divendres, 29 de març de 2013

L’altre dia, al Ple Municipal, en una crítica a certa actuació del “líder” de l’oposició, posava en qüestió la manera de desenvolupar la seva tasca de fiscalització al Govern.

Erigir-se com a defensor del purisme, esperant l’errada del Govern o, fins i tot, provocant-la crec que és tenir una actitud negativa i falsament expectant que, en cap cas, beneficia a la ciutadania.

I, com exemple a aquesta actitud, esmentava a aquells superherois de la revista Marvel que "amb els eslips damunt dels pantalons, es passaven el temps vigilant”, esperant que algú fes una malifeta.

En cap cas qüestionar la manera de portar els calçotets de ningú, com sembla que va entendre el polític en qüestió, demostrant poca cintura i imaginació.

En tot cas pensava que la revista Marvel i els seus superherois, per ser un referent de la història gràfica i editorial a nivell mundial (no tan sols dels EUA) encara que del segle passat, seria coneguda i que l’exemple seria comprensible, visualitzant aquella espècie d’eslip que, per damunt dels pantalons, complementa la disfressa de la majoria dels superherois, tant bons com dolents. (Haig d’aclarir que la definició no és meva, sinó del duet còmic Goma-Espuma)

De totes maneres, continuo pensant que és un bona similitud per a definir com no ha de ser la tasca d’oposició.

Transparència real i no mediàtica


- A mi no m’han escollit per a sortir a la premsa, sinó per a fer feina.

Eren les manifestacions de la llavors Consellera de Sanitat, Marina Geli, quan algú li “recriminava” que no es “venia prou”.

I aquesta manera d’actuar i de donar resposta al desenvolupament de la responsabilitat política per la que hem estat escollits crec que és la més adient, en contra d’aquells que creuen que sortint als mitjans de comunicació, encara que sigui per a no dir res, és símptoma d’aquest valor que tothom defensa teòricament però que pocs, molt pocs, fan realitat, com és la transparència.

És molt fàcil explicar el que s’ha fet i, encara que sigui una nimietat, donar-li caire de gran obra. Canviar una simple llamborda, per exemple, és pot disfressar com una gran obra d’enginyeria i, fins i tot, justificar tota una gestió política.

El que és realment difícil és manifestar els motius dels per què una actuació s’ha hagut de fer de tal o qual manera o informar del que no s’ha fet justificant, des de l’honradesa, el per què no s’ha portat a terme. Això sí que és un exercici de transparència.

Els ciutadans han d’exigir explicacions del perquè de les accions o omissions dels responsables polítics, no tant de les actuacions, perquè aquestes, els fets, ja es veuen i es pateixen o gaudeixen de manera natural.

El polític que utilitza de manera reiterativa i continua forus de projecció, tant per a vendre les seves accions com, sobre tot, per a criticar la dels altres demostra, com a mínim, que li sobra massa temps i que els seu compromís programàtic amb la ciutadania ha passat a un segon termini.

Però això no només és aplicable a qui té la responsabilitat de governar. Quan penso en polítics hem refereixo a tots, tant els que tenen la responsabilitat de Govern, com als que els ciutadans els han atorgat la responsabilitat de fiscalitzar l’acció del que governa, que també és una gran responsabilitat, encara que alguns ho percebin com un fracàs que els hi obliga a actuar des de la rancúnia i la frustració. Però això és una altra història.

dijous, 28 de març de 2013

Reacció contra el pasotisme

Realment preocupant!

Estem tan acostumats als casos de presumptes irregularitats de gestió política, a on les xifres que es barallen son tan grans, que una petita irregularitat (sempre des de la presumpció, encara que sigui feta amb l’aval de documents oficials i de declaracions mediàtiques dels propi presumpte), no mereix prou atenció, ni tan sols dels veïns de taula.

Clar, parlar de que l’alcalde d’una ciutat petita permeti despeses d’un viatge dels seus Regidors (dos en aquest cas), a on apareguin hotels a 140 euros la nit, dinars, sopars, esmorzars, aperitius i invitacions a tercers, i que a més a més es facin acompanyar d’una ciutadana que res te a veure amb la tasca municipal, no té cap importància si ho comparem amb els milions d’euros dels que es parla cada dia a la premsa!

Possiblement no sigui un fet punible judicialment, doctors té l’església i la judicatura i no serè jo, un simple especialista en RRHH que de manera circumstancial i parcialment dedica part del seu temps a la política municipal, qui farà paral•lelismes en alguns casos semblants que durant les últimes dates són punt d’interès mediàtic.

Però el que sí m’atreveixo a dir és que és un fet reprovable ètica i moralment, malgrat la diferència de quantitats existents entre alguns d’aquests casos d’actualitat i el que ens ocupa (milions d’euros vs algun miler d’euros).

Però repeteixo, el que realment em preocupa és aquest passotisme que, per omissió, avala de manera tàcita una acció com aquesta - al meu entendre greu -, col•locant-la al nivell de la malifeta o trapelleria política i innocent, fet que justifica aquesta desafecció existent entre l’anomenada classe política i la ciutadania.

Per enèsim cop em nego a avalar aquesta manera de fer perquè, no tots als que ens han “col•locat” la condició de classe política (crec que en el món local aquesta accepció té una altra dimensió) som iguals, ni ens mou l’interès per la consecució de fites que responen a l’aliment personal (tan sigui aliment sòlid, líquid o metàl•lic).

Estic segur, ho sé, que som molts més els que ens mou simplement el servei als ciutadans i ciutadanes, i per això continuaré indignant-me davant accions com aquesta exigint, alhora, una unànime reacció reprovatòria d’aquells que entenem la política de manera diferent perquè sinó, el que estem posant en perill és la pròpia democràcia, i pensem que contra el sistema democràtic i la llibertat només existeix una rebutjable alternativa.

diumenge, 24 de març de 2013

Tires una mà, i te la mengen


Malgrat que, per lògica, hauria de ser inversament proporcional, la meva edat va creixent i aquella capacitat de sorprendre’m que tenia i que hauria de minvar, es va mantenint o, fins i tot, també creix, encara que no amb la mateixa intensitat que l’edat.

Ja fa algun temps comentava amb un amic que em sorprenia el fet de que, cóm era possible que gent propera, a la que havies fet desinteressadament algun favor, ara intentés fer-te la guitza, apartar-te del seu costat i, fins i tot, enfonsar-te.?

I ell em feia visible, amb bon criteri i encertadament, una realitat que per obvia ens passa desapercebuda: La millor manera de que un favor no s’hagi de tornar i que s’oblidi, és apartar del teu costat a qui t’ha fet el favor, i si és entre amics, més encara.

No és el meu cas, però és cert!. Un favor és un deute que qui el rep entén que en algun moment podria haver de tornar, encara que el que ho ha fet no tingui intenció de cobrar-ho, i la millor manera d’evitar aquest “quid pro quo” és marcar una distància infranquejable, no tant com espai físic sinó relacional.

Per un tema d’actualitat personal, amb relació als favors i que he comentant amb alguns amics, un d’ells buscava, de manera filosòfica, un cert paral•lelisme entre la situació conjuntural que la societat està patint, en el sentit de que la crisi econòmica impedeix tornar els deutes econòmics i la crisi de principis socials; sobre tot d’amistat i de lleialtat, impedeix tornar els favors.

No crec que sigui aquest un bon argument. Amb seguretat la societat ha pogut deixar en segon termini alguns valors, i possiblement l’amistat i la lleialtat estiguin entre ells (ho estem veient dia a dia entre un dia amics i desprès enemics, sobretot en temes d’interès econòmic).

Però aquí no estic parlant únicament de qüestions crematístiques ni de conceptes socials en crisi, sinó d’actituds personals i d’escala de valors personals que, per molt que evolucioni la societat, estan arrelats a la persona i no a l’entorn.

Malgrat això, continuaré actuant de la mateixa manera, encara que possiblement intentaré ser més selectiu a l’hora d’analitzar a qui haig de fer un favor (no exclusivament el tipus de favor), en el ben entès de que mai serà un element que marcarà el meu esforç per a ajudar al possible necessitat, la seva capacitat de tornar-lo perquè no pot ser determinant allò de que “favor con favor se paga”.

dimarts, 19 de març de 2013

Nunca digas que este cura no es tu padre

Era l’any 1974 quan vaig fer l’anomenat Camí Portuguès del camí de Santiago i haig de dir que des d’aquell estiu del 75 em vaig enamorar de Galícia i, si és possible, cada any intento passar uns dies en aquelles terres.

Moltes aventures i moltes anècdotes. Després de 40 anys, recordo algunes i d’altres hauria de recordar-les amb algun dels companys amb qui vaig conviure aquells dies.

Tants kilòmetres donen per molt. Recordo la picada d’un “bitxo” que em va deixar la mà inflada com la d’un bebè, i que el doctor d’una aldea perduda em va dir que havia sigut una taràntula però que “tranquil, de esto no te mueres, con este ungüento te cures en dos dies”.

Recordo també un dia llarguíssim, en una carretera en la que semblava que havien abduït a la gent perquè no es veia ningú en kilòmetres i kilòmetres, quan allà a la “lontananza” vam veure una edificació solitària amb un rètol d’Estrella Dorada. Aquell dia, els amos d’aquella botiga perduda en la immensitat de la solitud, aquell dia van vendre més cerveses que mai, segur; això sí, desprès “d’acollonir-se” al veure arribar corren a una trentena de personatges, amb motxilles i barrets de palla, reclamant Estrellas.

Recordo tot això perquè és el dia del Pare i avui, en una conversa, algú m’ha dit allò de que “Nunca digas que este cura no es mi padre”; i perquè va ser durant aquell estiu fent el camí de Santiago, quan vaig escoltat per primer cop aquesta frase.

Aprofitant el temps i, suposo que per qüestions de “mecenatge” o subvenció, aquell camí de Santiago es justificava fent un estudi sobre les famílies dels pescadors en pobles molts petits a on els marits es passaven mesos en alta mar.

Amb total naturalitat, tant alguns pescadors com les esposes reconeixien que trobar-se, desprès de mesos fora de casa, amb un membre més a la família era normal.

No es feien preguntes però, com afirmava un d’aquests pescadors, cap dels seus fills, ni ell mateix, afirmaria mai que “el cura no era el seu pare”.

dilluns, 18 de març de 2013

PSC-PSOE. Dret a Decidir 1977

Tothom sap la meva manera de pensar: no m’agraden les fronteres, ni les banderes, per la qual cosa rebutjo tot allò que flairi a nacionalisme excloent.

Això implica que no soc partidari de moviments secesionistes, si no tot al contrari. I, per extensió, es pot entendre que el meu objectiu no és la independència de Catalunya, encara que no em fa por; i si aquesta és la decisió dels que poden votar en un sentit o un altre ho respectarè i, per què no?, ho defensarè si aquesta és la voluntat majoritària.

Crec en la persona i en la seva llibertat; que cadascú pugui afirmar i defensar democràticament allò que cregui convenient i que es respecti l’opinió dels altres, assuminmt qualsevol resultat democràtic que sigui legítim.

Per això soc militant del PSC!!!

I en aquest sentit, vull fer esment al denominat Pacte d’Abril del 1977, entre PSC, PSOE i socialistes independents a on es marquen les bases precongresuals per l’unitat del socialisme català.

Un dels punts d’acord que apareixen en aquest document diu: “El reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats de l’Estat espanyol

Més enllà del significat que es vulguin donar a les paraules i de la conceptuació que puguin tenir en relació al temps i al moment, val la pena que es recordi aquest pacte, tant pels que dins del PSC o del PSOE tenen uns postura beligerant contra el Dret a Decidir, com pels que mantenen un postura, tambè beligerant, envers aquells que entenen i defensen el Dret a Decidir com una declaració prèvia de sobirania, sempre des del convenciment de que hem d’entendre aquella autodeterminació del 1977 que defensava el PSC i el PSOE, com l’actual Dret a Decidir de 2013 que des del PSC actual defensem




diumenge, 10 de març de 2013

El "peixopalo"

Ara fa unes setmanes, amb van passar les preguntes que em farien en una entrevista a una emissora de ràdio de Madrid, sobre les excel•lències de Sant Feliu de Guíxols com a destí turístic.

Cultura, natura, paisatge, activitats esportives, història, Costa Brava, tranquil•litat, etc. Eren preguntes senzilles de respondre si un creu, realment, en la potencialitat consolidada i futura de la nostra ciutat.

Dins de la bateria de preguntes hi havia un apartat important sobre qüestions gastronòmiques.



- El nivell de la nostra gastronomia?. Elevadíssim.

- Nota per als cuiners locals?. Excel•lent

- Els establiments?. Molt bona qualitat.

- Les especialitats. De tot tipus amb molta varietat.



Atenent al meu gust i sempre sota el meu criteri personal podria dir, i així vaig manifestar-ho, a on fan els millors arrossos, els millors suquets, el millor perix al forn, el millor xai, la millor botifarra o, fins i tot, a on fan els millors calamars a la romana, els millors pinxos o el millor i simple esmorzar amb pernil o fuet.

Una de les preguntes em va deixar més que dubtós.

- Quin és el plat típic de Sant Feliu que el caracteritzi i el diferenciï d’altres poblacions.

Sí, podia parlar dels “uriços”, del peix blau i de les diferents maneres de cuinar cadascuna de les especies, dels “brunyols” de quaresma o dels “trefins”

Vaig haver de preguntar perquè, la veritat, és que no tenia una resposta consistent i argumentada. Per curiositat, fins i tot, durant una xerrada que vam oferir des de l’àrea municipal de Turisme en un curs de tècniques turístiques organitzat per Guíxols Desenvolupament vam formular aquesta pregunta que no va obtenir resposta.

Com no podia ser d’una altra manera, va ser un reconegut professional de Sant Feliu que em va dir, Peixopalo.

I vaig dir PEIXOPALO i, malgrat no haver-ho tastat mai vaig quedar estupendament a l’entrevista, no només perquè els locutors no sabien de què els hi parlava, sinó perquè els arguments i les explicacions que em va donar el restaurador eren prou bones com per a poder convèncer.

“Un bacallà sec i curat al sol, d’origen víking, base de guisats mariners”. Aquesta seria la definició bàsica del peixopalo, que va arribar al port de Sant Feliu de la mà de mariners bascos i portuguesos fa segles, i que va ser integrat a la cuina local, molt ràpidament.

Des del convenciment de que la gastronomia és, per sí sola, una oferta turística i cultural, no hi ha dubta de que el “peixopalo” com a base culinària, particular i específicament documentada pot ser aquell plat que singularitzi la gastronomia de Sant Feliu, complementant l’altíssima qualitat de l’oferta gastronòmica general que ofereixen els establiments de restauració.