divendres, 30 de novembre de 2012

El Corredor del Mediterrani


Quan ahir, el Ple Municipal aprovava una moció per a reclamar al Ministeri de foment i a la Generalitat de Catalunya la construcció urgent del denominat Corredor del Mediterrani, recordava la reivindicació que des del Sector de Ports, Duanes i Consignatàries de l’UGT fèiem sobre aquesta necessària infraestructura ferroviària ja als anys 80.
Encara recordo les converses, plenament coincidents, amb els diputats al Parlament de Catalunya del PSC i amb els Presidents dels Ports de Barcelona i Tarragona, també d’aquest partit, i les accions vindicatives davant del llavors Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme i el Ministeri de Transports.
Mai hem deixat de reclamar aquest corredor, i no per una qüestió política ni de primacia territorial ni identitària, com un dirigent i alt càrrec del PP amb responsabilitats tècnico-polítiques amb va dir al Congrés dels Diputats quan anys desprès, també des del Sector Federal de Ports de l’UGT, argumentàvem aquesta reivindicació basant-se en raons simplement d’estratègia econòmica i competencial.
D’Algeciras fins a la frontera francesa 12 infraestructures portuàries d’interès general, eix inamovible sobre el que ha de girar, per una simple qüestió d’ubicació estàtica, els centres d’intermodalitat.
Aquí s’han d’afegir alguns ports transferits que, amb menys capacitat, sí que tenen un hinterland significatiu.
No s’ha de ser molt espavilat per a entendre que una infraestructura ferroviària que connecti l’entrada Àfrica amb Europa ha de passar ineludiblement per on es produeixi o es pot produir l’intercanvi entre els diferents sistemes de transport, és a dir, marítim, aeri i terrestre.
I si bé és cert que en aquell temps aquest denominat Corredor del Mediterrani es visualitzava principalment com un necessitat per a donar resposta als transport de mercaderies, el transport ferroviari de viatgers ha anat guanyant protagonisme, sobretot, des de que l’AVE es va convertir en “el (no un) mitjà de transport ferroviari” i del que Catalunya, principalment Girona, paradoxalment no gaudeix.
Però el corredor del Mediterrani és molt més que una infraestructura ferroviària d’ample europeu. Seria  una errada pensar que un cop connectat  Algeciras amb França s’hauran complert amb les expectatives. Visualitzar el corredor d’aquesta manera seria condemnar a l’aïllament a moltes poblacions (per exemple Sant Feliu de Guíxols)  que, per no tenir capacitat estratègica per a consolidar sistemes d’intercanvi intermodal de mitjà o gran volum, tant sigui de mercaderies o de viatgers, no estaran en el camí del corredor de manera directa.
La implantació reial del Corredor del Mediterrani ha d’anar acompanyada de la millora de les infraestructures viàries necessàries que completin les ferroviàries.   

dijous, 29 de novembre de 2012

Futur Govern inestable

Jo tenia raó Manel. Quan et deia que, per estratègia de justificació futura no veia, inicialment, un Govern de CiU i ERC, no m’equivocava gens ni mica.
 
Les apostes són molt fortes al voltant de la independència de Catalunya amb que tots dos partits han afrontat les eleccions del proppassat dia 25-N. Uns clarament convençuts del que defensaven, com sempre han defensat, i els altres, per una qüestió d’estratègia que, aparentment, els hi podia donar un elevadíssim rèdit electoral.
 
Però ara l’aritmètica parlamentària no era la previsible, i la reivindicació independentista continua essent còmoda des de l’oposició, però realment complicada per a compaginar-la de manera efectiva amb les tasques de Govern, sobretot quan la situació econòmica i social es tant o més precària que una setmana abans i les retallades, malauradament, continuaran com a protagonistes de la política catalana.
 
És normal que ERC no vulgui que el sobiranisme que defensa vagi de la mà amb la pèrdua de drets socials, i el positivisme que ERC lliga amb la independència es confongui amb el negativisme de la situació actual que ha de gestionar CiU com a Govern.
 
ERC ha donat carabasses al President Mas, el que posa a CiU en una cruïlla amb un ventall de possibilitats poc esperançador.
 
Pot governar en minoria amb el suport però alhora amb l’alè al clatell d’ERC, exigint la convocatòria d’un referèndum, sí o sí.
 
Pot governar en minoria, amb suports puntuals que per part de l’esquerra (PSC, ICV i ERC) estaran supeditats sempre a un canvi en la política social de CiU.
 
O pot governar amb el PP que, lògicament, l’obligarà a variar el model d’encaix de Catalunya amb Espanya amb el que CiU va concórrer a les eleccions.
 
Difícil papereta la del pròxim President de la Generalitat per a conformar el Govern estable que necessita Catalunya.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Un 22,6 % dels catalans volen la independència

No és aconsellable fer judicis de valor en situació de ressaca per això, desprès d’uns comicis electorals com els del 25-N, seria curós i assenyat que els partits polítics deixessin passar com a mínim 24 hores per a fer valoracions dels resultats que puguin resultar creïbles.
 
La interpretació d’uns resultats electorals tenen l’objectivitat de qui fa l’anàlisi, amb la qual cosa el que es pot afirmar que sempre seran subjectius, de la mateixa manera que també es pot afirmar que aquesta anàlisi guanyarà en objectivitat a mesura que va passant el temps, i que en el conjunt dels factors que la poden mediatitzar van perdent protagonisme els elements d’argumentari justificatiu.
 
Catalunya és majoritàriament independentista veient la composició del Parlament sorgit de les eleccions 25-N.
 
En un primer moment, a 5 minuts de conèixer l’escrutini definitiu, aquesta podria ser una afirmació amb fonament i lògica, però que perd la seva sustentació un cop analitzat amb fredor, tot tenint en compte que la composició del Parlament, més enllà de l’aplicació de la Llei d’Hont, ha de recollir el sentiment dels electors, i els polítics tenen l’obligació de fer-ho.
 
5.212.423 érem els catalans que estàvem cridats a votar el proppassat dia 25 de novembre, i 3.657.450 vam ser els que vam exercir la nostra obligació democràtica.
 
1.685.641 catalanes i catalanes van decidir no recolzar cap de les 18 candidatures que concorrien a aquesta convocatòria electoral.
 
Un partit (PSC), ha manifestat amb 523.333 vots que el seu model d’estat es diferent al d’ara, però que no passa per declarar la independència, encara que es manifesta d’acord amb que els catalanes i catalanes manifestin democràticament la seva opinió, sempre i quan sigui vinculant.
 
Un partit (ICV) amb 358.857 vots va manifestar en campanya el seu recolzament a una suposada declaració d’independència, però a l’hora de respondre què farien en una suposada consulta, la resposta va ser que “ja veurien en el seu moment”. Fàcilment deduïble quina serà la seva postura.
 
Dos partits (PP i C’s), amb 746.132 vots han manifestat el seu rebuig a la independència i a una consulta democràtica i legítima sobre aquest tema.
 
Només dos candidatures amb representació (ERC i CUP) van definir-se oberta i clarament a favor de la independència de Catalunya, amb un total de 622.511 vots.
 
L’altra candidatura aparentment independentista per estratègia electoral i que, tal i com s’ha demostrat, per les diferents manifestacions dels seus dirigents previ i posterior a la campanya electoral, no dona resposta a gran part de la seva militància sobre aquest tema (CiU), ha obtingut 1.112.341 vots. Atrevint-me a afirmar que el 50 % dels vots rebuts per CiU són partidaris de la independència catalana, estem parlant de 556.170.
 
Això vol dir que partidaris d’independentisme són 1.178.681 catalans i catalanes, el que representa un 22,6 % dels catalanes amb dret a votar, fluix i curt percentatge per a afirmar que el poble català ha manifestat, mitjançant les urnes, que és partidari de la independència.
 
      

dissabte, 24 de novembre de 2012

La jornada d'avui és per a reflexionar


"No hem sento a gust.
Estem debatent sobre models d’estat, de si Catalunya ha de ser o no ha de ser, de si som i serem o continuarem sent, de si tenen comptes corrents a Suïssa o a algun altre paradís fiscal i, en canvi, tenim veïns sense feina, sense poder pagar l’aigua, la llum o el gas, amb perill de desnonament.
M’estic plantejant el marxar. Pactar amb l’empresa un acomiadament, encara que sigui petit, i buscar algun lloc perdut allà a on sigui i sobreviure."
Eren les 8:30 del matí i un veí del poble em traslladava uns sentiments pràcticament àcrates, aquests sí col·lectivament identitaris, en els que coincidim en gran mesura i que segur que són compartits per gran part de la societat.
La conversa, pel to de veu d’aquest veí, fort i clar en tots els sentits, ha estat seguida “voluntària o involuntàriament” per altre conciutadà que desprès hem preguntava cóm jo, estant d’acord amb en Carles, defensava la política, com a eina social, i votaria per una opció com el PSC.
El meu argumentari ha esta clar.
Crec que les solucions polítiques són les úniques possibles, i els ciutadans han de prendre consciència de que la política no és un problema sinó la solució.
Crec en la democràcia, com única via per a poder traslladar als governants les inquietuds de la ciutadania, per això considero que exercir el dret al vot és més que un dret, una obligació.
Crec que només les polítiques d’esquerres poden donar resposta a les necessitats de la ciutadania o, com a mínim, són les úniques polítiques per a frenar i tornar a posar al seu lloc les polítiques liberals que ens han portat a la situació actual de precarietat que està patint la societat.
Sense creure ni en fronteres ni en banderes, i en el convenciment de que el debat sobiranista de Catalunya és un debat mediatitzat per la situació econòmica actual i que ha estat interessada i intel·ligentment utilitzat per algunes forces polítiques en clau electoral, crec que s’ha d’afrontar, encara que actualment el consideri estèril, i en les diferents possibilitats: independentisme català, centralisme espanyol i convivència natural representada pel federalisme, crec que és aquest model d’estat l’únic viable i més fàcilment assolible.
És jornada de reflexió i no sé el que farà demà a les urnes. Però com a mínim s’ha quedat reflexionant, perquè la jornada de reflexió és per a reflexionar.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Taxa turística?

En el marc de la campanya electoral, algú em preguntava el que penso de la taxa turística que la Generalitat de Catalunya aplica des del proppassat 1 de novembre, i la meva resposta ha estat la mateixa de fa mesos, considerant que és una mesura merament recaptatòria donada per la necessitat de emplenar les arques de l’erari públic català.
 
Crec que aquesta taxa es pot convertir en una mesura dissuasiva i no en la provocació d’efecte reclam que necessita la industria turística catalana, encara que els empresaris del sector turístic, en molts casos i per evitar la fugida de clients, hauran de fer-se càrrec d’aquesta taxa i no carregar-la a l’usuari, amb la qual cosa aquesta taxa es convertirà en un “re pagament” simple, que no copagament.
 
Estant en desacord amb l’aplicació d’aquesta taxa, i creient que és una decisió política de difícil volta enrere, la diversitat d’oferta-en el sector turístic català obligaria a un estudi meticulós i profund de les necessitats promocionals del propi sector, i a una aplicació asimètrica d’aquest element impositiu, tal i com succeeix a altres països.
 
De la mateixa manera que crec molt improbable que els 50 milions d’euros que espera recaptar la Generalitat durant el primer any d’aplicació d’aquesta taxa, tinguin un retorn efectiu al sector turístic i es converteixin en una inversió real per a la promoció, com no sigui que allò que es recapti localment, sigui administrat des de l’Administració local.
 
La meva opinió és que estem parlant d’una taxa que s’aplica fora de temps i en el pitjor moment possible i que menysprea la importància del sector turístic en la recuperació econòmica del país. Com a mínim entenc que és una taxa que precisa una moratòria en la seva aplicació.
     

dilluns, 12 de novembre de 2012

És per a plorar!!!

La indignació no m’ha deixat plorar, però era per a plorar!. A 48 hores d’una Vaga General, a on els ciutadans i ciutadanes manifestaran el seu rebuig a les mesures del Govern que col·locant deixant a la ciutadania en una situació cada cop més precària, la preocupació d’un programa de televisió de màxima audiència era si l’exclusiva mediàtica del naixement del net de la Isabel Pantoja valia 400.000 o mig milió d’euros.
 
No feia ni mitja hora que la cadena de televisió que emetia l’esmentat programa parlava de la mobilització en contra de la privatització de la sanitat pública, o de la gent que ha preferit deixar la vida per no veure com els bancs els hi deixava sense habitatge per no poder pagar l’hipoteca, o del creixent índex d’atur, o de l’educació, o dels serveis públics, o de...
 
Sí, desprès de posar de manifest la complicada situació que estem patint el conjunt de la ciutadania, el més important és si la cara d’un net d’aquesta folklòrica, per més inri imputada en un cas de blanqueig de diners, val 80 milions de les antigues pessetes. És insultant!.
 
I algú em preguntava avui si serviria d’algo fer vaga el proper dia 14 de novembre! Com a mínim els ciutadans i ciutadanes hem d’exercir el “dret al pataleo”, a dir prou a aquestes actituds de menyspreu i de burla a una situació que aquests que riuen d’ella han provocat.
 
Com hem deia una treballadora: el Govern ja em treu 1000, doncs que hem tregui 100 més per  fer vaga el dia 14; ja no anirà d’aquí!.
 
Però no ho faran amb la nostra aquiescència ni amb l’aval del silenci que mal interpreten.

dissabte, 10 de novembre de 2012

Clar que és una vaga política!!!

Tot s’hi val per a justificar el no recolzament a una vaga general com la que el dia 14 de novembre mobilitzarà a la ciutadania.
 
Però clar, no tots els arguments són bons, i en un clar intent de buscar i no trobar-ne elements legítims per a desvirtuar la convocatòria de vaga general, s’arriba a l’absurd i al ridícul més espantós i surrealista.
 
-        No secundem la vaga per què és una vaga política.

Què coi volen que sigui? Contra qui ha d’aixecar la seva protesta la societat? Qui ens està portant a una situació límit, social i econòmicament? Qui està retallant drets socials? En síntesi, qui està traint el mandat i la responsabilitat que les urnes, democràticament, els hi va atorgar?.
 
Només hi ha una resposta possible: els responsables polítics, i contra ells ha d’anar la nostra demostració de protesta i, per què no?, de força.
 
És normal que els grans empresaris es manifestin en contra de la vaga general. Són els que controlen el sistema productiu i financer, i qualsevol distorsió aliena que s’escapi al seu control es tradueix en pèrdues imprevistes.
 
El que no és normal és que la petita empresa o molt petita empresa tanqui els ulls a la realitat, i es negui a veure que les mesures polítiques d’austeritat que s’estan aplicant incideixen directa i negativament en el seu negoci.
 
De la mateixa manera que no és de rebut que actors actius en sectors com educació, sanitat o serveis públics, que són el centre de les retallades que estan aplicant de manera indiscriminada i injusta, es posicionin en contra de la vaga del 14 – N argumentant una suposada politització de la protesta.
 
Qui ara té feina, té moltes possibilitats de engreixar en un futur proper, aquest 25 % creixent d’aturats, amb una pèrdua de drets que, inherents a la seva cotització, ens està traient la voluntat política.
 
El que ara cobra una pensió té moltes possibilitats, per voluntat política, de patir considerables pèrdues del seu poder adquisitiu.
 
L’estudiant universitari, té moltíssimes possibilitats de veure barrat l’accés a la seva formació, per voluntat política.
 
La malaltia tindrà atenció i cura si la voluntat política no supedita l’atenció sanitària a la capacitat econòmica, com ja s’està fent.
 
I si és la voluntat política la que pren totes aquestes decisions que ens estan portant a una cada cop més profunda precarietat social, no mereixen els responsables d’aquest voluntat política estar en el punt de mira de la indignació social?.

Sí, el dia 14 de novembre la vaga general és una vaga política, contra els responsables polítics, i  en un moment en que els polítics, com és el cas de Catalunya, són protagonistes.