diumenge, 28 d’abril de 2013

L’herència ja no és argument

Va ser una sorpresa, ho reconec, quan al Ple Municipal del proppassat 25 d’abril el representant del Partit Popular, per no donar suport a la moció contra el recessiu avantprojecte de llei sobre la racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local que vol aprovar el PP, utilitzava l’argument de l’herència que els socialistes van deixar al seu partit.

L’argument no tenia sentit ni res a veure amb la moció, però el discurs dogmàtic dels líders del PP per amagar la seva incapacitat i incompetència (tal i com van reconèixer ells mateixos a la roda de premsa, desprès del Consell de Ministres del proppassat divendres) obliga fins i tot als polítics locals a donar l’esquena a la realitat quotidiana que pateixen els Ajuntaments.

Aquesta falta de sensibilitat i de no entendre que la política local té una altra dimensió ja la va demostrar el mateix Regidor a la moció anterior quan, vull pensar que seguint “ordres” partidistes, no va recolzar una moció contra dels desnonaments, utilitzant arguments de “enaltecimento nacional pepianista” al que el Partit Popular ja ens té acostumats.

Dubto que, per l’impacte de la crisi global que s’estava i s’està patint a nivell mundial, “l’herència” no fos coneguda pel PP; la coneixien i eren conscients de que la millor manera de guanyar les eleccions era aprofitar-se de la complicada situació dels ciutadans i fer promeses falses i buides de contingut, generant una esperança que sabien impossible de complir.

Però clar, ara fa més d’un any que estan al poder, el màrqueting vergonyós que va utilitzar el PP per a col•locar a Rajoy a la Moncloa ja no pot donar més resultat, i ja no els hi queda més remei que utilitzar arguments exculpatoris, carregant contra aquella suposada “herència” socialista que ells no han sabut administrar.

Un argument que si ja és ridícul quan l’utilitzen els lideres populars a nivell autonòmic o estatal, arriba a cotes de ridiculesa immesurables quan són adduïts per polítics locals, sobre tot de petites i mitjanes poblacions, que semblen obligats a retre vassallatge als “capitostes” del PP abans que donar resposta a les necessitats peremptòries del seus veïns.

dissabte, 6 d’abril de 2013

Propostes màgiques? No

Avui, en Miquel Iceta, President de la Fundació Rafael de Campalans, en una brillant intervenció al Consell Nacional del PSC, ha plantejat la necessitat de fugir de propostes basades en el populisme, i entre aquestes titllava de populista aquesta “independència màgica” que, segon alguns serà el remei per a tots els mals dels catalans.

Té raó. Aquesta manera de fer política, fent propostes i plantejaments “màgics”, no porten més que al desencís, al desconcert i la frustració quan, de manera constatada, la realitat demostra al final que no eren més que cants de sirena que no portaven enlloc.

Algú, de manera interessada i conscientment perversa, em volia convèncer de que la “gent” necessita il•lusió, i que llançar aquestes propostes “màgiques” son necessàries per a que no es perdi la confiança en la política.

Fals! La gent ja està cansada de falses promeses o de camins sense sortida amb un dubtós final positiu que es perd en la immensitat del temps o de l’espai.

Sí és cert que necessitem creure que hi ha solucions per trobar sortides, però aquestes solucions no es poden basar en plantejaments eteris amb fonaments de falsedat manifesta, i encara que la “gent” necessiti creure-se’ls per a mantenir la il•lusió i que se sigui conscient de l’enganyifa, és políticament irresponsable que els polítics s’aprofitin de la necessitat.

dimarts, 2 d’abril de 2013

Que los ninos alcen la voz!!!


Tota reacció és conseqüència d’una acció; això vol dir que totes les nostres accions són reaccions provocades per una acció prèvia i, per la qual cosa, justificable.

És com dir que tot és conseqüència del destí, que tot està predeterminat i que el lliure albir és una falsedat, que no hi ha res inevitable i que cap acció mereix punibilitat o mèrit.

Si la vida fos així ni hi haurien sentiments, ni emocions, ni estímuls, perquè bo o dolent, tot seria justificable.

Però em nego a pensar que això és així. Vull condemnar la violència, i tenir la capacitat de perdonar o no.

No vull atenuants a actes irracionals, sobre tot envers els més febles, amb arguments absurds de caire conjuntural.

Com és pot ser la crisi el motiu que atenuï l’assassinat d’una dona a mans de la seva parella? I, encara més greu, cóm es pot justificar l’assassinat d’una nena de 6 anys a mans del seu pare, adduint que hi havia un divorci pel mig, convertint-la en un dany col•lateral?

Pensant en la vida i la mort d’aquesta criatura, com la de tots els nens i nenes que pateixen, m’ha vingut a la memòria una cançó d’en José Luis Perales.

Que canten los ninos, que alcen la voz!!!