Jo tenia raó Manel. Quan et deia que, per estratègia de justificació
futura no veia, inicialment, un Govern de CiU i ERC, no m’equivocava gens ni
mica.
Les apostes són molt fortes al voltant de la independència de
Catalunya amb que tots dos partits han afrontat les eleccions del proppassat dia
25-N. Uns clarament convençuts del que defensaven, com sempre han defensat, i els
altres, per una qüestió d’estratègia que, aparentment, els hi podia donar un elevadíssim
rèdit electoral.
Però ara l’aritmètica parlamentària no era la previsible, i
la reivindicació independentista continua essent còmoda des de l’oposició, però
realment complicada per a compaginar-la de manera efectiva amb les tasques de
Govern, sobretot quan la situació econòmica i social es tant o més precària que
una setmana abans i les retallades, malauradament, continuaran com a protagonistes
de la política catalana.
És normal que ERC no vulgui que el sobiranisme que defensa vagi
de la mà amb la pèrdua de drets socials, i el positivisme que ERC lliga amb la
independència es confongui amb el negativisme de la situació actual que ha de
gestionar CiU com a Govern.
ERC ha donat carabasses al President Mas, el que posa a CiU
en una cruïlla amb un ventall de possibilitats poc esperançador.
Pot governar en minoria amb el suport però alhora amb l’alè
al clatell d’ERC, exigint la convocatòria d’un referèndum, sí o sí.
Pot governar en minoria, amb suports puntuals que per part
de l’esquerra (PSC, ICV i ERC) estaran supeditats sempre a un canvi en la
política social de CiU.
O pot governar amb el PP que, lògicament, l’obligarà a
variar el model d’encaix de Catalunya amb Espanya amb el que CiU va concórrer a
les eleccions.
Difícil papereta la del pròxim President de la Generalitat per
a conformar el Govern estable que necessita Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada