diumenge, 30 de setembre de 2012

Pere Navarro, candidat a la Presidència de la Generalitat

Una de les intervencions en el Consell Nacional del PSC afirmava que el PSC no existiria sense democràcia. Completament d’acord!.
 
Però afegiria quelcom més. A Catalunya no hi hauria democràcia sense el PSC
 
I avui ho hem demostrat. Sense embuts, amb claredat i amb transparència, els consellers nacionals del PSC hem escollit al candidat que creiem defensarà millor els interessos dels catalans i catalanes.
 
I n’hi havia més d’un candidat, dos, que han tingut l’oportunitat de defensar el seu projecte per a convèncer als 400 membres del Consell que eren la millor opció.
 
La companya i amiga Montse Tura, amb un discurs basat en la emotivitat i el sentiment, i en Pere Navarro, amb un discurs basat en el realisme de la situació actual.
 
Dos projectes que no són contradictoris, sinó tot al contrari. Dos projectes que conflueixen en la catalanitat i el progressisme del PSC, amb un eix comú i indiscutible, tots dos són socialistes catalans que rebutgen l’oportunisme d’unes eleccions que, malauradament, no aporten cap solució a la complicada situació que estem patint els ciutadans i ciutadanes.
 
Però els socialistes estem obligats a participar, de manera protagonista, en aquest joc electoral en el que ens han implicat, amb visió de futur i coneixedors de la realitat social, sense amagar que el nostre model d’estat és federal, que no volem trencar amb ningú però, prioritàriament, donant solucions i respostes als problemes reals que té la ciutadania.
 
Avui el PSC, amb una lliçó de democràcia, ha nominat a Pere Navarro candidat socialista a les Eleccions del 25-N. Personalment crec que un encert.

 

dissabte, 29 de setembre de 2012

Sí, soc federalista convençut

I en canvi, com a Regidor del Grup Municipal Socialista, vaig defensar l’adhesió de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols a l’Associació de Municipis per la Independència.
 
Sí, no soc independentista; no és el model que crec solucionarà els problemes del país; però, per responsabilitat, tinc el deure de defensar el meu posicionament allà on sigui possible.
 
Fer-ho davant dels que pensen igual que jo és molt fàcil, però és caure en aquella endogàmia ideològica que, moltes vegades, ha deixat als partits d’esquerres en l’autosatisfacció de continuar sent una opció frustrada i no una realitat.
 
Eren d’esperar les insinuacions de incoherència o d’oportunisme polític o, fins i tot, les acusacions de traïdoria als principis del PSC d’aquells que seuen en l’immobilisme dogmàtic i no entenen que filosofant des de la cadira no s’aconsegueix cap avenç evolutiu, tot al contrari, és aïllar-se. És com jugar sol i fer-se trampes.
 
Crec que l’independentisme no és un problema, però tampoc la solució, i no ens ha de fer por afrontar el debat serè, cívic i assenyat sobre un tema que, malauradament i de forma interessada, alguns han volgut convertir en l’eix sobre el que ha de girar el nostre benestar present i futur.
 
Per això hem pregunto, si  des del municipalisme que defensa el PSC podem projectar l’argumentari sobre la nostra visió de relacions entre Espanya i Catalunya, no és obligació fer-ho sobretot si els possibles receptors pensen de manera diferent?.
 
Com vaig dir l’altra dia al Ple Municipal quan defensava aquesta adhesió a l’AMI, la meva decisió de recolzar la proposta no és basava en sentiments de reivindicació nacional, al contrari del que deien altres companys de consistori; els sentiments són molt subjectius i, en aquest moment, estan mediatitzats i, per què no?, subjectes a distorsió i a manipulació debut la context polític i electoral en el que ens trobem.
 
Va ser una defensa feta des del pragmatisme, buscant les coincidències que ens permetin debatre sobre les discrepàncies, sota el convenciment de que el model d’estat que defensa el Partit dels Socialistes de Catalunya és el que millor respon als interessos dels ciutadans i ciutadanes.
 
I entre les coincidències, amb tots els matisos, derivades i condicionants que vulguem, l’impuls a una consulta que permeti als ciutadans i ciutadanes de Catalunya a manifestar allò que pensen perquè, quan abans traiem de l’horitzó del debat polític aquesta qüestió, més aviat els polítics hauran d’abordar el problemes que realment preocupen a la societat i que tenen l’obligació de solucionar.

dimecres, 26 de setembre de 2012

Los insultos de Fernández Varas

Siempre hay cafres y chapuzas, y cuando he leído el post que ha publicado Guillermo Fernández Vara en su bloc personal, ha sido lo más suave que me ha venido a la cabeza.
 
Taxativamente, afirmo que este señor no es socialista, ni amante de la libertad; es un simple sectario que, poniéndose a la misma altura de aquellos a los que critica, alimenta aún más el sentimiento que rechaza.
 
A continuación reproduzco lo que le he transmitido, en castellano, por aquello de que no pueda decir que no lo entiende.
 
"Compañero, lamentable post el que has añadido a tu bloc personal. Tu salida ya no es de pata de banco, como dices, sino que raya la indecencia y la falta de respeto a los ciudadanos que se sienten orgullosos de haber nacido en Extremadura, o de padres o abuelos extremeños que decidieron, por cuestiones diversas (entre ellas la búsqueda de una mayor calidad de vida que no tenían en Extremadura) emigrar a una tierra que les acogió y les permitió prosperar.
 
¿Qué derecho tienes tú a la propiedad de las personas? ¿Qué concepto tienes tú de la libertad? Esta opinión que lanzas es simplemente propia de un nazi que tiene como cabecera el Mein Kamft”. Con esa opinión sectaria, impropia de un socialista, lo único que consigues es ponerte a la misma altura de aquellos que criticas.
 
Y te lo dice un militante socialista, no independentista, orgulloso de ser catalán y con raíces en otros lugares de España.
 
Espero, sinceramente, que esta opinión haya sido fruto de una mala noche, y que tengas la decencia de pedir disculpas públicas por este post, fuera de lugar."

dimarts, 25 de setembre de 2012

L’adéu, un argument amenaçant

Transparència, pluralitat, debat, participació, apertura i més democràcia interna. Sembla que tot això ha quedat en el tinter, i alguns d’aquests que exigien que el PSC apostés per més transparència, més pluralitat, més debat, més participació, més apertura i més democràcia interna pretenien, únicament, imposar la seva transparència, la seva pluralitat, el seu debat, la seva participació, la seva apertura i la seva idea de democràcia interna.
 
És l’única conclusió que un pot extreure de certes actituds i manifestacions d’alguns militants del PSC que, entenent que la seva visió i les seves idees han de ser obligatòriament acceptades per la resta, opten per verbalitzar l’amenaça de la fugida o l’adéu definitiu.
 
No esperen “guanyar” el debat participatiu i plural, fent que les seves idees s’imposin democràticament, sinó que mal utilitzen una reivindicada transparència per a manifestar mediàticament el seu empipament demostrant, al meu modest entendre, una actitud intransigent contrària a tot allò que reivindiquen.
 
Clar, els que no tenim una coincidència plena amb els seus plantejaments però que alhora entenem que sempre hi ha comuns denominadors, millor màxims que mínims, només ens queda l’expectació passiva del desconcert o la bel·ligerància ideològica i de principis.
 
Sincerament no sé quina és la menys perjudicial; del que sí estic convençut és que cap d’aquestes posicions és positiva.
 
Però el que sí tinc clar és que acceptaré el fruit del debat democràtic en el que participaré seguint les regles del joc que té actualment l’organització, però mai utilitzaré l’adéu com argument.

dilluns, 24 de setembre de 2012

Més coherència i menys ..isme, ...isme, ...isme.

Ja estic cansat de que de despertar-me amb aquest ...isme, i d’anar-me a dormir amb debats al voltant d’aquesta terminació.
 
Ja no importa la qualitat del sistema sanitari ni de l’educatiu, pitjor cada dia. Segur que un d’aquests conceptes amb terminació ...isme aconseguirà que es torni a aconseguir l’atenció sanitària universal i serà la medicina miraculosa per a vèncer el fracàs escolar.
 
Ni té cap importància que cada cop hi hagin més ciutadans i ciutadanes que estiguin en situació d’atur, i que les seves esperances d’accés a una feina estiguin molt llunyanes en el temps. Qualsevol ...isme, serà el placebo que dinamitzarà l’economia productiva i generarà, per generació espontània, sis milions de llocs de treball.
 
Les retallades en drets socials no tenen cap repercussió en la vida dels ciutadans i ciutadanes, perquè un ...isme ens farà recuperarà el que ens han tret.
 
D’un ...isme o d’un altra depèn el copagament farmacèutic, les pensions o les prestacions socials.
 
Com em preguntava un aturat l’altre dia.
 
- Juanjo, si ara fóssim independentistes, i aconseguíssim la independència, tindria un lloc de treball que em trauria d’aquesta situació de necessitat amb la que em trobo?.
 
A resposta obvia, contesta ràpida.
 
- Doncs aneu a p.p.c, que és lo mateix que “a tomar fanta”, com diuen ara.
 
Però el que resulta més frustrant és l’actitud dels partits polítics que, pensant única i exclusivament en termes de rèdit electoral, juguen a la manipulació i fan els seus postulats seguin el resultat d’aquesta manipulació.
 
Els que estan en el Govern, responsables per acció o omissió de la davallada econòmica i social en que ens trobem, aconsegueixen amagar la seva culpabilitat introduint un ...isme, com l’eix d’un debat i d’un moviment social improductiu a curt i mig termini que, a més a més, impedeix que la societat els hi demani responsabilitats.
 
I els que estan a l’oposició, aspirants a ser alternativa de Govern, troben facilitats amb un d’aquestes ...ismes, per amagar la seva incapacitat de fer propostes creïbles que aportin solucions a la precarietat social en la que estem.
 
El que creu en un model basat en el federalisme, com és el meu cas, només pot militar en un partit federalista, de la mateixa manera que un independentista només pot fer-ho en un partit que defensi únicament l’independentisme.
 
I és cert que hi ha derivades i matisos que han de permetre la convivència ideològica de pluralitat interna, com podria ser la llibertat a decidir en la que pràcticament tothom està d’acord; però el que no és legítim es militar en un lloc que defensi idees contradictòries a les pròpies. Això és engany personal i col·lectiu, com ho és la utilització indiscriminada dels ...ismes.
 
I sota aquest axioma que implica perdre credibilitat i menysprear el seny i el lliure albir de la ciutadania, prefereixo no guanyar unes eleccions. Com a mínim, és més honrat i coherent.

diumenge, 23 de setembre de 2012

PERVERS, Solució a la crisi, cooperativisme

Malgrat alguns vulguin amagar la realitat amb condicionals i nous elements de debat, el veritable problema de la societat actual no és la crisi sostinguda per sí mateixa, sinó la gestió perversa que, a manera de cooperativa, s’està fent.
 
Ens han posat a les mans una empresa en fallida provocada; pràctica i aparentment a preu de saldo.
 
Ens han convençut de que l’única manera de salvar aquesta “unitat productiva” i els nostres llocs de treball és assumir la responsabilitat de la producció i la comercialització.
 
Com la nostra capacitat de direcció no és l’adequada, ells continuaran dirigint els nostres esforços col·lectius per a lluitar contra la crisi.
 
Fins i tot, els mateixos que van provocar aquesta fallida, ens han venut al conjunt de treballadors i treballadores que l’enemic és la crisi i que no solucionarem el problema que, repeteixo, ells mateixos van provocar per acció o per omissió, si no dirigim les nostres energies per acabar amb aquesta situació.
 
Ens han fet creure que la crisi és atur, retallades socials o l’eliminació de drets estructurals i personals; i com qui la pateix som nosaltres,  perquè el treball i l’estat del benestar és el nostre salari, només a nosaltres ens toca fer l’esforç.
 
En síntesis, fan un negoci rodó: ens obliguen a produir i a comprar allò que produïm, cooperativitzant les pèrdues que, automàticament, són descomptades del nostre salari.
 
Perversitat majúscula.

dijous, 20 de setembre de 2012

Jo també em declaro aspirant

Sembla que estem parlant d’un programa de televisió tipus “Operación Triunfo”, i en canvi ho estem fent de persones que, en un hipotètic i previsible avançament dels comicis electorals a Catalunya, tenen aspiracions a formar part de la candidatura del PSC.
Per assolir la categoria “d’aspirant” argumenten el seu posicionament manifestant la seva afinitat amb algun dels possibles candidats del Partit dels Socialistes de Catalunya a la Presidència de la Generalitat, adduint també qüestions territorials o de representativitat local.
És cert que, aparentment, aquí no es tenen en compte ni la qualitat de la veu, ni l’elegància o la bellesa com en el programa televisiu; però sembla que tampoc es tenen en compte altres elements determinants per a què els òrgans organitzatius del PSC, quan sigui el moment, aprovin una candidatura, com és preceptiu.
Perquè estem parlant dels homes i dones que, des del PSC, defensaran els interessos de Catalunya per voluntat democràtica dels catalans i catalanes; i aquí no valen ni territorialitats, ni afinitats, ni favors. Aquí ha de prevaldre la responsabilitat, la capacitat i, per què no, la renovació.
Un bon Alcalde o un bon Regidor no es garantia de ser un bon diputat, per la qual cosa, ser Alcalde o Regidor no ha de ser un element determinant, de la mateixa manera que no ha de ser-ho el fet de pertànyer a una comarca o un altra.
Per això, quan llegia la crònica del Diari de Girona afirmant que la proliferació d’aspirants a una plaça a les llistes del PSC provocaria dificultats, he tingut la sensació d’assistir a un “càsting” mediàtic, però tancat i limitat a certes persones, menyspreant a centenars i centenars de militants o simpatitzants socialistes que també podrien optar a una d’aquestes responsabilitats, amb capacitat i aportant una real renovació, encara que no tinguin o hagin tingut càrrec orgànic o polític.
Doncs bé, com entenc que aquesta manera de fer no dona la necessària vitalitat i transparència a la vida política que els ciutadans reclamen, vull manifestar des d’aquestes línies, la meva voluntat de participar en aquesta espècie de “càsting”, animant a tots els militants i simpatitzants del PSC a fer el mateix.

dilluns, 17 de setembre de 2012

PSC, respecte als principis


Sí, possiblement es traduirà en una davallada electoral; fins i tot podria representar el suïcidi polític d’algú.
Però hem pregunto si els polítics i els partits que els hi donen suport estan per a portar a terme el programa que creuen millor defensa els interessos de la ciutadania o bé, simplement, per a regalar les oïdes dels electors en un moment determinat, previ a dipositar el vot a les urnes i desprès, com afirma la dita, “prometer hasta haber metido, y una vez metido, nada de lo prometido”; i, malauradament, d’aquesta manera de fer política tenim prou experiència.
Si bé és cert que els partits polítics han d’escoltar allò que reclamen els ciutadans i ciutadanes, tenint prou cintura per adaptar-se a les puntuals i canviants necessitats socials, hi ha un element que crec irrenunciable: la resposta als problemes i reivindicacions de la ciutadania ha d’estar sempre basada als principis del propi partit amb els que es presenta al conjunt de la societat.
Crec que en això s’ha de basar la credibilitat d’un partit polític amb una base ideològica sòlida, com és el cas d’un PSC que ara es troba en un dilema seriós.
O bé s’afegeix a aquesta onada independentista que està arrelant en la societat catalana, o bé canalitza aquesta reivindicació social amb solucions basades en la seva visió i model d’estat?
Sens dubta, les dues opcions són legítimes, de la mateixa manera que hi han prou argumentacions que sustentin la defensa de qualsevol d’aquestes vies; però penso en la credibilitat que projectaria un partit que, com el PSC, defensa que les solucions de Catalunya no passen pel independentisme, si ara es posicionés com un partit que creu que la independència és l’únic camí possible.
Com diuen alguns analistes polítics, aquest possible canvi de rumb podria tenir un cert rèdit electoral, encara que representés una demostració erràtica de la seva manera d’entendre la política catalana, per la qual cosa crec que, a curt termini, també seria una clara demostració de la seva incapacitat per a defensar amb contundència i rigor allò amb el que es presenta en uns comicis electorals.
Si el PSC es manifesta com un partit d’esquerres, catalanista i federalista, no seria una mica incoherent que es declarés simplement independentista? És com si, per una qüestió electoralista, es posicionés amb  polítiques de dretes encara que tinguessin, per desgast polític propi, el  recolzament de part de la societat.
Però això sí, no es tracta de furtar el dret de la ciutadania a expressar la seva opinió, fins i tot al carrer com a pas previ i irrenunciable per fer-ho a les urnes, i en aquest moment cadascú defensarà la seva opció, entre ells el PSC.

dissabte, 15 de setembre de 2012

El sí de l’Elodie i en Raul

Com sempre he dit, no és una obligació; com a Regidor, m’agrada “oficiar” casaments civils, i sempre que tinc l’oportunitat, i si la meva agenda professional, personal o política ho permet, no tinc cap inconvenient a dedicar el meu temps a fer-ho.
 
Desprès de moltes “cerimònies”, desprès de “muchas muescas”, com em diuen bromejant alguns companys, un ja té certa percepció de la parella que manifesta, davant meu, la seva decisió de casar-se; fins i tot, sense haver tingut una conversa prèvia, (l’Elena ho fa perfectament) un podria dir el grau de convenciment i de seguretat amb el que afronten aquest important pas.
 
Ahir vaig tenir la sort de casar a una parella d’alçada, ho dic en el sentit literal i visual de la paraula, i vaig tenir la sensació de que l’Elodie i en Raul no tenien cap dubte del compromís que adquirien.
 
Ja tenien clar que el respecte mutu és la base de tota convivència i de que el matrimoni és, bàsicament això, convivència. De la mateixa manera que també tenien molt clar que aconseguirien que, com diu en Sabina, “todas las noches serán noches de boda i de que todas las lunas serán lunas de miel”.

dimarts, 11 de setembre de 2012

Monopolitzar el catalanisme, NO


Retre homenatge al President Irla;  escoltar i cantar els Segadors; cridar, amb sentiment, Visca Catalunya!. En síntesi, gaudir de l’Onze de setembre, com  a català, orgullós i feliç de la meva catalanitat.
 
Malgrat mai m’han agradat les ensenyes ni les simbologies, avui les senyeres ni les estelades formaven part de la festa; ni tant sols m’han molestat els crits d’independència ni algun insult o desqualificació vers la veu dels polítics locals que participàvem dels actes institucionals de l’Ajuntament; fins i tot, encara no compartir el ”lema” i no assistir-hi, he desitjat èxit als amics que assistiran a la manifestació de Barcelona.
 
Amb diferents visions, a tots i totes els que avui ens trobàvem al carrer en unia un comú denominador que hauria d’eliminar de l’horitzó qualsevol intent interessat de visualitzar una fractura social a Catalunya: celebràvem, ratificàvem i constatàvem que tots i totes érem, som i serem catalans!
 
Però sempre hi ha alguna veu discordant i aquell “nosaltres (els que se senten catalans perquè participaran a la manifestació de l’11-S) / vosaltres (els que no se senten catalans perquè no participaran a la manifestació de l’11-S) no s’ha fet esperar, i a l’arribar a casa àvid de notícies de cóm es esdevenia la Diada als diferents indrets del nostre territori, ha sigut lo primer que he escoltat a la tele.
 
Vull pensar, i ho crec, que els centenars de milers de catalans i catalanes que avui es manifesten pels carrers de Barcelona lluiten per Catalunya, creient que la seva opció i el seu model és el que millor defensa els interessos del nostre país. Perquè se senten catalans al mateix nivell de catalanitat que aquells, com jo, que no estem convençuts de que la independència sigui el millor camí.
 
Perquè si ara que l’Estat propi és un reivindicació legítima i respectable ja es qüestiona qui és català o no català, depenent de si entén com a millor opció de model d’estat l’independentisme i ho demostra en una manifestació, quan aquest estat propi pugui arribar a ser una realitat, els catalans i catalanes, que ho som!, però que no ens hem manifestat pro aquesta opció, haurem de demostrar que som catalans i se’ns considerarà nouvinguts?
 
No vull entrar a valorar els condicionants previs que han fet alguns dels que participen a la IMPRESSIONANT manifestació, perquè entenc que seria desvirtuar la projecció del sentiment unitari de rebuig i la reivindicació de justícia vers Catalunya que hem de traslladar a l’exterior; però no és just que els convocants d’aquesta mobilització intentin monopolitzar qui és o no és català, pel sol fet d’haver respòs a l’exitosa convocatòria.
 
Crec que això és una actitud excloent, genera una fractura social innecessària i no fa cap favor a les expectatives del poble català, sigui independentista, federalista, confederalista o qualsevol altre ...ista que algú pugui pensar.

diumenge, 9 de setembre de 2012

Consell: Asador San Roque (Alfaro)

A on parem a dinar? Aquesta és una de les preguntes més recurrents durant un viatge, quan s’apropa aquella hora en que un ha de decidir el lloc a on agafar forces.
 
Si el viatge és per autopista has de prendre una decisió; o bé optes per una parada a un àrea de servei i “degustes” una d’aquelles “delicatessen” per a sortir del pas i continuar ràpidament el camí, o bé t’arrisques a trobar un restaurant i agafes la primera sortida.
 
Ahir vam optar per la segona opció i l’encert va ser ple. Alfaro, a La Rioja, ens va permetre conèixer un establiment que m’atreveixo a recomanar, l’Asador San Roque.
 
A l’atenció exquisida d’en Lluis, l’amo, que ens va trobar ràpidament una taula malgrat no tenir reserva i estar ple de gom a gom, mentre degustàvem a la barra una copeta de vi i “pincho” de truita de patata feta per la mestressa, s’ha d’afegir la qualitat del servei i del menjar.
 
Rere el preàmbul del típic aperitiu de sobre taula, que aquí consistia en una generosa safata de tonyina en escabetx suau, va seguir un plat de verdures de temporada amb fines làmines de pernil, a compartir per consell d’en Lluis.
 
I desprès el típic “asado de lechal”, exquisit i deliciós. Un veritable plaer que fa trencar qualsevol full de ruta d’aprimament.
 
Segons comentaris, haguéssim pogut optar per un cochinillo i l’èxit hagués estat igualment assegurat.
 
No va haver-hi postra, encara que el patxaran va ser el final de festa obligat.
 
La veritat és que si algú passa per Alfaro o té ocasió de desviar-se de l'Autopista, feu-me cas. Pareu a l'Asador San Roque. Val la pena!

11-S. Fer negoci de la necessitat


Encara recordo les corredisses per la Rambla de Barcelona exigint “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, perseguits per homes de gris, “porra en ristre”, a la caça d’alguna esquena a on descarregar la seva força.
També recordo el primer 11 de setembre en llibertat. Perquè aquesta era la paraula. Llibertat. Era la meva festa com a català, amb l’orgull de poder dir que era català en veu alta.
I ho feia sense necessitat de banderes ni ensenyes, encara que podia entendre que en aquells moments la demostració visual de la senyera responia a allò que durant tants anys ens havien prohibit demostrar.
I desprès de tants anys continuo amb el mateix orgull de ser català, esperant la Diada Nacional de Catalunya com a festa pròpia i la de tots els catalans i catalanes.
Però aquest any estic desconcertat. Aprofitant una situació econòmica i social complicada i, perquè no dir-ho?, d’injustícia amb Catalunya, però amb la clara intenció de fer de la necessitat un negoci, tinc la sensació de que m’intenten manipular, i aquella festa que era la meva i que hauria de ser la dels set milions de catalans s’ha convertit en una demostració reivindicativa i excloent, no coincident amb la meva visió d’allò que jo reivindicava i que continuo reivindicant.
I quan parlo de negoci no em refereixo als fabricants de senyeres o estelades, molts d’ells ubicats fora de Catalunya i que aquest 11 de setembre faran el seu agost; ho dic en referència a aquells que, aprofitant la “necessitat” trauran un rèdit polític i social que crec, no deixarà de ser més que una bombolla mediàtica.
Demà, centenars de milers i milers de catalans, sortiran pels carrers de Barcelona a manifestar-se exigint independència i un estat propi, i els convocants, hàbilment, podran vendre a l’opinió pública que aquest és el sentiment majoritari de la població. Negoci rodó si atenem a la segura projecció mediàtica que tindrà l’esdeveniment.
Però, com si d’accions preferents es tractés, un ha de llegir la lletra petita i, en aquest cas, aquells condicionants que converteixen una acció en una bombolla han de ser els argumentaris i declaracions que a manera de justificant fan algun dels assistents. O sigui, que van a una manifestació independentista advocant per la no independència.
Uns diuen que són federalistes i d’altres confederalistes, però cridaran independència!
Uns que van a reclamar el pacte fiscal com element bàsic per aconseguir justícia per a Catalunya; però cridaran independència!
Uns, destacats líders de diferents organitzacions declaradament no independentistes, manifesten que assistiran a títol personal, però convoquen i anuncien públicament a on es col·locaran a la manifestació. I cridaran independència!
Hem pregunto, quants realment independentistes estaran presents demà en la gran manifestació? Segur que no seran els dos milions que esperen els convocants però que, com deia abans, serà el número d’independentistes que vendran els mitjans de comunicació.
Repeteixo, jo no aniré a la manifestació de Barcelona, perquè no soc independentista. De la mateixa manera que no militaria en una organització que tingués com única finalitat la independència. Ho respecto com opció dins de la llibertat de cadascú.
I malgrat que tinc la percepció de que aquest 11 de setembre, sortir al carrer a participar de la Diada es pot entendre com un clam al independentisme, reivindicació que en aquest moment no està dins dels meus esquemes, participaré de la Diada Nacional de Catalunya amb el mateix esperit de llibertat i de respecte a totes les opcions, com que vaig participar de la primera, amb coherència amb els meus sentiments i ideals, fugint de poses mediàtiques de cara a la galeria.