"No hem sento a gust.
Estem debatent sobre models d’estat, de si Catalunya ha de
ser o no ha de ser, de si som i serem o continuarem sent, de si tenen comptes
corrents a Suïssa o a algun altre paradís fiscal i, en canvi, tenim veïns sense
feina, sense poder pagar l’aigua, la llum o el gas, amb perill de desnonament.
M’estic plantejant el marxar. Pactar amb l’empresa un
acomiadament, encara que sigui petit, i buscar algun lloc perdut allà a on
sigui i sobreviure."
Eren les 8:30 del matí i un veí del poble em traslladava uns
sentiments pràcticament àcrates, aquests sí col·lectivament identitaris, en els
que coincidim en gran mesura i que segur que són compartits per gran part de la
societat.
La conversa, pel to de veu d’aquest veí, fort i clar en tots
els sentits, ha estat seguida “voluntària o involuntàriament” per altre
conciutadà que desprès hem preguntava cóm jo, estant d’acord amb en Carles, defensava
la política, com a eina social, i votaria per una opció com el PSC.
El meu argumentari ha esta clar.
Crec que les solucions polítiques són les úniques possibles,
i els ciutadans han de prendre consciència de que la política no és un problema
sinó la solució.
Crec en la democràcia, com única via per a poder traslladar
als governants les inquietuds de la ciutadania, per això considero que exercir
el dret al vot és més que un dret, una obligació.
Crec que només les polítiques d’esquerres poden donar
resposta a les necessitats de la ciutadania o, com a mínim, són les úniques
polítiques per a frenar i tornar a posar al seu lloc les polítiques liberals
que ens han portat a la situació actual de precarietat que està patint la
societat.
Sense creure ni en fronteres ni en banderes, i en el
convenciment de que el debat sobiranista de Catalunya és un debat mediatitzat
per la situació econòmica actual i que ha estat interessada i intel·ligentment utilitzat
per algunes forces polítiques en clau electoral, crec que s’ha d’afrontar,
encara que actualment el consideri estèril, i en les diferents possibilitats: independentisme
català, centralisme espanyol i convivència natural representada pel
federalisme, crec que és aquest model d’estat l’únic viable i més fàcilment
assolible.
És jornada de reflexió i no sé el que farà demà a les urnes.
Però com a mínim s’ha quedat reflexionant, perquè la jornada de reflexió és per a reflexionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada