diumenge, 9 de setembre de 2012

11-S. Fer negoci de la necessitat


Encara recordo les corredisses per la Rambla de Barcelona exigint “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, perseguits per homes de gris, “porra en ristre”, a la caça d’alguna esquena a on descarregar la seva força.
També recordo el primer 11 de setembre en llibertat. Perquè aquesta era la paraula. Llibertat. Era la meva festa com a català, amb l’orgull de poder dir que era català en veu alta.
I ho feia sense necessitat de banderes ni ensenyes, encara que podia entendre que en aquells moments la demostració visual de la senyera responia a allò que durant tants anys ens havien prohibit demostrar.
I desprès de tants anys continuo amb el mateix orgull de ser català, esperant la Diada Nacional de Catalunya com a festa pròpia i la de tots els catalans i catalanes.
Però aquest any estic desconcertat. Aprofitant una situació econòmica i social complicada i, perquè no dir-ho?, d’injustícia amb Catalunya, però amb la clara intenció de fer de la necessitat un negoci, tinc la sensació de que m’intenten manipular, i aquella festa que era la meva i que hauria de ser la dels set milions de catalans s’ha convertit en una demostració reivindicativa i excloent, no coincident amb la meva visió d’allò que jo reivindicava i que continuo reivindicant.
I quan parlo de negoci no em refereixo als fabricants de senyeres o estelades, molts d’ells ubicats fora de Catalunya i que aquest 11 de setembre faran el seu agost; ho dic en referència a aquells que, aprofitant la “necessitat” trauran un rèdit polític i social que crec, no deixarà de ser més que una bombolla mediàtica.
Demà, centenars de milers i milers de catalans, sortiran pels carrers de Barcelona a manifestar-se exigint independència i un estat propi, i els convocants, hàbilment, podran vendre a l’opinió pública que aquest és el sentiment majoritari de la població. Negoci rodó si atenem a la segura projecció mediàtica que tindrà l’esdeveniment.
Però, com si d’accions preferents es tractés, un ha de llegir la lletra petita i, en aquest cas, aquells condicionants que converteixen una acció en una bombolla han de ser els argumentaris i declaracions que a manera de justificant fan algun dels assistents. O sigui, que van a una manifestació independentista advocant per la no independència.
Uns diuen que són federalistes i d’altres confederalistes, però cridaran independència!
Uns que van a reclamar el pacte fiscal com element bàsic per aconseguir justícia per a Catalunya; però cridaran independència!
Uns, destacats líders de diferents organitzacions declaradament no independentistes, manifesten que assistiran a títol personal, però convoquen i anuncien públicament a on es col·locaran a la manifestació. I cridaran independència!
Hem pregunto, quants realment independentistes estaran presents demà en la gran manifestació? Segur que no seran els dos milions que esperen els convocants però que, com deia abans, serà el número d’independentistes que vendran els mitjans de comunicació.
Repeteixo, jo no aniré a la manifestació de Barcelona, perquè no soc independentista. De la mateixa manera que no militaria en una organització que tingués com única finalitat la independència. Ho respecto com opció dins de la llibertat de cadascú.
I malgrat que tinc la percepció de que aquest 11 de setembre, sortir al carrer a participar de la Diada es pot entendre com un clam al independentisme, reivindicació que en aquest moment no està dins dels meus esquemes, participaré de la Diada Nacional de Catalunya amb el mateix esperit de llibertat i de respecte a totes les opcions, com que vaig participar de la primera, amb coherència amb els meus sentiments i ideals, fugint de poses mediàtiques de cara a la galeria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada