Encara recordo les corredisses per la Rambla de Barcelona
exigint “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, perseguits per homes de
gris, “porra en ristre”, a la caça d’alguna esquena a on descarregar la seva
força.
També recordo el primer 11 de setembre en llibertat. Perquè
aquesta era la paraula. Llibertat. Era la meva festa com a català, amb l’orgull
de poder dir que era català en veu alta.
I ho feia sense necessitat de banderes ni ensenyes, encara
que podia entendre que en aquells moments la demostració visual de la senyera
responia a allò que durant tants anys ens havien prohibit demostrar.
I desprès de tants anys continuo amb el mateix orgull de ser
català, esperant la Diada Nacional de Catalunya com a festa pròpia i la de tots
els catalans i catalanes.
Però aquest any estic desconcertat. Aprofitant una situació
econòmica i social complicada i, perquè no dir-ho?, d’injustícia amb Catalunya,
però amb la clara intenció de fer de la necessitat un negoci, tinc la sensació
de que m’intenten manipular, i aquella festa que era la meva i que hauria de ser
la dels set milions de catalans s’ha convertit en una demostració
reivindicativa i excloent, no coincident amb la meva visió d’allò que jo
reivindicava i que continuo reivindicant.
I quan parlo de negoci no em refereixo als fabricants de
senyeres o estelades, molts d’ells ubicats fora de Catalunya i que aquest 11 de
setembre faran el seu agost; ho dic en referència a aquells que, aprofitant la “necessitat”
trauran un rèdit polític i social que crec, no deixarà de ser més que una
bombolla mediàtica.
Demà, centenars de milers i milers de catalans, sortiran pels
carrers de Barcelona a manifestar-se exigint independència i un estat propi, i
els convocants, hàbilment, podran vendre a l’opinió pública que aquest és el
sentiment majoritari de la població. Negoci rodó si atenem a la segura projecció
mediàtica que tindrà l’esdeveniment.
Però, com si d’accions preferents es tractés, un ha de
llegir la lletra petita i, en aquest cas, aquells condicionants que
converteixen una acció en una bombolla han de ser els argumentaris i declaracions
que a manera de justificant fan algun dels assistents. O sigui, que van a una
manifestació independentista advocant per la no independència.
Uns diuen que són federalistes i d’altres confederalistes, però
cridaran independència!
Uns que van a reclamar el pacte fiscal com element bàsic per
aconseguir justícia per a Catalunya; però cridaran independència!
Uns, destacats líders de diferents organitzacions declaradament
no independentistes, manifesten que assistiran a títol personal, però convoquen
i anuncien públicament a on es col·locaran a la manifestació. I cridaran
independència!
Hem pregunto, quants realment independentistes estaran
presents demà en la gran manifestació? Segur que no seran els dos milions que
esperen els convocants però que, com deia abans, serà el número d’independentistes
que vendran els mitjans de comunicació.
Repeteixo, jo no aniré a la manifestació de Barcelona,
perquè no soc independentista. De la mateixa manera que no militaria en una
organització que tingués com única finalitat la independència. Ho respecto com
opció dins de la llibertat de cadascú.
I malgrat que tinc la percepció de que aquest 11 de
setembre, sortir al carrer a participar de la Diada es pot entendre com un clam
al independentisme, reivindicació que en aquest moment no està dins dels meus
esquemes, participaré de la Diada Nacional de Catalunya amb el mateix esperit de
llibertat i de respecte a totes les opcions, com que vaig participar de la
primera, amb coherència amb els meus sentiments i ideals, fugint de poses
mediàtiques de cara a la galeria.