dimecres, 27 de febrer de 2013

La història d’en Tony Melèndez. Podem aconseguir-ho tot (PCT)



Possiblement, un dels moments més intensos que es van produir el dissabte, al decurs de l’espectable PCT (Podemos Conseguirlo Todo), va ser quan es va projectar el video que relatava la història d’en Tony Meléndez, guitarrista americà que va néixer sense braços.

Clar exemple de que tot es pot aconseguir, de que voler és poder, de que la voluntat mou muntanyes i de que l’ésser humà és, realment, qui té la capacitat de fer girar el món.

I sí que és cert que hi ha individus que, sent conscients d’aquesta capacitat de motor ho són també de la capacitat de fre, i dediquen els seus esforços a demostrar que poden aturar allò que els altres volen tirar endavant.

Però el testimoni d’aquest personatge, d’en Tony Meléndez, em va fer pensar en aquelles situacions d’impotència que un es troba dia a dia que, provocades pel negativisme aliè, et fan caure en la desesperació i fan sorgir un sentiment de fracàs i frustració, i que et conviden a abandonar-ho tot.

Alhora un arriba a la conclusió de que val la pena lluitar, que el veritable plaer es vèncer al “costat fosc” i que si es pot fer amb connivència i complicitat, molt millor.


dimarts, 26 de febrer de 2013

Alegria per perdre? Absurd



Avui, al Congrés dels Diputats es debatran i votaran iniciatives pel Dret a Decidir que, com és de preveure, seran rebutjades per la majoria parlamentaria encapçalada pel PP.

Però, de manera absurda, tot i perdent la votació, els militants del PSC que creiem i defensem el Dret a Decidir hem de manifestar la nostra alegria que, també de manera més absurda encara, compartirem amb altres partits que defensen, al igual que el PSC, aquest dret a decidir encara que amb altres condicionats previs.

Motiu? Haurem “aconseguit” votar diferent del PSOE, com si l’objectiu dels socialistes catalans fos demostrar a la resta dels partits que el PSC és un partit sobirà, que no sobiranista, encara que alguns voldran aprofitar la ben entesa per generar confusió.

Doncs de manera taxativa haig de dir que no estaré content, simplement perquè no m’agrada perdre, i avui les iniciatives presentades al Congrés del Diputats pel Dreta a Decidir, que votaran a favor els Diputats del PSC, no obtindran el recolzament necessari.

I això, ens agradi o no ens agradi, és perdre!!!

dilluns, 25 de febrer de 2013

Més ocupació estable i menys auto ocupació

Coincideixo plenament amb les manifestacions que va fer el reelegit Secretari General de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, reclamant al Govern que es dediqui a crear ocupació estable i no a prioritzar l’emprenedoria.

Com a sindicalista de la UGT, he dit en més d’una ocasió que apostar per l’emprenedoria com a principal eina per a crear d’ocupació és fer una aposta clara per la precarietat laboral, amb un clar objectiu: maquillar les xifres de l’atur, convertint al treballador o treballadora aturat en un “autònom” amb categoria de “micro-empresari”.

L’atur, com a principal problema econòmic i social no es pot solucionar fent del país una espècie de “confederació empresarial”, a on la prioritat sigui la riquesa personal i no la col•lectiva, aprofitant-se de la il·lusió i la necessitat sense tenir en compte factors tant importants com la formació i la capacitat que, al cap i a la fi, són l'única garantia d'èxit.  

Això és afrontar la reconstrucció econòmica i social amb fonaments falsos i no consistents, com si d’un ídol amb peus de fang es tractes aboncant-se, irremediablement, a un fracàs personal i col·lectiu.

diumenge, 24 de febrer de 2013

El Servei d'Ocupació Municipal

- Juanjo, han entrat quatre ofertes de treball!
L’alegria de la Responsable de la Borsa de Treball Municipal era clarament manifesta i trencava la manca d’ofertes de feina dels últims dies.
Clar, quatre ofertes de treball per una base de dades amb 10000 inscrits que, gestionada per les treballadores del Servei d’Ocupació Municipal té com objectiu donar resposta a més de 2000 aturats sembla poc, però la realitat dels ciutadans i ciutadanes que acudeixen a aquest servei municipal diàriament, qualsevol resposta, per petita que sigui, és important.
I és a partir d’ara, un cop rebudes les ofertes, quan de manera àgil però sempre respectant les indicacions de l’empresa contractant s’ha de fer el filtre necessari per a remetre als ciutadans que, segons la base de dades, responen a les característiques de l’esmentada oferta.
I aquí entra en joc allò de la sensibilitat perquè, entenent la necessitat, tothom creu que és el millor candidat per ocupar el lloc de treball i no arriba a pensar que l’únic que fa aquest servei municipal és escollir els millors candidats, segons les indicacions de l’empresa; això sí, prèvia la constatació i comprovació de que l’oferta respon a totes les exigències ètiques i legals.
Perquè hi ha una qüestió irrenunciable: per responsabilitat, els tècnics del Servei d’Ocupació Municipal no enviaran cap candidat a una feina que no tingui garanties de respecte als drets dels treballadors i treballadores, encara que algú pugui pensar que és una qüestió que només pot importar al possible candidat i l’empresa.
Aquesta manera d’actuar algú pot entendre-la com una demostració de manca de sensibilitat, però crec que seria una irresponsabilitat enviar a un treballador a una oferta de feina sabent que l’empresa no abona els salaris de manera habitual, o que les condicions laborals són infrahumanes, o que ofereix contractes en “negre”, o que ofereix abonar els salaris a 2 i 3 mesos, o que te a treballadors en situació irregular, sense assegurar.
Però repeteixo, el Servei d’Ocupació Municipal no pot ser còmplice d’irregularitats que incideixen negativament en la precarietat, donant facilitats a segons quins empresaris que volen aprofitar-se de la situació. Puc assegurar que, per sort, a Sant Feliu d’aquests no hi ha gaires, sinó tot el contrari.
El que sí és cert que el SOM està totalment implicat en buscar sortides per a minimitzar l’efecte de l’atur, i en aquest sentit, es treballa en dues direccions.
1.      La recerca de possibles llocs de treball encara que sigui fora de l’àmbit d’influència local, i en aquest sentit destacar els contactes amb diferents empreses i serveis d’ocupació.
Fruit d’això la frustrada oferta de treball per a professionals de la construcció per una obra a França que malauradament - i així s’ha comunicat als seleccionats- ha quedat aturada per efecte de la crisi.
 
2.      Les accions formatives tant per emprenedors com de formació ocupacional, per posicionar als treballadors i treballadores en situació d’atur, en la millor posició d’avantatge per aconseguir un lloc de treball.   

Derecho a la Intimidad Vs Regeneración Democrática

Sí, ya soy un presuntamente culpable.
 
Únicamente por el simple hecho de dedicar parte de mi tiempo personal y familiar a desarrollar alguna actividad política, ya me coloca en la obligación de demostrar, más allá de toda duda razonable, que soy susceptible de caer en las redes de la corrupción.
 
A partir de ahora, dedicarse a la política, de no remediarse lo contrario, lleva implícita la renuncia tácita a una de las posesiones que más debe valorar el ser humano: la propia intimidad, vulnerando, asimismo, el derecho a la intimidad que tiene su entorno.
 
Porque parece ser que de este elemento tan simple, hacer pública la propia intimidad, depende que la fractura existente entre ciudadanía y políticos desaparezca. Como si los políticos no fuesen ciudadanos, y como si la política fuese sinónimo de delincuencia!
 
No tengo nada que esconder i mis posesiones, mínimas, responden en todo caso, al esfuerzo personal y del trabajo profesional de mi familia.
 
Administrativo, autónomo, funcionario, pescadera, paleta, pintor, profesor son algunas de las profesiones que podrían haber contribuido al patrimonio familiar común y ahora, por el hecho de que algún miembro de esta familia se dedique a la política, aquello en lo que han decidido invertir se convierte en elemento de análisis y debate público.
 
¿Es justo que exponga a juicio público, por ejemplo, si compartiese con mi hijo, cuñado, esposa, hermana o sobrina, por ejemplo, un depósito bancario que hubiésemos decidido contratar, hace ya algunos años, para disfrutar de una merecidas vacaciones en la otra punta del mundo?
 
¿Es justo que mi contribución a un Plan de Pensiones sea objeto de debate público, o que mi capacidad de ahorro, por ejemplo, deba ser cuestionada por mi vecino del quinto?
 
Desde luego, no es justo. Porque es injusto que alguien dude de mi honradez y que me considere presuntamente culpable de una acción delictiva por el mero hecho de dedicar parte de mi tiempo a la política ocasional, y porque algunos personajes de constatada y contrastada falta de honradez hayan decidido faltar a la confianza que los ciudadanos habían puesto en ellos, colocándonos injustamente a todos al mismo nivel.
 
En el ejército decían aquello de que “el valor se le supone”, y creo que en política “la honradez también se debe suponer”, y al igual que en el ejército una deserción o una falta de demostración manifiesta de valor es punible i conlleva una pena, la falta de honradez en política, contrastada y no supuesta, debe ser punible y merecer que caiga sobre ella todo el peso de la ley, porque no estaríamos hablando de un acto meramente delictivo, sino porque sería y es un grave acto de traición hacia la ciudadanía.
 
Ahora esos políticos de alto nivel, “primeros espadas” ya consolidados en la vida política, cuyo “modus vivendi” es el desarrollo profesional de la política, intentan liderar esa llamada “regeneración” política amparándose en la supuesta trasparencia que representa hacer público su patrimonio declarado, al objeto de demostrar su honradez, como si anunciar lo que “declaran” legalmente fuese garantía de que no tienen ninguna posesión más.
 
¡Y lo hacen como si esto fuese una novedad!, cuando ya hace algún tiempo, por ejemplo, algunos políticos publicaron (entre ellos yo), cuales eran sus fuentes de ingresos a través de una declaración de actividades.
 
Claro, con esta acción de aparente honradez y transparencia esconderán que su verdadera falta de honradez no se manifiesta en lo que tienen o en lo que invierten el fruto de su trabajo, entre el que cabe la política; con esta acción intentan esconder la falta del cumplimiento de su compromiso electoral que, a mi modo de entender, no deja de ser un vulneración contractual con toda la sociedad, lo que debería ser considerado como delito de cohecho, prevaricación o malversación de fondos públicos imputable a todos aquellos que participen.
 
Desde luego, por responsabilidad personal y familiar, no voy a renunciar a mi derecho a la intimidad haciendo una declaración de presunta culpabilidad previa, para que algunos ya presuntos delincuentes con clara imputación legal maquillen, que no escondan porque ya no pueden, sus vergüenzas.  

dimarts, 19 de febrer de 2013

El gra de la corrupció

 
És un símil fastigós, sí, però tan fastigós com la pròpia situació.

Com l’altre dia deia un company, és com si un gra de pus hagués esclatat i esquitxat a tots els que dediquem part del nostre temps a la política.
Estrany és el dia que un no s’aixeca amb la notícia d’un cas de corrupció o de suborn o de tràfic d’influències, posant aquest delictes a nivell de la normalitat.
Imputació ha deixat de ser un adjectiu que podria definir a un polític nefast, convertint-se en un concepte que acompanya intrínsecament  la definició de polític.
Fins i tot alguns polítics, de manera frívola, fan broma, o no, considerant-se de segon nivell si no són objecte d’investigació o, en l’actualitat, si no són víctimes d’una operació d’espionatge.
Tot està sobre sospita, els polítics i els partits i, fins i tot, el propi sistema democràtic.
Doncs bé, no és just. Perquè no tots els polítics són iguals, ni aquests polítics conformem els partits i, en absolut, l’actuació d’aquests polítics és la representació de la democràcia que està en entredit pels actes d’aquests delinqüents.
I això és perillós, molt perillós, perquè no s’està qüestionant només la manca de nivell participatiu, és a dir, els mecanismes d’aplicació democràtica, sinó el propi sistema; pensem que l’alternativa de la democràcia és la manca de llibertat.
Estem parlant de delinqüència personal, no institucional, i essent cert que hem de renovar les vies democràtiques posant-les al nivell d’allò que la ciutadania reclama, afrontant de manera urgent allò que ara anomenem regeneració democràtica, no és menys cert que aquesta regeneració ha de començar amb les persones, apartant a aquells que han fet de la política el seu modus de delinquir.
I no tant sols parlo de polítics, sinó d’aquells que des de l’influencia que els hi ha donat el poder econòmic i social, han sigut dels incitadors dels paradigmes de la corrupció.
Repeteixo, no tots som iguals, i som molts als que la pus d’aquest gra esclatat no ens esquitxa, ni ens esquitxarà.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Transparència o transparències


No és lo mateix ser transparent que portar transparències.
Ser transparent és actuar amb transparència, és no tenir res a amagar; és actuar amb la naturalitat que dona el desenvolupament de la responsabilitat assolida, amb el convenciment de que el que s’està fent està ben fet.
I no té res a veure al fet d’actuar amb transparències, encara que alguns ho vulguin confondre.
Perquè actuar amb transparències és ensenyar allò que  interessa ensenyar, i insinuar allò que no es vol ensenyar del tot però que es vol que els altres s’imaginin, en un clar intent de demostrar que allò que no s’ensenya però que s’insinua és millor o està millor que allò que ensenyen els altres, de manera transparent.
Això és el que vaig intentar traslladar al Consell de Federació del PSC per a dir que ja n’hi ha prou, que la nostra consigna ha de ser la transparència, i dir prou a aquells que vestits de transparències estan convertint en un veritable espectacle mediàtic la vida interna del partit.
 

dimecres, 13 de febrer de 2013

Agazapados detrás del matorral

Pensava, i vull continuar pensant, que la discrepància genera riquesa, en contra d’aquells que tenen com a principi el dogmatisme de principis estatutaris.
 
I per això pensava, i vull continuar pensant, que al PSC no sobra ningú.
 
Però ara em costa mantenir el mateixos criteris, i continuant en la defensa de l’efecte enriquidor del debat de les discrepàncies, ja no tinc tant clar que no sobri ningú.
 
Amb estupor llegia la noticia publicada al Diari de Girona d’avui 13 de febrer a on, sota el títol del PSC del Ripollès continua la revolta”, es posava de manifest que les diferències existents en el PSC provocaven l’auto suspensió de militància o l’auto renúncia a les responsabilitats orgàniques d’alguns militants.
 
El motiu?, la no acceptació del posicionament del PSC que, en un Congrés celebrat fa un any, va tenir el recolzament de la majoria del partit.
 
Per aquests companys, segons la notícia per pròpia decisió ja “ex”, no té cap valor que el Consell Nacional, màxim òrgan del PSC entre congressos, decidís recolzar fa uns dies la manifestació de generositat que va proposar la direcció del partit vers als companys que pensen de manera diferent; ni tant sols, sempre segons la notícia, han volgut acceptar el repte de, tots junts, debatre la construcció de l’alternativa d’un nou horitzó progressista, tal i com va aprovar l’esmentat Consell Nacional.
 
Repeteixo, sempre segons la notícia apareguda a la premsa, aquests companys només volen fer prevaldre el seu posicionament, intentant arrogar-se la possessió de la veritat, que no dic que no tinguin, però fugint del necessari debat de les idees que, paradoxalment, reclamen.
 
“Agazapados detrás de un matorral”, sembla que esperin que la seva posició de força sustentada per l’amenaça de la seva marxa es tradueixi en una adquisició de genolleres per part dels que actualment tenen la responsabilitat legítima de dirigir el partit per, desprès, provocar un canvi en la pròpia direcció o, el que considero pitjor, en una excusa per a justificar la seva marxa a altres formacions sense renunciar a càrrecs representatius, qui els té.
 
Sé, i així ho defensaré amb noms i cognoms, que alguns d’aquests companys han donat el pas per convenciment i coherència personal (que crec equivocada però que respecto) però també estic convençut que alguns d’aquests companys i companyes actuen, d’aquesta manera inqualificable, vulnerant el més bàsics principis de democràcia interna vigents i amb una constatada manca de respecte als que no tenim els mateixos plantejaments, intentant amagar una frustrada ambició personal i amb altres objectius de difícil justificació.
 
I algú dirà que les meves conclusions són gratuïtes però, quina conclusió es pot treure d’aquells que, demanant major participació democràtica de la militància del PSC en particular, i de la ciutadania en general, només utilitzen l’amenaça de la fugida per aconseguir, aparentment i sempre segons la notícia, més quotes de poder.
 
Malgrat sentir-me menyspreat per alguns d’aquests companys i companyes, continuo pensant que tenim més coses en comú que aquelles que ens separen i que és possible caminar junts, però puc assegurar que no faré un pas que m’obligui a caminar amb genolleres per aconseguir la seva continuïtat. És una qüestió de dignitat.  

dilluns, 11 de febrer de 2013

Un esquerda real, amb arguments “aparents”

Ja sé que si anunciés la meva marxa, no tindria el ressò mediàtic necessari per a merèixer una primera plana. No soc ex Conseller, ni ex Diputat, ni ex Director General, ni ex Alcalde, ni ex Regidor d’una gran ciutat. Ni tampoc he tingut càrrecs orgànics de rellevància. Soc un simple militant socialista, veterà això sí, i un modest Regidor del PSC que des de fa cinc anys compagina, orgullosament, la responsabilitat atorgada mitjançant les urnes amb la defensa sindical dels interessos dels treballadors i treballadores.
 
I estant sempre a disposició del meu partit, com no tinc cap aspiració personal dins de la política, sempre he pogut permetre’m la llicència de dir el que penso, sense la “por de no sortit o sortir a la foto”, encara que moltes vegades, com ha succeït durant aquestes darreres dates, és preferible optar pel silenci respectuós amb la finalitat d’evitar que altres treguin rèdit interessat de les obvies discrepàncies internes que patim en el sí del PSC.
 
Però clar, tot té un límit, i arriba un moment que aquest silenci respectuós es pot entendre com aquiescència o, fins i tot, com a submissió a una espècie de xantatge emocional que, afegit a uns arguments més o menys vàlids, traslladen a l’exterior una realitat distorsionada que ratlla l’insult.
 
Socialista perquè, com diu un company, els meus ideals són la justícia social, la defensa dels més febles, la lluita contra la discriminació, i la radicalitat democràtica.
 
Demòcrata convençut perquè, encara que no és el meu sistema utòpic, sí que és el que més respecte la llibertat personal i col·lectiva. No podem oblidar que l’antagonisme de la democràcia és la dictadura.
 
I catalanista, perquè soc català, perquè em sento català i perquè estimo Catalunya però sense renunciar, de manera excloent, al valor afegit d’altres cultures i territoris que, de manera permanent, han enriquit i han de continuar enriquint el nostre patrimoni col·lectiu com a poble.
 
Com he manifestat en múltiples ocasions, no crec en banderes ni en fronteres de cap tipus, per la qual cosa el meu model d’estat, allò que ara diem “encaix Catalunya-España”, no podrà ser referenciat sota la premissa de la sobirania independentista, sinó basat en la cooperació i la solidaritat bilateral.
 
I és aquest l’aparent punt d’inflexió que està provocant una esquerda cada cop més profunda en el sí del PSC, i que es va posar de manifest en la votació del proppassat dia 23 de gener al Parlament de Catalunya a on la majoria des Diputats del PSC van decidir no recolzar una declaració sobiranista i sí defensar el Dret a Decidir del poble català, mitjançant un referèndum vinculant i decisori.
 
Em pregunto, a on està la diferència entre les dues postures que provoquen marxes i temps de reflexió?
 
Si som socialistes, demòcrates i catalanistes i, a més a més, tots defensem el Dret a Decidir, què fa que les dues postures siguin irreconciliables? Aparentment, sobirania i independència.
 
I vull fer èmfasi en “l’aparentment” ,perquè també desprès d’un període de reflexió, l’actitud d’alguns companys i companyes (fent èmfasi també en “alguns”) més em sembla un simple argument mediàtic que amaga quelcom més.
 
Com deia al principi ja sé que no té importància, però al contrari del que decideixen altres companys i companyes, jo no marxaria del PSC ni tant sols si, democràticament, els membres del Grup Parlamentari Socialista haguessin decidit votar a favor d’una declaració sobiranista en la que no crec.

dimarts, 5 de febrer de 2013

Sempre des del respecte, però amb tristor

He sigut curós amb les meves manifestacions públiques. He parlat allà a on creia que havia de parlar, amb sinceritat, sense amagar-me i he sigut respectuós amb altres opinions, sense compartir-les.
 
He tolerat tergiversacions i interpretacions interessades; fins i tot he aguantat insults, menyspreus i insinuacions de falta d’efectivitat democràtica i de manca de sentiment catalanista.
 
De vegades, m’he sentit com un intrús en un partit en el que porto militant quasi 30 anys.
 
He sentit, com si d’una espasa de Damocles es tractés, l’amenaça de l’abandonament per part d’aquells que no han pogut convèncer-me de que els seus postulats i plantejaments eren millors que els meus. No han pogut convèncer-me com tampoc han pogut fer-ho amb la majoria del PSC.
 
Però sempre he intentat, des de la discrepància, trobar punts en comú per avançar junts i lluitar per allò que ens uneix. En tots els àmbits de representació pública o orgànica que assoleixo en nom del PSC.
 
Però ja n’hi ha prou. Es poden al·legar altres arguments per a justificar una marxa, un abandonament o una fugida, però mai aquests companysque abandonen el PSC o les seves responsabilitats orgàniques per les que han estat escollits democràticament, poden afirmar que marxen perquè el PSC no defensa el Dret a Decidir.
 
Poden dir que marxen perquè el PSC no ha recolzat la Declaració de Sobirania però mai perquè el PSC no recolza el Dret a Decidir. Podria fer un esforç per entendreu o, com a mínim, per a creure que aquestes són els veritables motius.
 
Es trist veure segons quines actuacions i sincerament, m’agradaria poder també actuar de la mateixa manera i, mitjançant l’amenaça, dir allò de que si no s’apliquen els meus plantejaments, marxo. Però no ho faré. La meva coherència reflexiva, la d’un “vell roquero” socialista i catalanista com jo, no m’ho permet.