Ja sé que si anunciés la meva marxa, no tindria el ressò mediàtic
necessari per a merèixer una primera plana. No soc ex Conseller, ni ex Diputat,
ni ex Director General, ni ex Alcalde, ni ex Regidor d’una gran ciutat. Ni
tampoc he tingut càrrecs orgànics de rellevància. Soc un simple militant
socialista, veterà això sí, i un modest Regidor del PSC que des de fa cinc anys
compagina, orgullosament, la responsabilitat atorgada mitjançant les urnes amb
la defensa sindical dels interessos dels treballadors i treballadores.
I estant sempre a disposició del meu partit, com no tinc cap
aspiració personal dins de la política, sempre he pogut permetre’m la llicència
de dir el que penso, sense la “por de no sortit o sortir a la foto”, encara que
moltes vegades, com ha succeït durant aquestes darreres dates, és preferible optar
pel silenci respectuós amb la finalitat d’evitar que altres treguin rèdit
interessat de les obvies discrepàncies internes que patim en el sí del PSC.
Però clar, tot té un límit, i arriba un moment que aquest silenci
respectuós es pot entendre com aquiescència o, fins i tot, com a submissió a una
espècie de xantatge emocional que, afegit a uns arguments més o menys vàlids, traslladen
a l’exterior una realitat distorsionada que ratlla l’insult.
Socialista perquè, com diu un company, els meus ideals són
la justícia social, la defensa dels més febles, la lluita contra la
discriminació, i la radicalitat democràtica.
Demòcrata convençut perquè, encara que no és el meu sistema
utòpic, sí que és el que més respecte la llibertat personal i col·lectiva. No
podem oblidar que l’antagonisme de la democràcia és la dictadura.
I catalanista, perquè soc català, perquè em sento català i
perquè estimo Catalunya però sense renunciar, de manera excloent, al valor
afegit d’altres cultures i territoris que, de manera permanent, han enriquit i
han de continuar enriquint el nostre patrimoni col·lectiu com a poble.
Com he manifestat en múltiples ocasions, no crec en banderes
ni en fronteres de cap tipus, per la qual cosa el meu model d’estat, allò que
ara diem “encaix Catalunya-España”, no podrà ser referenciat sota la premissa de
la sobirania independentista, sinó basat en la cooperació i la solidaritat
bilateral.
I és aquest l’aparent punt d’inflexió que està provocant una
esquerda cada cop més profunda en el sí del PSC, i que es va posar de manifest
en la votació del proppassat dia 23 de gener al Parlament de Catalunya a on la
majoria des Diputats del PSC van decidir no recolzar una declaració sobiranista
i sí defensar el Dret a Decidir del poble català, mitjançant un referèndum vinculant
i decisori.
Em pregunto, a on està la diferència entre les dues postures
que provoquen marxes i temps de reflexió?
Si som socialistes, demòcrates i catalanistes i, a més a
més, tots defensem el Dret a Decidir, què fa que les dues postures siguin
irreconciliables? Aparentment, sobirania i independència.
I vull fer èmfasi en “l’aparentment” ,perquè també desprès d’un
període de reflexió, l’actitud d’alguns companys i companyes (fent èmfasi també
en “alguns”) més em sembla un simple argument mediàtic que amaga quelcom més.
Com deia al principi ja sé que no té importància, però al
contrari del que decideixen altres companys i companyes, jo no marxaria del PSC
ni tant sols si, democràticament, els membres del Grup Parlamentari Socialista haguessin
decidit votar a favor d’una declaració sobiranista en la que no crec.
Cap comentari:
Publica un comentari