Jo no marxaria

Segur que el debat va ser de calat i ampli, a on cadascú dels 20 parlamentari del Grup Socialista al Parlament de Catalunya va poder dir la seva i fer les seves aportacions, completament argumentades i defensades des de la legitimitat democràtica que defensa i practica el PSC.

 

I segur que, en l’aplicació d’aquesta democràcia, els diputats socialistes van decidir allò que creuen convenient pels interessos del poble de Catalunya. Segur que no tots tenien el mateix punt de vista però les regles del joc democràtic intern manen i la majoria dels 20 diputats van decidir que actuarien d’una manera o una altra.

 

Jo, com a militant, vaig tenir l’oportunitat de traslladar la meva opinió; com a membre del Consell de Federació o del Consell Nacional del PSC, també he tingut l’oportunitat de traslladar la meva opinió i la dels meus companys al territori.

 

I, per què no?, podria dir que com a votant a les últimes Eleccions al Parlament de Catalunya també vaig recolzar el programa amb el que el PSC va concórrer a aquells comicis electorals del 25-N, fa dos mesos, i del que van sortir els 20 diputats que avui han optat per una postura vers la Declaració de Sobirania que es debatia.

 

Cinc diputats del PSC han decidit votar en contra dels postulats del PSC, i absentar-se en la votació del document aprovat per CiU, ERC i ICV, traslladant a l’exterior una realitat de trencament de posició anunciada.

 

Lògicament respecto, que no comparteixo, la llibertat individual de cadascú. Això és lliure albir. Però de la mateixa manera que jo respecto l’actitud d’aquests companys, sense compartir-la i manifestant el meu desacord, també reclamo el mateix respecte d’aquests companys i dels que pensen iguals que ells, vers els altres que entenc,  han respòs a allò que sí s’apropa molt més a la meva manera de veure les coses i que recolza la majoria dels militants del PSC.

 

És lamentable que alguns, des de la discrepància, es dediquin a insultar a aquells que no pensen igual que ells i que defensen, de manera diferent, possibles sentiments identitaris. Amb estoïcisme es poden suportar moltes actituds intransigents (la majoria, sinó totes, alienes al PSC) que des d’una falsa democràcia amaguen sentiments fascistoides. Però el que és reprovable és que alguns, fins ara companys i amb responsabilitat de direcció al PSC, es dediquin públicament a justificar, de manera clara i pública, la seva possible marxa perquè des de la minoria, no han pogut imposar  les seves tesis a la majoria.

 

Per què no em pregunta algun d’aquests companys que amenacen amb marxar, què faria jo, com a militant del PSC amb els mateixos drets i deures que ells, si avui els parlamentaris haguessin decidit recolzar una declaració de sobirania que, no ens enganyem, és una declaració de camí cap a la independència, en contra dels postulats i del compromís electoral del 25-N.

 

Jo ho tinc clar, jo no marxaria!!!