dissabte, 29 de desembre de 2012

Referèndum: estómac o cap?

En l’últim Consell de Federació del PSC, fent una anàlisi dels resultats electorals del 25-N, manifestava que la meva preocupació no era tant si el PSC havia tret més o menys diputats i si el partit havia perdut credibilitat, que també: el que realment em tenia neguitós és que amb aquets resultats havíem deixat als ciutadans i ciutadanes en mans d’unes polítiques que prioritzaven únicament les qüestions d’identitat patriòtica i territorial en comptes de cercar i aplicar solucions als veritables problemes i situacions que estem patint els ciutadans.
 
De totes maneres encara volia mantenir certa esperança de que ERC fes valer el seu pes com a partit d’esquerres i obligués a CiU a centrar-se en els veritables problemes de la societat, posant com a element irrenunciable que supedités el seu recolzament al Govern del Sr. Mas, la marxa enrere de les polítiques de retallades que estan aplicant des de la Generalitat.
 
Malauradament el Govern de la Generalitat ja és un fet i la petita esperança s’ha quedat en un no res, i  a les primeres declaracions de la recent, encara que experimentada nova vicepresidenta del Govern, anunciant noves retallades als funcionaris de la Generalitat, que és lo mateix que retallar serveis a la ciutadania, no ha hagut cap reacció política d’un partit que havia manifestat el seu rebuig a les accions antisocials del Govern.
 
Però clar, el més important és aconseguir trobar una data per celebrar un referèndum, i serà igual si arribem a unes xifres d’atur insostenibles, si els Ajuntaments no podem donar resposta a les inquietuds de la ciutadania, si la sanitat continua en la seva deriva d’anar baixant en qualitat (malgrat els esforços dels professionals), si l’educació ja no és l’element de futur i desenvolupament de la societat o si pugem en índexs de pobresa.
 
Al pas que anem, al 2014 o quan sigui aquest referèndum, (que crec que s’ha de celebrar), no serà el seny i el convenciment qui marcarà el resultat, sinó que serà la necessitat marcada per la precarietat; i l’historia demostra que no és lo mateix votar amb l’estómac que amb el cap.

La innocentada d’en Mariano

Veient la compareixença del President del Govern espanyol, i vist que era el dia dels innocents vaig pensar que, malgrat el seu tarannà, havia volgut fer un gest per a trobar certa empatia col·lectiva i fer una innocentada que avui, 29 de desembre, es manifestaria com una simple broma.
 
Doncs bé, no és així, i aquella demanda de més paciència que feia Mariano Rajoy  a la ciutadania era una petició real i convençuda, que anunciava, com sempre sota l’afirmació manifesta de la negativa prèvia, una major aportació d’obligada solidaritat social amb nosaltres mateixos de cara al 2013.
 
La innocentada d’en Mariano no durarà un dia, sinó tot un any, que la farà mereixedora amb total seguretat de la inclusió en el Llibre dels records Guinness, com a la demostració més gran de cinisme perquè, per a més inri, l’autor de la pesada broma demana comprensió als embromats.

divendres, 14 de desembre de 2012

El dret a l'errada


Fa un temps, un company criticava una reivindicació que sempre he fet amb total convenciment, davant l’exercici obligatori que tinc de prendre decisions: el meu dret a equivocar-me.
Sí que es cert que sempre s’ha de decidir havent valorat totes les possibilitats, però al final, un ha d’optar per allò que cregui més convenient, des del convenciment que ha escollit la millor opció, calculant sempre un possible risc d’errada, però sense por a equivocar-se.
En aquest sentit m’agrada alguna de les afirmacions d’en Sergio Fernández, que apareixen en un dels seus llibres:
És necessari desdramatitzar. L’errada està desprestigiada, però sempre apareix per ensenyar alguna cosa. Aprofita-ho. Prendre decisions pot provocar por a l’errada, però no s’ha de tenir por: abans o desprès un s’equivoca.
Però l’únic important és que hem de fer amb l'equivocació, perquè el veritable èxit no està en no tenir errades, perquè tard o d’hora, qui pren decisions, s’equivoca.
La clau resideix en ser capaç de convertir cada problema en una oportunitat
   

dimarts, 11 de desembre de 2012

Política o èticament correcte?

Si ser políticament correcte és dir allò que la gent vol escoltar, ho reconec: soc políticament incorrecte, encara que penso que ser políticament correcte és, precisament, dir allò que es pensa políticament en cada moment. Amb arguments i sense disfresses, això sí.
 
Amb seguretat això va en contra dels consells dels assessors de màrqueting polític o electoral i que creuen que el polític ha de donar les respostes que el potencial votant vol escoltar, considerant al ciutadà com a comprador d’un producte amb data de caducitat, i no com una persona a la que hem de convèncer de que som la millor opció de representativitat i de defensa dels seus interessos.
 
Possiblement és per aquest motiu que no soc un polític professional i que mai he tingut l’ambició de viure de la política.
 
La meva credibilitat, per molt que vulguin “vendre” el contrari els meus adversaris polítics, (que no enemics), és dir, defensar i fer allò que crec que és lo correcte, amb la vehemència necessària basada sempre en l’argumentari coherent, intentant entendre i respectant els contra arguments, però sense renunciar a la pròpia raó per qüestions d’imatge o de rèdit partidista.
 
I dic això perquè algú m’ha insinuat que hauria d’abstenir-me en segons quines afirmacions que faig al meu blog o a les xarxes socials a les que estic inscrit, ja que no es “políticament correcte” i que, fins i tot, puc aixecar ampolles que poden convertir als meus adversaris en enemics declarats.
 
Però dic lo mateix. El polític ha de ser honrat en defensar i dir allò que pensa, i que per un polític “ser políticament correcte” és “ser èticament correcte” i respectuós amb el seu compromís amb la societat davant la que es presenta. I això només es pot aconseguir traslladant la veritat, la seva veritat, la meva veritat en cada moment, primant més la consciència personal en benefici de la colectivitat que en benefici propi.  
 
Si els polítics haguessin actuat d’aquesta manera ara, l'esquerda existent entre política i ciutadania, no seria tan gran.
 

dimecres, 5 de desembre de 2012

Al PP, aplicar medidas, le resulta MUY FÁCIL

Cualquier decisión que aplica el Gobierno del PP (que son prácticamente todas) en contra de los intereses de la ciudadanía i perjudicando siempre a los más débiles, siguen de manera recurrente el mismo hilo argumental de lo “difícil que les resulta tomar esas decisiones”.
 
Siempre se escudan en el mismo argumento, “es difícil y yo no quería, pero la realidad obliga”.
 
Pues bien, posiblemente “su realidad les obligue”; una realidad “pepiana” de derechona arcaica propia de una sociedad en blanco y negro, semejante a la de los años 40/50 del siglo pasado; una realidad que únicamente es suya y propia, basada en el engaño y totalmente alejada de la realidad en la que vive la sociedad.
 
Pero lo que es intolerable es que se manifiesten, de manera sensiblera, intentando convencernos de que les resulta difícil tomar esas decisiones.
 
Solo hay dos posibilidades.
 
- O tienen una incapacidad manifiesta para dar respuesta a las necesidades, inquietudes  y reclamaciones de la sociedad, con lo que esas decisiones que han tomado de vulneración total de los derechos de los ciudadanos son las más fáciles.
 
-  O no les importa un “carajo” aumentar la precariedad en la que se encuentra gran parte de la sociedad, sometiéndose al apetito de aquellos que los han convertido en sus serviles acólitos y que a su vez les exigen el sometimiento social que siempre añora la rancia derecha que ahora gobierna el país, con lo que esas decisiones, para ellos, no tienen ninguna dificultad.
 
Para esa caterva “gaviotil”, aplicar medidas represivas y de recorte, tanto sea por acción o por omisión, no representa ningún esfuerzo. Pero es que además no quieren desperdiciar ni un ápice de energía física ni mental para buscar otras salidas y otras respuestas.
 
¡Coño!, que ni les importan los parados, ni los trabajadores, ni los pensionistas, ni los jóvenes, ni los niños, ni los enfermos ni los profesionales de la sanidad, ni los alumnos ni los profesores, ni los que necesitan dependencia asistencial ni los que les deben dar soporte, ni los inmigrantes ni los emigrantes, ni los que pasan hambre y necesidad, ni los que se quedan sin vivienda, etc, etc.
 
Y si nada de esto les importa, ¿cómo pretenden que alguien se crea que les resulta difícil llevar a cabo atentados contra los derechos de los ciudadanos y ciudadanas?
 
Es mentira, les resulta fácil, ¡¡¡MUY FÁCIL!!!

dimarts, 4 de desembre de 2012

Lloguer, compra o rènting

No sé si prefereixo pensar que és incapacitat o desconeixement quan, per part d’un polític, es fan manifestacions buides de contingut i que falten a la veritat.
 
Però molt em temo que ni una ni l’altre, simplement mala fe manifesta amb l’ànim de confondre a la ciutadania, fent afirmacions demagògiques que no responen a la realitat de la situació, amb la premissa de que els ciutadans i ciutadanes som “tontos” i que no sabem discernir entre diferents conceptes, en aquest cas compra, lloguer o rènting, alhora que insinuant que l’Equip de Govern ha fet una mala gestió.
 
Perquè això és el que un Regidor local, sense escrúpols, vol traslladar i que em nego a assumir, no ja com a polític local, sinó com a ciutadà.
 
Sí, és cert, l’Ajuntament ha adquirit 2 vehicles destinats a la Policia Local pel sistema Rènting. Per cert, un sistema que per primer cop va instaurà l’equip de Govern en el que aquest polític local  participava, però que malauradament no va ser un èxit de contractació per una dubtosa gestió del responsable de fer-ho.
 
Un rènting és un sistema que no és pròpiament un lloguer ni una compra i que, en aquest cas, permet gaudir, durant quatre anys, de dos vehicles sense més cost que la benzina.
 
És a dir; durant quatre anys, per 92000 euros, la Policia Local utilitzarà dos vehicles completament adaptats a les necessitats policials, sense pensar en reparacions, ni assegurances, ni revisions, etc. Només en posar-lo en marxa cada dia per a donar resposta a les necessitats de seguretat de la població.
 
Segons dona a entendre aquest Regidor, seria més rentable adquirir per a 22.500 euros un vehicle policial, pagant l’assegurança (1500 euros/any), reparacions, revisions, canvi de neumàtics, etc...,  que gastar-se  38.056 euros i no tenir cap despesa addicional.
 
Tenint en compte que la vida d’un cotxe destinat a tasques policials té una durada d’entre 3 o quatre anys, no es pot considerar com a positiva l’adquisició d’aquests vehicles per aquest sistema?.
Només cal fer càlculs. 

Ni vaca ni bou, ni d’orient. Desprès, què?

Primer va ser la vaca i el bou i ara que els Reis Màgics no eren d’orient, sinó d’Andalusia.
 
Un es pregunta, realment expectant, quin serà el pròxim canvi que introduirà el Papa Ratzinger en la seva visió, que no dic desencertada, de la “infantesa del nen Jesús”.
 
Fira d’abril, “rebujito” a dojo, ball a les casetes, fugida cap a orient amb el fruit d’una nit boixa amb “tres reis de la rumba”?
 
Abril/Desembre, les contes podrien quadrar.
 
Sempre he dit que crec que es necessari “creure”, però que no “crec”, encara que m’agradaria fer-ho i per això em declaro agnòstic, per a “creure” en lo més senzill però alhora més difícil: en el home/dona, en la raça humana.
 
I en això es basa la religió, qualsevol religió, en la necessitat de “creure” en allò intangible que genera il·lusió i genera felicitat.
 
El Papa de Roma, Benedict, com a home que lidera la fe majoritària al món, té l’obligació de mantenir la fe de tots els milions que el segueixen, i crec que no es de rebut que frivolitzi amb aquelles tesis que durant anys s’han convertit en les claus de la il·lusió de gran part de la població mundial, ens molts casos sense ser cristians i no tenir com a referència religiosa el naixement de Jesús, però sí la il·lusió de la pròpia commemoració.
 
Només falta que amb la que està caient, amb les situacions complicades que s’estan patint, i amb el detonant que, a manera de calmant, representa l’anomenat esperit nadalenc, algú amb la responsabilitat social del Papa Benedict es dediqui a posar en perill la solidaritat que aixequen els fets que, suposadament, van succeir ara fa 2012 anys.!