En l’últim Consell de Federació del PSC, fent una anàlisi
dels resultats electorals del 25-N, manifestava que la meva preocupació no era
tant si el PSC havia tret més o menys diputats i si el partit havia perdut
credibilitat, que també: el que realment em tenia neguitós és que amb aquets
resultats havíem deixat als ciutadans i ciutadanes en mans d’unes polítiques que
prioritzaven únicament les qüestions d’identitat patriòtica i territorial en
comptes de cercar i aplicar solucions als veritables problemes i situacions que
estem patint els ciutadans.
De totes maneres encara volia mantenir certa esperança de
que ERC fes valer el seu pes com a partit d’esquerres i obligués a CiU a
centrar-se en els veritables problemes de la societat, posant com a element
irrenunciable que supedités el seu recolzament al Govern del Sr. Mas, la marxa enrere
de les polítiques de retallades que estan aplicant des de la Generalitat.
Malauradament el Govern de la Generalitat ja és un fet i la
petita esperança s’ha quedat en un no res, i
a les primeres declaracions de la recent, encara que experimentada nova vicepresidenta
del Govern, anunciant noves retallades als funcionaris de la Generalitat, que
és lo mateix que retallar serveis a la ciutadania, no ha hagut cap reacció
política d’un partit que havia manifestat el seu rebuig a les accions antisocials
del Govern.
Però clar, el més important és aconseguir trobar una data
per celebrar un referèndum, i serà igual si arribem a unes xifres d’atur
insostenibles, si els Ajuntaments no podem donar resposta a les inquietuds de
la ciutadania, si la sanitat continua en la seva deriva d’anar baixant en
qualitat (malgrat els esforços dels professionals), si l’educació ja no és l’element
de futur i desenvolupament de la societat o si pugem en índexs de pobresa.
Al pas que anem, al 2014 o quan sigui aquest referèndum, (que
crec que s’ha de celebrar), no serà el seny i el convenciment qui marcarà el
resultat, sinó que serà la necessitat marcada per la precarietat; i l’historia
demostra que no és lo mateix votar amb l’estómac que amb el cap.