dilluns, 22 d’octubre de 2012

Il·legitimitat per a assolir responsabilitats

Tots els arguments són vàlids per a justificar els resultats obtinguts en uns comicis electorals, i els partits es miren el melic i addueixen elements negatius, sobretot externs, per a intentar traslladar la imatge positiva d’una negativitat constatable, un cop els ciutadans han manifestat la seva decisió mitjançant les urnes.
 
Ningú té la culpa de res; tot és culpa dels ciutadans que no han sabut entendre el missatge o d’herències rebudes. Fins i tot, els que han guanyat intenten justificar el seu triomf fent lectures que no responen a la realitat dels resultats.
 
Perquè els polítics ho saben. Tenen clar que els percentatges que els hi permet assolir responsabilitat d’oposició o de govern no són el reflexa de la voluntat de la ciutadania.
 
Si mirem l’exemple de les Eleccions del 21-O a Galícia, i analitzem el resultat, el que governarà aquesta Comunitat Autònoma, sense necessitat de pactes amb altres forces polítiques per haver obtingut una més que àmplia majoria, ho farà amb un recolzament del 28% dels ciutadans i ciutadanes amb dret a vot.
 
És a dir, el PP gallec marcarà els designis del gallecs durant els propers quatre anys, de manera unilateral, tenint en contra al 72% de la ciutadania el que, segons ells, demostra que les polítiques antisocials que han estat aplicant durant aquests últims temps són plenament acceptades.
 
Però lo més preocupant és que aquesta abstenció, símptoma de la cada cop més greu manca de sintonia entre els polítics i la societat, no mereix una anàlisi profund sinó que també es converteix en un element endogàmic per a justificar els propis resultats de cada un dels partits.
 
Això és una falta de legitimitat democràtica que, per decència, els hauria d’obligar a renunciar a la tasca a la que han optat.   

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Els joves i els sindicats

Sempre que m’han convidat a donar alguna classe no només he anat amb la finalitat de compartir els meus coneixements i experiències, sinó que el meu objectiu ha sigut aprendre dels alumnes que, obligatòriament, havien de suportar obligatòriament el “rotllo” que els hi havia de deixar.
Un es pot imaginar el que pensava quan l’altre dia em van convidar a impartir una xerrada als alumnes del PQPI de Sant Feliu sobre l’historia dels sindicats i el seu paper protagonista en l’actualitat. Pobres nanos!
Parlar de gremis, de socialisme utòpic, d’anarquisme, de sindicalisme de classe, revolucionari o corporativista, vagues i mobilitzacions era obligat però realment, llevat la curiositat que sempre pot tenir l’historia, despertaria aquest tema l’interès d’aquest joves?
Van ser ells mateixos els que van agafar el protagonisme de quasi dues hores posant de manifest, mitjançant intervencions i preguntes, quin és el problema real dels joves en l’actualitat, en el que fa referència al mercat del treball: La precarietat laboral.
No es queixaven només de la manca de feina; la seva preocupació es centrava, sobretot, en les condicions laborals en les que s’havien trobat quan havien accedit a una feina, quasi sempre de temporada.
Baixos salaris, horaris abusius o seguretat inexistent és el que havien d’acceptar si volien optar a un treball “indigne” però que permetia cobrir, mínimament, les seves joves necessitats.
La pregunta era obligada: Què fan els sindicats per a lluitar contra aquestes situacions?
La resposta també era obvia: Què fem els treballadors i treballadores per a lluitar contra aquestes situacions?
I aquí l’historia del sindicalisme modern sí que hem va permetre recolzar arguments amb exemples clars de conquestes de la classe treballadora.
I, entre molts, els hi vaig posar un molt clar i actual, aprofitant l’escepticisme que pot provocar la vaga general convocada per al proper dia 14 de novembre.
El dia 14 de desembre de 1988, contra la intenció del Govern d’aplicar, unilateralment i sense possibilitats de negociació, unes mesures que precaritzaven les condicions contractuals dels joves i els col·locava en una situació de total des protecció, una vaga general convocada pels sindicats va obligar al Govern a retirar aquestes mesures.
Va ser la unitat del conjunt de treballadors i treballadores amb les organitzacions sindicals convocants, les que van aconseguir aquest fita.
No sé si van entendre que només la unitat dels treballadors i treballadores poden vèncer aquestes dinàmiques negatives que estem patint; el que sí tinc clar és que com els joves no s’involucrin i es conscienciïn de que els seus problemes són els problemes de tots, i que només es poden solucionar des de la visió global i no només des de la personal, o en aquest cas generacional, el futur dels treballadors i treballadores no serà d’un color agradable a la vista.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Suspens en matemàtiques

Si en un metre quadrat hi caben dues cadires, quantes cadires hi caben en 10000 metres quadrats?
 
Problema senzill, bàsic i sense complexitats, que qualsevol estudiant d’ESO podria resoldre sense gaires esforços.
 
Sí que és cert que si es vol portar a una situació pràctica, podrien sorgir variables. Es toquen les cadires? Quina superfície hi ha de separació entre cadira i cadira? Al seure una persona la cadira es pot moure uns centímetres, quants?
 
Però segur que els diferents resultats d’aquesta senzilla equació, per moltes variables que hi hagin, no diferiria un de l’altre.
 
Doncs bé, veient les valoracions i càlculs que s’han fet de la manifestació que, per la unitat d’Espanya, es va celebrar ahir a Barcelona, els “calculadors” són el paradigma del fracàs escolar, sobretot en el que es refereix a matemàtiques.
 
Perquè de 6000 a 500000, passant per 65000 i 100000, el que demostren és una falta de rigor que ratlla el ridícul més espantós; per molts factors que es puguin introduir, els diferencials matemàtics de les solucions no podrien ser mai tant abismals, com no sigui que la variable sigui tant subjectiva que es basi únicament en el “torticerisme mediàtic” indigne de qui té la responsabilitat oficial, tècnica i política, de donar credibilitat a les seves informacions.
 
Encara que sigui auto enganyar-se, és normal que els organitzadors d’un esdeveniments vulguin donar un valor afegit a l’èxit, inflant les xifres d’assistència. De la mateixa manera que està dins de la normalitat que els detractors de l’esmentat esdeveniment vulguin visualitzar el fracàs de la celebració fent valoracions a la baixa.
 
Però a la fi, tot és una qüestió d’aritmètica, que l’objectivitat de les autoritats ha de posar de manifest, com si d’un professor de matemàtiques es tractés.
 
Sincerament no m’importa si va ser un èxit o un fracàs la manifestació d’ahir, això depèn de les expectatives de cadascun dels actors, convocants o contraris. El que més em preocupa és la manipulació que volen fer amb aquest ball de xifres, uns i els altres, amb la connivència dels que, des de la responsabilitat tècnica de les institucions públiques, haurien de demostrar objectivitat més enllà del color de qui està governant.
 
Prefereixo pensar que estan fent el ridícul per falta de coneixements. Van suspendre les matemàtiques!.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Federalisme viable? Sí

Avui un company em feia arribar un article d’en José Rodríguez publicat a Catalunya Press, a on sota el títol “La impossibilitat del Pacte Federalista”, analitza “l’equivocació del PSC” al defensar l’estat federal, basant la seva argumentació en enquestes i en les relacions entre el PSC i el PSOE.
 
Indiscutible el seu raonament si els seus factors d’anàlisi només es basen en estudis de mercat, (que és cert que són els únics que tenim), i en l’actitud del PSOE que, aparentment i pensant en un possible rèdit electoral a Espanya, estarien en contra del model d’estat que defensa el Partit dels Socialistes de Catalunya.
 
A l’anàlisi del company José Rodríguez li falten molts més elements que també són actors protagonistes en aquest afer. Un d’ells, crec que molt important, és el context econòmic i social actual que, a la pràctica, mediatitza la voluntat de la ciutadania (les enquestes poden ser un exemple previ) i que alguns han volgut aprofitar per posant-se en el dilema del blanc i negre, afirmant que només la independència representa la solució als problemes de la societat.
 
En aquest sentit podem fer el paral·lelisme amb les últimes eleccions generals a on, en un anàlisi potser simplista dels resultats, el PP va guanyar adduint que el remei a tots els mals eren ells. I clar, el conjunt de la societat precisava un sortida esperançadora a una situació de precarietat que  el PSOE no va provocar però que no va saber administrar.
 
Però és cert, si l’objectiu és simplement tenir més rèdit electoral i oblidant-se del que realment creu el PSC quin ha de ser el model d’estat, a lo millor hauríem de posicionant-se en el blanc o el negre, renunciant a allò que defensem.
 
Possiblement ens hauríem de apropar a les tesis independentistes, compartint i ens repartint-se aquest important espai electoral amb CiU i ERC o, per què no?, amb SI.
 
O bé, ens posicionem amb la recentralització del PP, i cohabitem amb unes tesis que estan a les Antípodes de les del PSC però que, fins i tot a Catalunya, tenen un resultat llenys menyspreable. Com a mínim, en aquest sentit no enganyen.
 
Però fer això, presentar-se amb un programa contrari al que el PSC creu com millor opció de present i futur per a la ciutadania és prostituir la voluntat democràtica del poble.
 
Jo, com a militant del PSC, no vull enganyar, i vull que el meu partit defensi allò en el que crec. El federalisme. Haig de reconèixer que se’m queda una mica curt, però al cap i a la fi, federalisme com objectiu inicial, però mai l’independentisme com objectiu final.
 
Federalisme inviable?, potser sí. Però no tant com la secessió; això si que comporta una fractura social de la que el PSC no ha de ser còmplice.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Presumpta indecència

En Francesc tenia ganes de signar el “manifest”. Sí, aquest manifest mal nomenat “dels crítics” del PSC. Aquest manifest del definit, molt pitjor, com “sector catalanista” del PSC, com si la catalanitat fos exclusiva d’un grup determinat.
 
I em va fer la pregunta que molts sospitàvem.
 
- Juanjo, m’agrada el manifest, però sospito que volen muntar un altre partit. En Maragall ja ho ha apuntat.
 
I jo, malgrat tenir també la mateixa sospita, li vaig contestar que no; alguns dels signants els conec (coneixia?) fa molt de temps i estic (estava?) convençut de la seva lleialtat, i no els creia capaços de fer una acció tant barroera i bruta.
 
En Francesc, militant del PSC alhora que crític, mantenint la seva sospita, no va signar el manifest. Cap dels dos vam signar-ho, un per desconfiança i l’altra per manca de coincidència amb la totalitat del contingut. La meva sospita la vaig deixar en el calaix.
 
Doncs en Francesc tenia raó i jo volia estar equivocat. Avui la sospita és molt més gran i, pensant en allò de que “cuando el río suena, agua lleva”, si la premsa dona certes informacions, possiblement hi hagi algunacosa de veritat.
 
Sé que hi ha companys que no tenen aspiracions de representació política i han signat el document perquè creuen en allò que manifesta, i això és legítim i respectable. Com ho és que siguin crítics i que intentin, pels canals democràtics que té el PSC (que també es poden canviar en el seu moment), que es modifiquin plantejaments programàtics i de posicionament.
 
Però aquesta maniobra (presumpta) és una de les més ignominioses que em podria imaginar i mereix la repulsa, no tant sols del propi PSC, sinó de tota la ciutadania. Fins i tot la resta de partits que concorreran en aquests comicis electorals haurien de condemnar-ho, encara que els hi fos positiu electoralment. 
 
Aconseguir una càrrec de representació política per aquesta via és enganyar prèviament i de manera conscient. Es un atemptat contra els principis de la democràcia. És un acte infame. És, a la fi, transfuguisme perquè, què faran si aconsegueixen un lloc al Parlament de Catalunya?
 
Per decència col·lectiva, només els hi queda demostrar una mica de decència personal.    

 

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Candidat des de la coherència de principis


Ja estic cansat! Estic fins els nassos de tants comentaris mediàtics i de tantes valoracions personals que, basades en representacions sectorials de valoracions subjectives, intenten aconseguir cotes de poder per a posicionar-se en candidatures i afrontar els pròxims comicis electorals.
El PSC és un partit, amb les seves idees, amb els seus representants, interns i externs, escollits mitjançant els mecanismes democràtics que té la pròpia organització. I sí, té l’obligació d’escoltar les inquietuds de la ciutadania, però alhora, té l’obligació de defensar els seus plantejaments ideològics com a partit, allà a on sigui.
I és legítim que hi hagi diversitat i pluralitat d’idees i, sens dubta, és necessari que es produeixi debat intern per adequar la realitat social als principis del propi partit, de manera permanent i continua!. Però d’aquí a qüestionar la decisió de les majories perquè un s’ha quedat en minoria en un procés intern, es faltar als principis de democràcia en el que es sustenta el propi PSC.
Però lo més greu és basar-se en argumentacions que no responen a la veritat, per demagògiques i “torticeres”, que l’únic que provoquen és desencís i desconcert.
Els militants del PSC, per principi, tots som socialistes!, tots som progressistes!, i tots som catalanistes!. En la més amplia conceptuació. No hi ha ningú més socialista, ni més progressista, ni més catalanista que un altra. I, per això, és intolerable que algú, des de la minoria, vulgui treure rèdit personal, arrogant-se la facultat de posar graus de socialisme i, sobretot ara, de catalanisme.
Per recolzar a en Pere Navarro com a candidat del PSC a les properes Eleccions del 25-N, soc menys catalanista que aquell que va recolzar a la Montse Tura?. O recolzar a la Montse Tura, implica menys sentiment i convicció socialista que el que va apostar per en Pere Navarro?. Taxativa i rotundament, NO! Tindrem diferències en el grau de federalisme, però sempre des del catalanisme d’esquerres, de progressisme i de llibertat de decisió democràtica.
De la mateixa manera que es podran tenir diferències en cadascuna de les circumscripcions territorials, com és el cas de les Comarques Gironines, però sempre des de la convicció i el sentiment socialista i catalanista que tant en Juli Fernández com la Marina Geli tenen.
En el seu moment els militants, a través dels òrgans de representació i decisió organitzativa que té el PSC a Girona, decidirem quina és l’opció que millor respon als interessos de la ciutadania, des de la coherència ideològica i de principis, com va fer el Consell Nacional del PSC celebrat el proppassat diumenge.
Però en el seu moment! Sense manifestacions mediàtiques prèvies, com les que avui surten a la premsa, que l’únic que intenten és mediatitzar la decisió democràtica que hauran de prendre els que tindrem la responsabilitat de fer-ho.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

"No me gusta este gobierno"; demagogia?

Un amic, a traves del facebook, critica el cartell que amb el títol “No me gusta este Gobierno” vaig publicar al meu perfil, qualificant-lo de demagògic.
 
He trobat tres definicions de demagògia que, precisament, no es poden atribuir al cartell sinó a qui ha provocat que es puguin fer aquestes afirmacions que el cartell reprodueix.
 
1.      Us polític de afalagaments, ideologies radicals o falses promeses per aconseguir el favor del poble.
 
2.      Manipulació deliberada per a guanyar-se algú.
 
3.      Govern dictatorial amb el recolzament popular
 
Si algú va fer falses promeses per aconseguir guanyar unes eleccions, va ser el PP. El cartell ho demostra.
 
Si algú va manipular a la ciutadania, fent “negoci” electoral de la complicada situació de precarietat social en la que ens trobem i així aconseguir guanyar unes eleccions, va ser el PP. El cartell ho demostra.
 
I si algú governa dictatorialment, argumentant el recolzament popular aconseguit a les urnes, amb falses promeses i manipulacions, però que ara ha perdut, ha sigut el PP. El cartell reprodueix el que pensa el conjunt de la ciutadania.
 
Les afirmacions que responen escrupolosament a la veritat mai pot ser demagògiques, i cada una de les 30 afirmacions del cartell no és poden rebatre en sí mateixes.
 
Són una veritat constatada i contrastada.