El sí de l’Elodie i en Raul

Com sempre he dit, no és una obligació; com a Regidor, m’agrada “oficiar” casaments civils, i sempre que tinc l’oportunitat, i si la meva agenda professional, personal o política ho permet, no tinc cap inconvenient a dedicar el meu temps a fer-ho.

 

Desprès de moltes “cerimònies”, desprès de “muchas muescas”, com em diuen bromejant alguns companys, un ja té certa percepció de la parella que manifesta, davant meu, la seva decisió de casar-se; fins i tot, sense haver tingut una conversa prèvia, (l’Elena ho fa perfectament) un podria dir el grau de convenciment i de seguretat amb el que afronten aquest important pas.

 

Ahir vaig tenir la sort de casar a una parella d’alçada, ho dic en el sentit literal i visual de la paraula, i vaig tenir la sensació de que l’Elodie i en Raul no tenien cap dubte del compromís que adquirien.

 

Ja tenien clar que el respecte mutu és la base de tota convivència i de que el matrimoni és, bàsicament això, convivència. De la mateixa manera que també tenien molt clar que aconseguirien que, com diu en Sabina, “todas las noches serán noches de boda i de que todas las lunas serán lunas de miel”.