Un esquerda real, amb arguments “aparents”

Ja sé que si anunciés la meva marxa, no tindria el ressò mediàtic necessari per a merèixer una primera plana. No soc ex Conseller, ni ex Diputat, ni ex Director General, ni ex Alcalde, ni ex Regidor d’una gran ciutat. Ni tampoc he tingut càrrecs orgànics de rellevància. Soc un simple militant socialista, veterà això sí, i un modest Regidor del PSC que des de fa cinc anys compagina, orgullosament, la responsabilitat atorgada mitjançant les urnes amb la defensa sindical dels interessos dels treballadors i treballadores.

 

I estant sempre a disposició del meu partit, com no tinc cap aspiració personal dins de la política, sempre he pogut permetre’m la llicència de dir el que penso, sense la “por de no sortit o sortir a la foto”, encara que moltes vegades, com ha succeït durant aquestes darreres dates, és preferible optar pel silenci respectuós amb la finalitat d’evitar que altres treguin rèdit interessat de les obvies discrepàncies internes que patim en el sí del PSC.

 

Però clar, tot té un límit, i arriba un moment que aquest silenci respectuós es pot entendre com aquiescència o, fins i tot, com a submissió a una espècie de xantatge emocional que, afegit a uns arguments més o menys vàlids, traslladen a l’exterior una realitat distorsionada que ratlla l’insult.

 

Socialista perquè, com diu un company, els meus ideals són la justícia social, la defensa dels més febles, la lluita contra la discriminació, i la radicalitat democràtica.

 

Demòcrata convençut perquè, encara que no és el meu sistema utòpic, sí que és el que més respecte la llibertat personal i col·lectiva. No podem oblidar que l’antagonisme de la democràcia és la dictadura.

 

I catalanista, perquè soc català, perquè em sento català i perquè estimo Catalunya però sense renunciar, de manera excloent, al valor afegit d’altres cultures i territoris que, de manera permanent, han enriquit i han de continuar enriquint el nostre patrimoni col·lectiu com a poble.

 

Com he manifestat en múltiples ocasions, no crec en banderes ni en fronteres de cap tipus, per la qual cosa el meu model d’estat, allò que ara diem “encaix Catalunya-España”, no podrà ser referenciat sota la premissa de la sobirania independentista, sinó basat en la cooperació i la solidaritat bilateral.

 

I és aquest l’aparent punt d’inflexió que està provocant una esquerda cada cop més profunda en el sí del PSC, i que es va posar de manifest en la votació del proppassat dia 23 de gener al Parlament de Catalunya a on la majoria des Diputats del PSC van decidir no recolzar una declaració sobiranista i sí defensar el Dret a Decidir del poble català, mitjançant un referèndum vinculant i decisori.

 

Em pregunto, a on està la diferència entre les dues postures que provoquen marxes i temps de reflexió?

 

Si som socialistes, demòcrates i catalanistes i, a més a més, tots defensem el Dret a Decidir, què fa que les dues postures siguin irreconciliables? Aparentment, sobirania i independència.

 

I vull fer èmfasi en “l’aparentment” ,perquè també desprès d’un període de reflexió, l’actitud d’alguns companys i companyes (fent èmfasi també en “alguns”) més em sembla un simple argument mediàtic que amaga quelcom més.

 

Com deia al principi ja sé que no té importància, però al contrari del que decideixen altres companys i companyes, jo no marxaria del PSC ni tant sols si, democràticament, els membres del Grup Parlamentari Socialista haguessin decidit votar a favor d’una declaració sobiranista en la que no crec.