antes de que las organizaciones sindicales o políticas se marcasen como obligatoriedad esa integración.

 

Pero, asimismo, siempre he intentado que la mujer que se integrase en mi equipo tuviese la capacidad necesaria, así como la voluntad, para desarrollar su función, al margen de cuotas de presencia.

 

Por ello, ahora que deberíamos haber superado situaciones de discriminación por razón de género; ahora que ya no debería tener importancia el número o el porcentaje de mujeres o hombres que forman parte de un equipo; ahora que las cuotas de presencia en listas o consejos deberían haber desaparecido; ahora que las situaciones de desigualdad deberían ser como enfermedades ya erradicadas, creo un craso error ahondar en la discriminación, aunque se la quiera vestir de positiva, apostando por un sistema “cremallera” contra el que creo se debe ser beligerante, por entender que escenifica un paso atrás en cuestiones de igualdad de género.

Manipulació chapucera!!!

En política, no hi ha demostració més patent d’una manca de moralitat i ètica que la manifesta voluntat de manipular l’opinió pública en benefici propi.

Al final, com sempre, qui aconsegueix aquesta manipulació (basada normalment en mentides i mitges veritats) acaba ensenyant el llautó i l’enxampen amb el carret del gelat; però, també com és habitual, el mal ja està fet i tothom pateix les conseqüències de les seves falsedats, tant el que van confiar en ells (que a més a més han d’arrossegar un grau de frustració per a mostrar la seva ànima de canti) com els no van fer-ho però que, malauradament, per no ser d’aplicació “l’eficàcia limitada” han de compartir la “coresponsabilitat”.

Exemples?, molts i a tots els nivells. A nivell estatal, l’incompliment del compromís electoral per part del PP que va portar al seu líder, Mariano Rajoy, a la presidència de l’Estat, fent realitat allò de “prometer hasta haber metido, y una vez metido, nada de lo prometido”.

Però el que és digne d’estudi és la manera de canalitzar la seva frustració que tenen aquells que, al no haver aconseguit que el seu intent de manipulació electoral als portés al poder deixant-los a  l’oposició, continuen utilitzant també la manipulació de l’opinió pública, amb l’únic objectiu malaltís de demostrar l’error de la ciutadania per no haver-los col·locat en el poder pel poder, que no a assumir la responsabilitat del mateix, mostrant un clar menyspreu a l’exercici democràtic dels ciutadans i ciutadanes.

I això està succeint al nostra municipi a on, sembla que per una qüestió existencial, el grup Tots per Sant Feliu interpreta una sentència (fruit de la demanda que aquest grup va interposar per la figura del vice-alcalde) de manera esbiaixada i “torticera”, amagant fets que la mateixa sentència reconeix, donant publicitat als plantejaments jurídics que recolzen, aparentment, la seva tesi.

Aquí, és cert, no diuen mentides, però no informen ni donen rellevància a tots els fets, com es propi d’una actuació clarament manipuladora.

Sense fer més valoracions, ja que crec que els ciutadans i ciutadanes poden fer-les per sí mateix, només s’ha de transcriure un paràgraf de la sentència que aquest grup ha “oblidat” i que es prou aclaridor.

“..., añadiendo, para mayor clarificación del asunto, que el nombramiento de Vicealcalde no añade ninguna percepción econòmica en las retribucions que el nombrado estuviera percibiendo en su condición de Primer Teniente de Alcalde”

És a dir, que ser Vicealcalde no implica una major retribució que la del Primer Tinent d’Alcalde, i que caient la responsabilitat en la mateixa persona, a banda de l’errada tècnica i procedimental que ja es va reconèixer (repeteixo, tècnica i procedimental), el vicealcalde o el Primer Tinent d’Alcalde (tanto monta monta tanto) van rebre les seves retribucions correctament, d’acord amb el treball realitzat.

Perquè al final, es tracta de remunerar el treball que es desenvolupa, d’acord amb la decisió de l’òrgan que té la potestat de marcar el salari, com aquest cas el Ple Municipal, deixant en un segon termini qüestions procedimentals (en aquest cas errades administratives) que s’han de subsanar (com es va fer el 23 de setembre de 2012).

És com si un empresari, desprès de tenir a un treballador desenvolupant la seva feina durant tres mesos, detectés una errada administrativa en la definició de la categoria professional que apareix en el contracte o en el full de salari i, a partir d’aquest moment, li exigís que retornés els emoluments percebuts.

Sense comentaris!!! 

SMG (Signos, Muecas i Gestos)

Ja fa uns anys, desprès de mantenir una reunió a Brussel·les i de fer una intervenció davant de responsables de transports de la CEE, vaig patir la impotència de estar supeditat a un traductor per fer-me entendre i entendre als que eren els meus interlocutors.

En aquell moment vaig decidir agafar alguna via per a complementar la meva formació lingüística que, malauradament, es redueix al català, al castellà i, si m’apures molt, al llenguatge internacional SMG (Signos, muecas i gestos) que no per efectiu, deixa de ser ridícul en algunes situacions.

Aquesta decisió que vaig prendre va ser tan efectiva com les que es prenen tots els 31 de desembre per afrontar un any nou; i avui continuo utilitzant l’efectiu però còmic SMG.

Però desprès de l’última experiència a Alemanya a on, per la manca de coneixent idiomàtic, m’he sentit com un antagonista del Last Movie de Mel Brooks, he tornat a marcar-me com objectiu aprendre algun idioma, i obviar un possible reciclatge en el SMG que, tant els interlocutors alemanys com nosaltres, els catalans, hem hagut d’utilitzar quan ens havíem d’entendre.

Cal imaginar-se 9 persones parlant entre elles, castellà-català-alemany-SMG, tots intentant portar la veu cantant, intentant que l’altre entengués el que volia dir.

Era com una Torre de Babel a on la peça a admirar eren els traductors.

Joventut, un patrimoni del present

Sí, lo més fàcil i senzill hagués sigut fer una intervenció protocol·lària, i simple i breument agrair a l’Alcalde de Mindelheim, el  Dr. Winter, l’acollida i la implicació vers el projecte de formació dual dirigit als joves de Sant Feliu de Guíxols.

 

Però tot i respectant les formes, soc dels que m’agrada donar i traslladar la importància deguda a cada situació, i sense trencar el necessari protocol, posar en relleu allò que realment és rellevant.

 

I ahir, el que era important i fons de la qüestió era que 15 joves de la nostra ciutat iniciaven una nova etapa, disposant-se a viure durant tres anys a Mindelehim per a millorar la seva formació.

 

Diuen que la joventut és el futur però jo, i així vaig dir-ho ahir a la Sala de Plens d’aquesta ciutat alemanya, no estic plenament d’acord. Tinc la tesis que som els que tenim certa edat els que defensem aquesta afirmació, i pressuposem el valor futur de la joventut per a no perdre el protagonisme del present negant l’evidència: que la joventut és el patrimoni tangible d’aquest present.

 

A partir d’ara, una part d’aquest patrimoni guixolenc el posem en mans fraternalment alienes (Mindelheim és una ciutat agermana amb Sant Feliu de Guíxols), i això és una gran responsabilitat, tant pels que assumeixen el repte de “dirigir” el present d’aquests joves que, sens dubte marcarà el seu futur, com dels que, per moltes qüestions (la majoria, sinó la totalitat, alienes a la nostre voluntat), hem de mantenir aquest patrimoni juvenil deixant que d’altres al tutelin.

 

És com si fos una externalització de la nostra responsabilitat, però sense perdre la titularitat de la mateixa, a la que no podem estar disposats a renunciar.

Ser públic, no ser publicitat

Ja estem acostumats a que el Ple Municipal es converteixi en l’escenari a on els “polítics” intentem fer veure que no som polítics de “medio pelo”, i que la projecció personal podria està més enllà de l’àmbit local.

 

Ens encanta escoltant-se i, molt sovint, caiem en el parany de la nostra pròpia verborrea, fent plantejaments públics temporals que minven l’efectivitat que precisa el ciutadà,  sobrepassant la lògica, el sentit comú, la coherència i, fins i tot, l’ètica més elemental que mereix l’exercici de la política més propera al ciutadà, com és la municipal.

 

Per exemple, l’oposició espera a fer públic el dia de la celebració del Ple, (últim dijous del mes) l’existència d’un obstacle a la via publica que pot ocasionar un accident a un ciutadà, quan tenia coneixement de la situació des de feia setmanes.

 

Clar, avisar ràpidament del fet per evitar possibles conseqüències greus treu protagonisme personal o de grup, i impedeix posar en evidència al Regidor de torn perquè, irresponsablement, és molt més important intentar demostrar una “presumpte negligència” que evitar un previsible accident.

 

La mateixa manca de responsabilitat que implica donar publicitat (s’ha de recordar que el Ple Municipal és públic) de qüestions que per la seva transcendència i repercussió poden ser objecte de mala interpretació, que poden mediatitzar un tràmit o un procediment que precisa de secret sumarial, que poden posar en entredit la professionalitat d’un treballador o que, fins i tot, poden generar alarma social.

 

I dic això perquè durant la celebració del Ple Municipal del proppassat dijous, un Regidor de l’oposició va preguntar, basant-se en una notícia de la prensa, sense mesurar les conseqüències i amb l’objectiu, suposo, de deixar en evidència al Regidor de la Policia Local, pel fet de que un agent va perdre l’arma en acte de servei, donant publicitat a un fet que, per la seva gravetat, mereix un tractament especial amb la incoació dels procediments adients que, repeteixo, per la seva greu transcendència, precisen del màxim sigil i confidencialitat.

 

Una confidencialitat que, amb aquests tipus d’actuacions aparentment innocents per part de alguns regidors, que encara no entenen que en política la transparència no es pot confondre amb una tafaneria que, com és el cas, ha posat en perill la investigació que precisa el mateix fet convertint-lo en un tema de morbositat mediática.

 

I desprès es queixen de que, des del Govern Municipal, fiscalitzem la informació que legítimament demana l’oposició i que per dret els hi correspon conèixer!;  però la responsabilitat de Govern i la demostrada manca de consciència opositora demostrada i contrastada ens obliga a actuar vetllant pels interessos i els drets dels ciutadans i ciutadanes, en general, aplicant sempre el principi de transparència política i administrativa però, alhora,  trobant sempre l’equilibri entre els concepte del “ser públic”, donar publicitat i el respecte constitucional a la intimitat personal i col·lectiva.

Profetes de la metereologia

Són quarts de vuit del vespre, i ha fet un dia esplèndid.

Un dia que convidava a passejar per la nostra ciutat; a gaudir de tot allò que Sant Feliu de Guíxols pot oferir als visitants que avui, malgrat les previsions meteorològiques que anunciaven pluja, han confiat en que el temps fos un aliat del cap de setmana. Com a mínim, del dissabte!.

I així ha sigut. La climatologia s’ha conjurat contra aquells que, aprofitant una gran cobertura mediàtica, utilitzen la televisió per a convertir una previsió basada en dades professionalment suposadament contrastades, en un simple actuació pròpia de l’endevinalla d’un vident.

Puc entendre, encara que no soc partidari de fer-ho, que altres països veïns del nord, hagin engegat una campanya vaticinant mal temps, augurant ja un estiu climatològicament desastrós amb la finalitat de que el turisme francès es quedi a França. Som competència avantatjada.

Però el que no té cap lògica és que nosaltres mateixos ens tirem pedres al teulat, fent d’absurds profetes, convidant als nostres possibles visitants a no venir a gaudir de una oferta turística envejable, amb auguris de mal temps.

No poden entendre aquests professionals de la “vidència” meteorològica que amb les seves afirmacions contundents, (i vull creure que són fruit de la bona fe i no d’altres interessos) provoquen uns danys col·laterals que poden ser molt perjudicials.?