dissabte, 24 de novembre de 2012

La jornada d'avui és per a reflexionar


"No hem sento a gust.
Estem debatent sobre models d’estat, de si Catalunya ha de ser o no ha de ser, de si som i serem o continuarem sent, de si tenen comptes corrents a Suïssa o a algun altre paradís fiscal i, en canvi, tenim veïns sense feina, sense poder pagar l’aigua, la llum o el gas, amb perill de desnonament.
M’estic plantejant el marxar. Pactar amb l’empresa un acomiadament, encara que sigui petit, i buscar algun lloc perdut allà a on sigui i sobreviure."
Eren les 8:30 del matí i un veí del poble em traslladava uns sentiments pràcticament àcrates, aquests sí col·lectivament identitaris, en els que coincidim en gran mesura i que segur que són compartits per gran part de la societat.
La conversa, pel to de veu d’aquest veí, fort i clar en tots els sentits, ha estat seguida “voluntària o involuntàriament” per altre conciutadà que desprès hem preguntava cóm jo, estant d’acord amb en Carles, defensava la política, com a eina social, i votaria per una opció com el PSC.
El meu argumentari ha esta clar.
Crec que les solucions polítiques són les úniques possibles, i els ciutadans han de prendre consciència de que la política no és un problema sinó la solució.
Crec en la democràcia, com única via per a poder traslladar als governants les inquietuds de la ciutadania, per això considero que exercir el dret al vot és més que un dret, una obligació.
Crec que només les polítiques d’esquerres poden donar resposta a les necessitats de la ciutadania o, com a mínim, són les úniques polítiques per a frenar i tornar a posar al seu lloc les polítiques liberals que ens han portat a la situació actual de precarietat que està patint la societat.
Sense creure ni en fronteres ni en banderes, i en el convenciment de que el debat sobiranista de Catalunya és un debat mediatitzat per la situació econòmica actual i que ha estat interessada i intel·ligentment utilitzat per algunes forces polítiques en clau electoral, crec que s’ha d’afrontar, encara que actualment el consideri estèril, i en les diferents possibilitats: independentisme català, centralisme espanyol i convivència natural representada pel federalisme, crec que és aquest model d’estat l’únic viable i més fàcilment assolible.
És jornada de reflexió i no sé el que farà demà a les urnes. Però com a mínim s’ha quedat reflexionant, perquè la jornada de reflexió és per a reflexionar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada