Agazapados detrás del matorral

Pensava, i vull continuar pensant, que la discrepància genera riquesa, en contra d’aquells que tenen com a principi el dogmatisme de principis estatutaris.

 

I per això pensava, i vull continuar pensant, que al PSC no sobra ningú.

 

Però ara em costa mantenir el mateixos criteris, i continuant en la defensa de l’efecte enriquidor del debat de les discrepàncies, ja no tinc tant clar que no sobri ningú.

 

Amb estupor llegia la noticia publicada al Diari de Girona d’avui 13 de febrer a on, sota el títol del PSC del Ripollès continua la revolta”, es posava de manifest que les diferències existents en el PSC provocaven l’auto suspensió de militància o l’auto renúncia a les responsabilitats orgàniques d’alguns militants.

 

El motiu?, la no acceptació del posicionament del PSC que, en un Congrés celebrat fa un any, va tenir el recolzament de la majoria del partit.

 

Per aquests companys, segons la notícia per pròpia decisió ja “ex”, no té cap valor que el Consell Nacional, màxim òrgan del PSC entre congressos, decidís recolzar fa uns dies la manifestació de generositat que va proposar la direcció del partit vers als companys que pensen de manera diferent; ni tant sols, sempre segons la notícia, han volgut acceptar el repte de, tots junts, debatre la construcció de l’alternativa d’un nou horitzó progressista, tal i com va aprovar l’esmentat Consell Nacional.

 

Repeteixo, sempre segons la notícia apareguda a la premsa, aquests companys només volen fer prevaldre el seu posicionament, intentant arrogar-se la possessió de la veritat, que no dic que no tinguin, però fugint del necessari debat de les idees que, paradoxalment, reclamen.

 

“Agazapados detrás de un matorral”, sembla que esperin que la seva posició de força sustentada per l’amenaça de la seva marxa es tradueixi en una adquisició de genolleres per part dels que actualment tenen la responsabilitat legítima de dirigir el partit per, desprès, provocar un canvi en la pròpia direcció o, el que considero pitjor, en una excusa per a justificar la seva marxa a altres formacions sense renunciar a càrrecs representatius, qui els té.

 

Sé, i així ho defensaré amb noms i cognoms, que alguns d’aquests companys han donat el pas per convenciment i coherència personal (que crec equivocada però que respecto) però també estic convençut que alguns d’aquests companys i companyes actuen, d’aquesta manera inqualificable, vulnerant el més bàsics principis de democràcia interna vigents i amb una constatada manca de respecte als que no tenim els mateixos plantejaments, intentant amagar una frustrada ambició personal i amb altres objectius de difícil justificació.

 

I algú dirà que les meves conclusions són gratuïtes però, quina conclusió es pot treure d’aquells que, demanant major participació democràtica de la militància del PSC en particular, i de la ciutadania en general, només utilitzen l’amenaça de la fugida per aconseguir, aparentment i sempre segons la notícia, més quotes de poder.

 

Malgrat sentir-me menyspreat per alguns d’aquests companys i companyes, continuo pensant que tenim més coses en comú que aquelles que ens separen i que és possible caminar junts, però puc assegurar que no faré un pas que m’obligui a caminar amb genolleres per aconseguir la seva continuïtat. És una qüestió de dignitat.