Si ser políticament correcte és dir allò que la gent vol
escoltar, ho reconec: soc políticament incorrecte, encara que penso que ser
políticament correcte és, precisament, dir allò que es pensa políticament en
cada moment. Amb arguments i sense disfresses, això sí.
Amb seguretat això va en contra dels consells dels assessors
de màrqueting polític o electoral i que creuen que el polític ha de donar les
respostes que el potencial votant vol escoltar, considerant al ciutadà com a comprador
d’un producte amb data de caducitat, i no com una persona a la que hem de convèncer
de que som la millor opció de representativitat i de defensa dels seus
interessos.
Possiblement és per aquest motiu que no soc un polític
professional i que mai he tingut l’ambició de viure de la política.
La meva credibilitat, per molt que vulguin “vendre” el
contrari els meus adversaris polítics, (que no enemics), és dir, defensar i fer allò
que crec que és lo correcte, amb la vehemència necessària basada sempre en l’argumentari
coherent, intentant entendre i respectant els contra arguments, però sense
renunciar a la pròpia raó per qüestions d’imatge o de rèdit partidista.
I dic això perquè algú m’ha insinuat que hauria d’abstenir-me
en segons quines afirmacions que faig al meu blog o a les xarxes socials a les
que estic inscrit, ja que no es “políticament correcte” i que, fins i tot, puc
aixecar ampolles que poden convertir als meus adversaris en enemics declarats.
Però dic lo mateix. El polític ha de ser honrat en defensar
i dir allò que pensa, i que per un polític “ser políticament correcte” és “ser
èticament correcte” i respectuós amb el seu compromís amb la societat davant la
que es presenta. I això només es pot aconseguir traslladant la veritat, la seva
veritat, la meva veritat en cada moment, primant més la consciència personal en benefici de la colectivitat que en benefici propi.
Si els polítics haguessin actuat d’aquesta manera ara, l'esquerda existent entre política i ciutadania, no seria tan gran.
Cap comentari:
Publica un comentari