Pensava, i vull
continuar pensant, que la discrepància genera riquesa, en contra d’aquells que tenen
com a principi el dogmatisme de principis estatutaris.
I per això pensava,
i vull continuar pensant, que al PSC no sobra ningú.
Però ara em
costa mantenir el mateixos criteris, i continuant en la defensa de l’efecte
enriquidor del debat de les discrepàncies, ja no tinc tant clar que no sobri
ningú.
Amb estupor
llegia la noticia publicada al Diari de Girona d’avui 13 de febrer a on, sota el
títol del PSC del Ripollès continua la revolta”, es posava de manifest que les
diferències existents en el PSC provocaven l’auto suspensió de militància o l’auto
renúncia a les responsabilitats orgàniques d’alguns militants.
El motiu?, la
no acceptació del posicionament del PSC que, en un Congrés celebrat fa un any,
va tenir el recolzament de la majoria del partit.
Per aquests
companys, segons la notícia per pròpia decisió ja “ex”, no té cap valor que el
Consell Nacional, màxim òrgan del PSC entre congressos, decidís recolzar fa uns
dies la manifestació de generositat que va proposar la direcció del partit vers
als companys que pensen de manera diferent; ni tant sols, sempre segons la
notícia, han volgut acceptar el repte de, tots junts, debatre la construcció de
l’alternativa d’un nou horitzó progressista, tal i com va aprovar l’esmentat
Consell Nacional.
Repeteixo, sempre
segons la notícia apareguda a la premsa, aquests companys només volen fer
prevaldre el seu posicionament, intentant arrogar-se la possessió de la
veritat, que no dic que no tinguin, però fugint del necessari debat de les
idees que, paradoxalment, reclamen.
“Agazapados
detrás de un matorral”, sembla que esperin que la seva posició de força
sustentada per l’amenaça de la seva marxa es tradueixi en una adquisició de genolleres
per part dels que actualment tenen la responsabilitat legítima de dirigir el
partit per, desprès, provocar un canvi en la pròpia direcció o, el que
considero pitjor, en una excusa per a justificar la seva marxa a altres
formacions sense renunciar a càrrecs representatius, qui els té.
Sé, i així ho
defensaré amb noms i cognoms, que alguns d’aquests companys han donat el pas
per convenciment i coherència personal (que crec equivocada però que respecto) però
també estic convençut que alguns d’aquests companys i companyes actuen, d’aquesta
manera inqualificable, vulnerant el més bàsics principis de democràcia interna
vigents i amb una constatada manca de respecte als que no tenim els mateixos
plantejaments, intentant amagar una frustrada ambició personal i amb altres
objectius de difícil justificació.
I algú dirà
que les meves conclusions són gratuïtes però, quina conclusió es pot treure d’aquells
que, demanant major participació democràtica de la militància del PSC en
particular, i de la ciutadania en general, només utilitzen l’amenaça de la
fugida per aconseguir, aparentment i sempre segons la notícia, més quotes de
poder.
Malgrat
sentir-me menyspreat per alguns d’aquests companys i companyes, continuo
pensant que tenim més coses en comú que aquelles que ens separen i que és
possible caminar junts, però puc assegurar que no faré un pas que m’obligui a
caminar amb genolleres per aconseguir la seva continuïtat. És una qüestió de
dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada