dijous, 24 de gener de 2013

Suport als 5. Per què?

5 diputats del PSC van decidir no votar amb la resta de diputats, quinze, en contra de la Declaració de Sobirania es va aprovar ahir al Parlament de Catalunya. És un fet.
 
Van decidir no respectar allò que la majoria dels 20 diputats del PSC, vull pensar que democràticament, van decidir que s’havia de fer, és a dir, votar en contra de l’esmentada declaració de sobirania. Això també és un fet.
 
És lògic pensar que d’aquesta acció  dels cinc diputats que van optar per trencar la decisió democràtica de la majoria s’esdevinguin conseqüències. No sé quines però sí que algunes, encara que crec que haurien de ser en clau interna.
 
De la mateixa manera que crec, per coherència amb l’argumentari en el que aquests diputats, i de tots els militants que recolzen la seva actuació basada en la coherència personal amb la seva manera d’entendre el catalanisme i d’interpretar el sentiment del poble de Catalunya vers la seva sobirania, i de tots aquells militants del PSC que pensen el mateix que ells, que s’hauria de fugir de fer declaracions justificatives i encetar manifestos de suport que, curiosament, ja corrien per les xarxes als pocs minuts de produir-se la votació.
 
Però, malauradament, això no és la realitat i penso que aquests cinc diputats, de la mateixa manera que sabien que a una acció segueix una reacció, tenien calculat la reacció que provocaria la seva acció d’ahir i que, a mesura que passa el temps i veient les seves actuacions i les manifestacions d’aquells que es manifesten seguidors d’aquests diputats, pot ser menys desitjable pels que sí creiem en el Dret a Decidir i en el respecte a la democràcia.
 
Perquè, paradoxalment, aquests cinc diputats i els que pensen igual que ells argumenten i demanen el suport a la seva acció, afirmant que ho han fet perquè defensen el Dret a Decidir del poble de Catalunya, com si la declaració de sobirania aprovada i que ells haguessin volgut votar, respectés amb més legitimitat aquest dret que el text presentat pel PSC.
 
Això és un insult. I ho dic de manera clara i catalana. Un insult intolerable per a aquells que, com és el meu cas, s’han posicionat per respectar, quan sigui el moment, el resultat del referèndum que pugui sorgir del desenvolupament del Dret a Decidir.
 
Si no conegués a alguns d’aquests Diputats, els hi podria dir allò de que, com ens podem refiar del respecte al resultat democràtic d’aquest referèndum si ja no són capaços de respectar la decisió majoritària del seu grup.?
 
Donar suport és suportar i jo no estic disposat a suportar insults d’aquells que tergiversen la realitat i que, utilitzant la demagògia, intenten desvirtuar la meva defensa del legítim Dret a Decidir i del partit en el que milito i que fent-lo, em posicionen al costat del PP i de C’s.          

dimecres, 23 de gener de 2013

Jo no marxaria

Segur que el debat va ser de calat i ampli, a on cadascú dels 20 parlamentari del Grup Socialista al Parlament de Catalunya va poder dir la seva i fer les seves aportacions, completament argumentades i defensades des de la legitimitat democràtica que defensa i practica el PSC.
 
I segur que, en l’aplicació d’aquesta democràcia, els diputats socialistes van decidir allò que creuen convenient pels interessos del poble de Catalunya. Segur que no tots tenien el mateix punt de vista però les regles del joc democràtic intern manen i la majoria dels 20 diputats van decidir que actuarien d’una manera o una altra.
 
Jo, com a militant, vaig tenir l’oportunitat de traslladar la meva opinió; com a membre del Consell de Federació o del Consell Nacional del PSC, també he tingut l’oportunitat de traslladar la meva opinió i la dels meus companys al territori.
 
I, per què no?, podria dir que com a votant a les últimes Eleccions al Parlament de Catalunya també vaig recolzar el programa amb el que el PSC va concórrer a aquells comicis electorals del 25-N, fa dos mesos, i del que van sortir els 20 diputats que avui han optat per una postura vers la Declaració de Sobirania que es debatia.
 
Cinc diputats del PSC han decidit votar en contra dels postulats del PSC, i absentar-se en la votació del document aprovat per CiU, ERC i ICV, traslladant a l’exterior una realitat de trencament de posició anunciada.
 
Lògicament respecto, que no comparteixo, la llibertat individual de cadascú. Això és lliure albir. Però de la mateixa manera que jo respecto l’actitud d’aquests companys, sense compartir-la i manifestant el meu desacord, també reclamo el mateix respecte d’aquests companys i dels que pensen iguals que ells, vers els altres que entenc,  han respòs a allò que sí s’apropa molt més a la meva manera de veure les coses i que recolza la majoria dels militants del PSC.
 
És lamentable que alguns, des de la discrepància, es dediquin a insultar a aquells que no pensen igual que ells i que defensen, de manera diferent, possibles sentiments identitaris. Amb estoïcisme es poden suportar moltes actituds intransigents (la majoria, sinó totes, alienes al PSC) que des d’una falsa democràcia amaguen sentiments fascistoides. Però el que és reprovable és que alguns, fins ara companys i amb responsabilitat de direcció al PSC, es dediquin públicament a justificar, de manera clara i pública, la seva possible marxa perquè des de la minoria, no han pogut imposar  les seves tesis a la majoria.
 
Per què no em pregunta algun d’aquests companys que amenacen amb marxar, què faria jo, com a militant del PSC amb els mateixos drets i deures que ells, si avui els parlamentaris haguessin decidit recolzar una declaració de sobirania que, no ens enganyem, és una declaració de camí cap a la independència, en contra dels postulats i del compromís electoral del 25-N.
 
Jo ho tinc clar, jo no marxaria!!!

 

dimecres, 2 de gener de 2013

Externalitzar el Festival, no privatitzar

Sóc un defensor de la gestió directe dels serveis públicsper part de l’Administració, de tots!, encara que crec que s’ha d’impulsar la iniciativa privada en la prestació d’alguns serveis, perquè no totes les activitats que ofereix l’Administració es poden considerar serveis públics.
 
I en aquest sentit, hem veig en la necessitat de clarificar la diferència entre dues actuacions que ahir i avui han posat en el “candelabro” mediàtic la ciutat de Sant Feliu i el seu Festival de la Porta Ferrada:
 
Externalització i Privatització; dos conceptes que poden semblar similars però que són meridianament diferents.
 
L’externalització és cedir, a l’Administració mitjançant concurs públic, la gestió d’una activitat determinada a una empresa especialitzada, amb el clar objectiu de la racionalització i optimització de recursos.
 
La privatització és vendre una activitat, és a dir, transferir un servei prestat des del sector públic al sector privat.
 
Per molts motius, entre els quals crec que el més important és que la marca Festival de la Porta Ferrada és patrimoni de la ciutat de Sant Feliu, d’un valor incalculable i impossible de “vendre”, aquest esdeveniment no pot ser privatitzat.
 
En tot cas, i crec que així ha de ser, el Festival de la Porta Ferrada que hauria de ser externalitzat, en quan a la gestió es refereix.
 
La diferència és de magnitud!!!

dimarts, 1 de gener de 2013

2013: Mort als sindicats?


 
Dels molts i molts missatges que he rebut, sobre tot per WhatssApp, (el paper i els SMS ja queda en un segon termini) desitjant-me un feliç any nou, hi ha el d’un company que em recordava el paper que hauran de tenir els sindicats encapçalant la lluita per aconseguir que aquets desitjos de felicitat de cara al 2013 puguin ser una realitat.
I per això m’adjuntava la transcripció de l’article que elperiodista Iñaki Gabilondo titulat “¿Muerte a los sindicatos?”, que molts havíem escoltat però que segur, hi ha gent, que no ha tingut l’oportunitat de llegir.
Puc assegurar que no és el meu desig que els sindicalistes hagin de prendre, o haguem de prendre, aquest protagonisme bel·ligerant, però l’anunciat full de ruta del Govern carregant l’esforç per a sortir de complicada situació econòmica i social en la que ens trobem sobre els ciutadans en situació més precària, alhora que precaritzant a aquells que encara estan “subsistint”, aplicant la política del repartiment de la misèria en comptes de repartir la riquesa que està en mans dels que han provocat realment aquesta crisi, fa inevitable que les organitzacions sindicals de classe agafin un rol vindicatiu, més propi dels seus inicis reivindicatius que no de l’actualitat.
I és normal que els governs amb independència del color, però sobretot de la dreta com ara, utilitzin tots els mitjans mediàtics al seu abast per a justificar les seves actuacions i “matar” a aquells que no els hi fan costat; però per sort sempre hi ha personatges de reconegut prestigi professional que, de manera coherent, intenten posar una mica de seny al conjunt de la ciutadania, encara que sigui apel·lant a la memòria històrica.
Amb tota seguretat a l’índex de “salut, diners i amor” que ens depararà el 2013 tindrà una gran incidència el factor sindicats i el recolzament que rebin del conjunt de la societat.
 
¿MUERTE A LOS SINDICATOS?
Nueva moda. Rajar de los sindicalistas. Algo fácil y barato, por cierto. Lo llevan en la solapa ciertos políticos, lanzando mensajes subliminales sobre su actual falta de utilidad para los trabajadores, politización, corrupción, derroche económico. Resulta curioso: Los mismos que alientan al escarnio público, suelen lanzar piedras cargadas por sus propias mezquindades.
Además, la destrucción del sindicalismo hace mucho más fácil la labor de los gobernantes, sin movilizaciones ni huelgas, especialmente la de quienes dirigen tras la cortina. Qué bien estaríamos si no existieran los sindicatos, piensan algunos.
El problema es que esa frase por la que suspiran los gobernantes "Qué bien estaríamos sin sindicatos" empieza a calar entre la gente de a pie, con un discurso cargado de improperios, gritos, oportunismo, mala leche y, sobre todo, un enorme vacío de argumentos que se resume en: "Para lo que hacen, mejor que no hagan nada", "Por mi los echaba a todos y los ponía a trabajar", "Están vendidos, no se mueven, no están con los trabajadores". Luego terminan reservándote para el final el placer de oír la raída historia de: "Conozco a uno que está de liberado sindical.".
Confesar ser liberado sindical, en estos tiempos que corren, es un auténtico pecado capital. Mejor inventar cualquier otra cosa antes de que te descubran. Te pueden acechar en cualquier esquina, a cualquier hora: sacando dinero, haciendo la compra, recogiendo a tus hijos en el colegio. Cualquier lugar y excusa es buena, para utilizar como insulto la palabra "sindicalista".
Se puede ser banquero chupasangre, se puede ser político en cualquiera de sus muchos cargos (concejal, alcalde, o delegado provincial.) y trincar todo lo que se quiera, aceptar sobornos y trajes, realizar chantajes, revender terrenos públicos, recortarle el sueldo a los trabajadores o directamente despedirlos sin indemnización. Se puede, incluso, aumentar el recibo de la luz a los pensionistas hasta asfixiarlos, o salir en fotos besando niños y ancianos mientras los colegios y asilos se caen a trozos, cobrar dos o tres sueldos en tres cargos diferentes, declarar a hacienda que se está arruinado mientras se cobra de mil chanchullos distintos, para que su hijo obtenga la beca que le permita comprarse una moto a costa del Estado.
En este maldito país se puede ser lo que se quiera, pero no sindicalista.
Nadie se acuerda ya de la última huelga, aquella en que nadie de la empresa fue, excepto los dos afiliados que perdieron el sueldo de aquel día, para que luego se firmara un acuerdo que les subió el sueldo a todos. Incluso a aquellos que escupieron sobre la huelga.
O de Luís, ese hombre que estuvo 30 años cotizando, y que gracias a la pre-jubilación que se consiguió en su momento, puede ahora, con 60 años y despedido de su puesto, tirar para adelante sin necesidad de buscar un trabajo que nadie le ofrecería.
Recuerden también a Marta, la chica de 23 años que estuvo aguantando un jefe miserable con aliento a coñac, que le obligaba a hacer más horas extras para tener un momento de intimidad donde poder acosarla mientras le recordaba cuándo le vencía el contrato. Hasta que su mejor amiga la llevó al sindicato y, gracias a una liberada sindical, ahora el tipo ha tenido que indemnizarla hasta por respirar.
Son muchos los que les deben algo a los sindicatos, y a los sindicalistas: El maestro que pudo denunciar al padre que le pegó en la puerta del colegio, los trabajadores que consiguieron que no les echaran de la RENAULT, la chica que pudo exigir el cumplimiento de su baja por maternidad en su supermercado. Porque también fue una liberada sindical la que se puso al teléfono el día en que despidieron a Julia, la chica de la tienda de fotos, y le ayudó a ser indemnizada como estipulan los convenios; y aquel otro joven que movió cielo y tierra para arreglarle los papeles al abuelo para procurarle una paga medio-decente, porque los usureros de hace 30 años no lo aseguraban en ningún trabajo. Para qué recordar las horas al teléfono escuchando con paciencia a cientos de opositores a los que no aprobaron, gritando e insultado porque en el examen no les contaron 2 décimas en la pregunta 4. O el otro compañero sindicalista, el que denunció a la constructora que se negaba a indemnizar a la viuda de su amigo Manuel, que trabajaba sin casco.
Ya nadie se acuerda de dónde salieron sus vacaciones, los aumentos de sueldo que se fueron consensuando, el derecho a una indemnización por despido, a una baja por enfermedad, o a un permiso por asuntos propios.
Esta sociedad del consumo, prefiere tirar un saco de manzanas porque una o dos están picadas, por muy sanas que estén el resto. Los precedentes televisivos: entrenadores de fútbol, famosos de la exclusiva en revistas, y demás subproductos, se convierten en clinex de usar y tirar dependiendo de las modas. Ahora, en un momento en que los trabajadores deben estar más juntos, arropados y combatientes contra quienes realmente les explotan, aparecen grietas prefabricadas en los despachos de los altos ejecutivos, ávidos de hincar más el diente en el rendimiento de la clase trabajadora.
¿Quién tirará la primera piedra?. ¿Serán los políticos gobernantes, o los banqueros quienes hablarán de dejadez o vagancia?. ¿Tendrán capacidad moral los jueces o los periodistas, de hablar de corrupción en las demás profesiones?. ¿Serán más idóneos para iniciar lapidaciones, los super-empresarios del ladrillo?. ¿En qué profesión se puede jurar que no existen vagos, corruptos, peseteros, o ladrones?. ¿Preguntamos mejor entre la Iglesia o la Monarquía.?.
Pero qué fácil resulta rajar en este país. Siembra la duda, y obtendrás fanatismo barato.
Qué bien asfaltado les estamos dejando el camino a quienes realmente nos explotan cada día. ¡Acabemos con los sindicatos!. Sí. Dejemos que la patronal y los bancos regulen los horarios, las pensiones, los sueldos, las condiciones laborales y los costes del despido. Verán cómo nos va a ir con la reforma del mercado laboral, cuando los sindicatos dejen de existir y no puedan convocarse huelgas ni manifestaciones.
Verán qué contentos se pondrán algunos cuando sepan que ya no estarán obligados a pagar las flores de los centenares de trabajadores que mueren todos los años, a costa de sus mezquindades.
Iñaki Gabilondo.