Tots els arguments són vàlids per a justificar els resultats
obtinguts en uns comicis electorals, i els partits es miren el melic i
addueixen elements negatius, sobretot externs, per a intentar traslladar la imatge
positiva d’una negativitat constatable, un cop els ciutadans han manifestat la
seva decisió mitjançant les urnes.
Ningú té la culpa de res; tot és culpa dels ciutadans que no
han sabut entendre el missatge o d’herències rebudes. Fins i tot, els que han
guanyat intenten justificar el seu triomf fent lectures que no responen a la
realitat dels resultats.
Perquè els polítics ho saben. Tenen clar que els percentatges
que els hi permet assolir responsabilitat d’oposició o de govern no són el reflexa
de la voluntat de la ciutadania.
Si mirem l’exemple de les Eleccions del 21-O a Galícia, i analitzem
el resultat, el que governarà aquesta Comunitat Autònoma, sense necessitat de
pactes amb altres forces polítiques per haver obtingut una més que àmplia
majoria, ho farà amb un recolzament del 28% dels ciutadans i ciutadanes amb
dret a vot.
És a dir, el PP gallec marcarà els designis del gallecs durant
els propers quatre anys, de manera unilateral, tenint en contra al 72% de la
ciutadania el que, segons ells, demostra que les polítiques antisocials que han
estat aplicant durant aquests últims temps són plenament acceptades.
Però lo més preocupant és que aquesta abstenció, símptoma de
la cada cop més greu manca de sintonia entre els polítics i la societat, no
mereix una anàlisi profund sinó que també es converteix en un element endogàmic
per a justificar els propis resultats de cada un dels partits.
Això és una falta de legitimitat democràtica que, per
decència, els hauria d’obligar a renunciar a la tasca a la que han optat.